E-Book, Catalan, Band 49, 576 Seiten
Reihe: D'un dia a l'altre
Zweig / Beck Dietaris
1. Auflage 2021
ISBN: 978-84-7727-649-4
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)
E-Book, Catalan, Band 49, 576 Seiten
Reihe: D'un dia a l'altre
ISBN: 978-84-7727-649-4
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)
Stefan Zweig (Viena, 1881 - Petrópolis, Brasil, 1942) va ser un escriptor enormement popular, tant en el vessant de novel·lista com en el d'assagista i biògraf. La seva capacitat narrativa, la perícia i la delicadesa en la descripció dels sentiments i la finor del seu estil el fan un narrador fascinant i captivador, que és capaç de seduir-nos des de les primeres línies i de deixar-nos en suspens fins al punt final. Quaderns Crema ha publicat bona part de la seva obra narrativa i assagística.
Weitere Infos & Material
MEMORIAL ZWEIG
MAURICIO WIESENTHAL
Que apareguin certes obres és motiu de festa. Cal celebrar-ho, i encara més quan es publiquen en una editorial que ofereix un catàleg profús i selecte de clàssics i de grans autors contemporanis, com és el cas de Quaderns Crema: referència fonamental en la bibliografia de Stefan Zweig.
A més de la seva obra genial com a narrador, zelador de la memòria dels nostres mestres, pensador lliure, guia excepcional de la cultura, degustador de la vida i captivador assagista, ningú no ha superat Zweig en la tasca d’interpretar la història d’Europa en la primera meitat del segle XX, perquè els seus llibres autobiogràfics (memòries, assaigs i aquests que ara oferim en llengua catalana) no només ens expliquen el que ha passat, sinó que, a més, .
Des que es va crear, Quaderns Crema es va proposar el difícil repte de recuperar l’obra de Zweig, dotar-la de presència renovada i secundar-la amb rigor crític per al benefici dels bibliòfils i el gaudi dels lectors. Així, hem celebrat l’aparició de tantes obres famoses o fins i tot inèdites del gran mestre europeu, en un riu cabalós que continua i que seguirà fluint—ja que el nostre autor va ser prolífic—en versions fidels, corregides, revisades, amb traduccions magistrals, i acompanyades d’anotacions i estudis que ens descobreixen secrets inesperats de l’obra i la vida de l’autor.
Stefan Zweig, l’humanista, el descobridor de vides oblidades, el poeta d’Europa, el lluitador de la llibertat, el mestre de la memòria de la nostra cultura, i el far de tantes generacions que tenim un deute impagable amb ell. Va ser l’últim creador de mites en una època en què encara es podia ocultar—no ignorar—una part de la realitat: una tasca homèrica que hem perdut en aquests temps decadents, sotmesos a la violència dogmàtica i fatxenda d’uns ignorants que pretenen saber-ho tot. Així, es perd la sàvia prudència d’embellir i humanitzar les coses i els fets, oblidant que cal emparar les vides i que les veritats requereixen un repòs serè en el consol de l’esperit, en la literatura, en l’art i en la bellesa. La filosofia és una cerca aplicada, curiosa, anhelant i sensible de la realitat, i els antics grecs ens van ensenyar a perseguir aquest desvetllar/desvelar (ells ho anomenaven ). De Zweig vaig aprendre el gust per aquestes paraules que, en una llengua, tenen molts nivells d’interpretació perquè creen «veladures» (continuem amb els vels) i són més artístiques i literàries, com «desvetllar/desvelar», que pot significar ‘treure la son’, ‘perdre la son’, ‘despertar’, ‘suscitar, estimular i llevar un vel’. Per això, la saviesa decau i defalleix en èpoques com la nostra, atordida i supèrbia, en què uns corsaris sense llei es pensen que es pot conquerir el cel arrencant els vels i assaltant els déus, i especialment les deesses, perquè són les dones les que van guardar i sublimar el poder dels vels (ordits i trames, llums i ombres, distàncies i fugides, llunes i estrelles).
Van ser sempre més brutals i crus, els bàrbars: fanfarrons que destruïen tot el que era civilitzat perquè eren incapaços d’entendre que el misteri i el mite s’han de vetllar en un temple segur, i ignoraven que el respecte a la bellesa no es pot profanar ni violar, encara que els éssers humans—els fills de Prometeu—coneguem una veritat més blasfema i ardent i sapiguem on és el foc.
Els pobles cultes de l’Antiguitat sabien, per contra, que la cultura, el culte i l’art també exigeixen ficció, i per aquesta raó—pura raó—una deessa continuava sent verge encara que un salvatge com Vulcà presumís de ficar-se al llit amb ella. La vida tendeix al pudor, condició que també és visible en l’estudi de la natura, en les estructures cristal·logràfiques més belles (amagades al fons de la mina), en els ritus animals d’exhibició que mostren el gavatx o les plomes i dansen—dilatant el moment del sexe—, i en les formes nuclears de la biologia, protegides per membranes i fluids de tal manera que es defensen amb una harmonia de pressions i tensions.
