E-Book, Catalan, Band 169, 120 Seiten
Reihe: Biblioteca Mínima
Zweig / Beck Montaigne
1. Auflage 2020
ISBN: 978-84-7727-637-1
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)
E-Book, Catalan, Band 169, 120 Seiten
Reihe: Biblioteca Mínima
ISBN: 978-84-7727-637-1
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)
Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, Brasil, 1942) va ser un escriptor enormement popular, tant en el vessant de novel·lista com en el d'assagista i biògraf. La seva capacitat narrativa, la perícia i la delicadesa en la descripció dels sentiments i la finor del seu estil el fan un narrador fascinant i captivador, que és capaç de seduir-nos des de les primeres línies i de deixar-nos en suspens fins al punt final. Quaderns Crema ha publicat la major part de la seva obra narrativa i assagística.
Weitere Infos & Material
I
Hi ha escriptors, no gaires, que són accessibles a qualsevol persona de qualsevol edat i a qualsevol època de la seva vida—Homer, Shakespeare, Goethe, Balzac, Tostói—i n’hi ha d’altres que s’obren amb tota la plenitud tan sols en un moment determinat. Montaigne és un d’aquests. No es pot ser massa jove ni mancat d’experiència i desenganys per a apreciar-lo com cal, i el seu pensament lliure i impertorbable és encara més beneficiós quan es mostra a una generació que, com la nostra, ha estat llançada pel destí a un devessall catastròfic de proporcions mundials. Tan sols aquell qui ha de viure en la seva pròpia ànima estremida una època que, amb la guerra, la violència i les ideologies tiràniques, amenaça la vida de l’individu i, dins d’aquesta vida, la seva essència més valuosa, la llibertat individual, tan sols aquest sap quant de coratge, quanta honradesa i determinació cal per a romandre fidel al seu jo més íntim en aquests temps de follia gregària, i sap que res al món és més difícil i problemàtic que conservar immaculada la independència intel·lectual i moral enmig d’una catàstrofe de masses. Tan sols quan un mateix ha desesperat i dubtat de la raó i de la dignitat humanes està capacitat per a lloar com una proesa el fet que un individu es mantingui exemplarment íntegre enmig d’un caos mundial.
Que tan sols l’home experimentat i posat a prova és capaç d’apreciar la saviesa i la grandesa de Montaigne, ho he constatat en mi mateix. Quan vaig tenir a les mans per primera vegada, als vint anys, els seus , l’únic llibre en el qual se’ns ha llegat a ell mateix, no vaig saber—ho dic amb tota franquesa—què fer-ne. És veritat que jo posseïa prou coneixements literaris per a reconèixer respectuosament que s’hi manifestava una personalitat interessant, un home d’especial clarividència i perspicàcia, un home encisador que, a més, era un artista capaç de conferir a cada frase i a cada sentència la seva empremta personal. Però la meva alegria era tot just literària, pròpia d’un llibreter de vell, li mancava la guspira de l’entusiasme apassionat, la descàrrega elèctrica d’una ànima a l’altra. La mateixa temàtica dels em semblava bastant fora de lloc i en bona part incapaç de connectar amb la meva existència. ¿Què m’importaven a mi, un jove del segle XX, les prolixes digressions de sieur de Montaigne sobre la o les seves ? Em semblava escolar i anacrònic aquell sargit de francès una mica ennegrit pel temps, ple de cites llatines, i ni tan sols hi trobava relació amb la seva suau i temperada saviesa. M’havia arribat massa d’hora. Perquè ¿de què servia l’assenyat intent de Montaigne d’advertir el lector del perill de les ambicions i dels afanys, d’embolicar-se amb massa apassionament amb el món exterior? ¿De què servia el seu assossegat anhel de temprança i tolerància a una edat impetuosa que no vol patir desil·lusions i no cerca tranquil·litat, sinó tan sols, d’una manera inconscient, alguna cosa que estimuli el seu impuls vital? És propi dels joves no deixar-se aconsellar moderació i escepticisme. Qualsevol dubte se’ls torna un fre, perquè han de menester fe i ideals per a desfermar la seva energia interior. I fins i tot la follia més radical i forassenyada, sempre que els entusiasmi, els és més important que la saviesa més sublim, la qual els afebleix la força de voluntat. I, d’altra banda, aquella llibertat individual, l’herald més resolut de la qual, de tots els temps, havia estat Montaigne, no ens semblava, cap al 1900, que necessités encara una defensa tan pertinaç. Perquè ¿per ventura no era ja una evidència des de feia molt de temps? ¿No era ja possessió, garantida per llei i usatge, d’una humanitat emancipada des de molt abans de la dictadura i l’esclavitud? El dret a la pròpia vida, als pensaments propis i a la seva expressió oral i escrita sense traves, ens semblava tan naturalment nostre com el fet de respirar, com els batecs del cor. Davant els ulls se’ns obria un món sencer, terres i més terres, no érem presoners de l’Estat ni esclaus al servei de la guerra ni estàvem sotmesos a l’arbitri d’ideologies tiràniques; ningú no corria el perill de ser proscrit, desterrat, expulsat o empresonat. I als de la nostra generació, ens semblava que Montaigne feia inútils estrebades a cadenes que crèiem trencades feia temps, sense sospitar que el destí les havia tornat a forjar per a nosaltres, més dures i cruels que mai. I així, honoràvem i respectàvem la seva lluita per la llibertat de l’esperit com una lluita històrica que per a nosaltres era supèrflua i fútil des de molt abans. Una de les misterioses lleis de la vida és que descobrim sempre tard els seus valors autèntics i més essencials: la joventut, quan desapareix; la salut, així que ens abandona, i la llibertat, aquesta essència preciosíssima de la nostra ànima, només quan és a punt de ser-nos arrabassada o ja ens l’han arrabassat.