Després de l’«era de la sospita» que va viure Zweig, ha arribat al segle XXI l’època de l’esfondrament, la denúncia i l’acusació. No pot revelar-se cap saviesa ni bellesa en la violència i la violació, perquè el plaer de descobrir exigeix traspassar amb vigilància el mantell de l’amor (), el vel de la pietat, la gasa de la clemència i la matèria del vestit amb els seus ornaments, talls, encaixos i lluentons. Desvestir no és despullar. Cal tenir un coneixement universal de la cultura per tal de situar els homes i els fets en el seu entorn, valorant-ne totes les dimensions.
Per entendre un autor tan complex com Zweig—malgrat l’aparent senzillesa del seu estil, que forma part dels seus modals de cortesia—, s’ha de conèixer àmpliament la seva obra, atès que va escriure sobre temes molt variats que exigeixen una àmplia curiositat intel·lectual i una bona formació cultural del lector.
La primera cúpula d’aquest «Memorial Zweig» que Quaderns Crema va aixecar va ser l’edició definitiva en català d’. Abans ja s’havien publicat altres obres de Zweig i n’hi hauria moltes altres, ja que la idea de construir conjunts culturals coherents—una Biblioteca per a grans lectors, bibliòfils i estudiosos—ha estat un dels valors distintius de l’editorial.
Ara es culmina una etapa fonamental en la construcció del «Memorial Zweig», amb la publicació en llengua catalana dels de l’autor: un tresor que—després d’anys de traducció, documentació i treball—constitueix una altra de les torres d’aquest monument. Gràcies a un equip selecte, s’ha aconseguit portar a terme una tasca tan valuosa. I val a dir que ara per ara cap lector en llengua catalana no pot conèixer rigorosament Zweig sense accedir a aquest gran memorial.
Més que amb paraules, seria millor acompanyar aquests amb música (un funeral, ja que Zweig era jueu), o un seguici que proclamés l’única humanista: «Ha viscut, ha viscut!», com cridaven els antics grecs en els enterraments dels seus herois. Més enllà del respecte—forma irrefutable de la poesia—, accepto l’honrós paper de ser la darrera escorta de l’edició d’aquests , només perquè així puc acompanyar tots els qui vulguin seguir les seves petjades. És molt curiosa i reveladora la lectura «a la inversa» d’uns . Es tracta que el lector arribi a conèixer bé l’autor, i, per això, tant és trobar-lo d’anada com de tornada.
El diari ens atorga un privilegi perquè ens permet situar-nos al costat de l’autor i seguir el curs de la seva vida. L’assaig biogràfic, la literatura epistolar, l’autobiografia i les memòries no ofereixen aquesta prebenda ni aquest profit, ja que ens ho donen tot interpretat, seleccionat, muntat i vertebrat, digerit i filtrat per l’autor. En altres paraules: els ofereixen més joc i gaudi, més camp d’intriga, més possibilitats de descobriment, més opcions d’interacció en la lectura i una diversió ben variada per al lector, atès que pot participar en la trama. Fins i tot les notes que acompanyen el text d’aquest treball d’edició magistral són divertides i substancioses. Cada detall ens permet endevinar, predir i pensar el transcurs d’una vida, sabent ja el desenllaç que no coneixia el mateix autor. Fins i tot sabem els noms dels «assassins» d’aquest vertiginós i esgarrifós de la vida de Zweig. Un magnífic, genial, com dirien avui els aficionats al cine!
Una virtut dels llibres és que ofereixen una lectura diferent segons el temps, l’època i l’hora en què el lector els aborda. Per a nosaltres, els de Zweig són més interessants en aquest moment del segle XXI que quan l’autor els va escriure del 1912 al 1940. Ara es poden llegir com un viatge al passat, i això fa que siguin novel·lescs, curiosos, entretinguts i tan reveladors. Aquestes pàgines seran una autèntica delícia per a qui hagi llegit i les correspondències de Joseph Roth i de Friderike Zweig, així com per a tots aquells que coneguin la vida i obra de l’autor. Els lectors podran compartir activament la lectura d’aquestes pàgines—igual que el cor de la tragèdia grega recitava les seves advertències i laments a mesura que es desenvolupava el drama—, observant com el nostre personatge es dirigeix inexorablement cap al seu .
¿Com pot ser que un home nascut en una època feliç, i en una família privilegiada per la fortuna, es perdés en un final tan dramàtic? Però també: ¿com un caràcter tan tímid i pessimista va ser capaç de constituir el nus de relació de tants éssers humans tot creant un culte a l’amistat i la lleialtat com el que va unir els amics de Zweig? I ¿fins a quin punt les circumstàncies adverses i els vents contraris no són els que empenyen precisament l’ànim dels grans navegants i dels pioners de la ciència i la cultura, als quals Zweig va dedicar tanta atenció i tantes pàgines brillants?
En aquests «sentim» com avançava el sectarisme i la raó fanàtica (tan terrible és la raó encadenada com el deliri del boig) i anava...