Així doncs, per tal de comprendre l’art i la ciència de la vida de Montaigne i la necessitat de la seva lluita per com la més imprescindible del nostre món espiritual, s’havia de donar una situació com la que ell va viure. Com ell, també nosaltres vam haver de viure una d’aquestes terribles recaigudes del món després d’una de les ascensions més glorioses, també a nosaltres ens van despullar a cops de fuet de les nostres esperances, experiències i entusiasmes fins al punt que ja no ens queda per a defensar res més que el nostre jo nu, la nostra existència única i irrepetible. És en aquesta germandat de destí que Montaigne es converteix en el meu germà indispensable, en el meu amic, en la meva ajuda i el meu consol, car com és de desesperadament semblant el seu destí al nostre! Quan Michel de Montaigne obre els ulls a la llum, una gran esperança comença a esvanir-se, una esperança igual com la que nosaltres hem viscut al començament del nostre segle, l’esperança d’una humanització del món. En el transcurs d’una vida humana, el Renaixement havia obsequiat a la joiosa humanitat—amb els seus artistes, els seus pintors, els seus poetes i els seus erudits—amb una bellesa mai no esperada amb tanta plenitud, i semblava que llostrejava l’albada d’un segle o, més ben dit, de segles, en els quals la força creadora acostava pas a pas, ona rere ona, l’obscura i caòtica existència al món diví. De sobte el món s’havia tornat vast, ple i ric. Els savis van rescatar de l’Antigor, juntament amb les llengües grega i llatina, la saviesa de Plató i d’Aristòtil i la van restituir als homes: l’Humanisme, amb Erasme al capdavant, prometia una cultura harmoniosa, cosmopolita; semblava que la Reforma fundava una nova llibertat de creença al costat de la nova amplitud del saber. Les distàncies i les fronteres entre els pobles van desaparèixer, car l’impremta adés inventada donava a cada mot, a cada significat i a cada pensament la possibilitat de difondre’s amb rapidesa; allò que havia estat dat a un poble semblava pertanyent a tots i així es va crear una unitat d’esperit per damunt de les desavinences de reis, prínceps i armes. I una altra meravella: alhora que el món espiritual, també el terrenal, el físic, es va eixamplar fins a horitzons insospitats, de l’oceà fins aleshores intransitable sorgiren noves costes, noves terres, un continent gegantesc va garantir una pàtria a generacions i més generacions. La sang circulava més de pressa a les artèries del comerç, la riquesa inundava la vella terra europea, creava un luxe que, al seu torn, promovia edificis agosarats, quadres i escultures, un món embellit, espiritualitzat. Però, sempre que l’espai s’eixampla, l’ànima es tensa. Com durant el nostre tombant de segle: quan l’espai es va eixamplar de bell nou gràcies a la conquesta de l’èter per l’avió i per la paraula, sobrevolant invisible els països, quan la física i la química, la tècnica i la ciència van arrancar a la natura un secret rere l’altre i van posar les seves forces al servei de les forces humanes, una esperança indescriptible va infondre alè a la humanitat tantes vegades decebuda i en mil ànimes va ressonar la resposta al crit d’Ulrich von Hutten: «És un plaer viure».2 Però cada vegada que l’ona puja massa ràpida i escarpada, cau com una cascada amb més força encara. I així com a la nostra època precisament les noves conquestes, els prodigis de la tècnica, el perfeccionament de l’organització, es transformen en els factors més terribles de la destrucció, així també els elements del Renaixement i de l’Humanisme, que semblaven saludables, es transformen en mortífera metzina. La Reforma, que a Europa somiava donar un esperit nou al cristianisme, assaonà la descomunal barbàrie de les guerres de religió: l’impremta, en lloc de difondre la cultura, escampà el ; en comptes de l’humanisme, triomfà la intolerància. A tota Europa, sagnants guerres civils esquinçaven els països, mentre que al Nou Món la bestialitat dels conqueridors es desfermava amb implacable crueltat. L’època d’un Rafael, d’un Miquel Àngel, un Leonardo da Vinci, un Durer o un Erasme recau en les atrocitats d’un Àtila, un Gengis-Kan o un Tamerlan.
L’autèntica tragèdia a la vida de Montaigne va consistir en haver hagut de ser testimoni impotent d’aquesta paorosa recaiguda de l’humanisme en la bestialitat, un d’aquests esporàdics rampells de follia de la humanitat,...
