Trabal Novel·les (II)

1. Auflage 2018
ISBN: 978-84-7727-596-1
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, Band 207, 472 Seiten

Reihe: Biblioteca Mínima

L'obra de Francesc Trabal, narrador agosarat i brillant, és d'una modernitat intemporal. Hi va saber copsar, amb una ironia sagaç i un humor sovint absurd i corrosiu, la buidor i la insatisfacció en les relacions humanes dins la societat benestant de principis del segle xx, amb un estil elegant que combina el millor del classicisme i de l'avantguarda. 'Novel·les (II)' aplega les seves darreres aventures literàries: 'Vals' (1935), guanyadora del premi Crexells en plena Guerra Civil i considerada per molts l'obra mestra de l'escriptor, i 'Temperatura' (1947), una ambiciosa novel·la de maduresa escrita a l'exili; amb­dues marcades pel conflicte i, tanmateix, representatives de l'esperit més irreverent i renovador de la literatura contemporània. 'Trabal escrivia com un dibuixant de caricatures, amb la línia clara de l'humor'. Marina Espasa 'Tots els aprenents de novel·lista en català hem llegit i rellegit fins a la nàusea Vals: és l'única novel·la catalana realment ben escrita'. Gabriel Ferrater 'Llegir Trabal m'ajuda. Practica un català lluminós que t'allunya d'enfaristolar-te, i sap riure-se'n de les coses, des de l'interior de cada drama. Encara n'hem d'aprendre molt'. Bernat Dedéu 'Trabal ens ha convençut que una novel·la no necessita lectors per a funcionar, però seria pedanteria no donar al públic l'oportunitat de comprovar-ho'. Marina Porras, Serra d'Or 'Costa tan poc llegir-lo, que llisca i flueix amb tanta suavitat, sense que ni ens n'adonem si tens temps per endevant i ningú no t'interromp, pots llegir cincunta o seixnta pàgines d'un glop sense ésser-n conscient. És un d'aquells rars plaers que cap bon amant de la literatura no s'hauria de permetre el luxe de perdre's. Trabal converteix l'escriptura en un exercici de llibertat'. Xavier Serrahima, El Racó de la paraula 'Novel·les de maduresa i peces cabdals d'exili i conflicte en l'obra d'un dels autors que millor representen l'esperit irreverent i renovador de la literatura catalana de principis del segle XX'. ABC 'Fidel a la seva voluntat renovadora, Trabal va plasmar l'experiència i el trasbals de la guerra en què aquestes dues novel·les de gran altura literària'. Regió7-Revista 'Novel·les escrites amb una aparent i intencionada pressa en què es fa un ús marcat de la paròdia'. Serra d'Or 'L'obra de Francesc Trabal, narrador agosarat i brillant, és d'una modernitat intemporal'. L'Avenç 'És una peça clau del catàleg de Quaderns Crema a més de, meravellosa lleugeresa de les obres de Trabal, que segueixen ordenant una de les constel·lacions preferides dels lectors'. Serra d'Or 'Trabal té una imaginació espectacular i una varietat enorme de registres d'una fluïdesa natural, qualitats que sempre posa al servei d'una escriptura que assumeix el repte d'aconseguir que la claredat no estigui renyida amb la foscor. Llegir Trabal és una de les millors lliçons que pot rebre el lector d'avui'. Ponç Puigdevall, El País 'Novel·les escrites amb una aparent i intencionada pressa en què es fa un ús marcat de la paròdia. Unes novel·les de molta qualitat i una oportunitat per a molts lectors de redescobrir-les'. X.C., Serra d'Or

Francesc Trabal (Sabadell, 1899?-?Santiago de Xile, 1957), cofundador del grup 'La Mirada', va publicar-a més d'articles com els del volum 'De cara a la paret' (Quaderns Crema, 1985)-un primer llibre 'impe­tuós i pèrfid', 'L'any que ve' (1925; Quaderns Crema, 1983), i set novel·les, sis de les quals han estat reeditades per aquesta editorial: 'L'home que es va perdre' (1929; Quaderns Crema, 1982), 'Quo vadis, Sànchez?' (1931; Quaderns Crema, 1988), 'Era una dona com les altres' (1932; Quaderns Crema, 1994), 'Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon' (1933; Quaderns Crema, 1987), 'Vals' (1935; Quaderns Crema, 1998) i 'Temperatura' (1947; Quaderns Crema, 1986). Quaderns Crema ha publicat, a més, el volum 'Novel·les (I)' (2016).

Autoren/Hrsg.

Trabal, Francesc

Leseproben

II
INVITACIÓ AL VALS
Zeni besà riallerament la seva mare fent-li una gran reverència enjogassada, amb els llibres en una mà, a l’altra un paquet pla, prim, precintat, com sortí de la botiga—en un mot: un disc—. Saltà per damunt d’una butaca, a risc de fer caure una gàbia buida, que era l’únic record que quedava d’un canari, i, travessant el passadís d’una revolada, empunyà la porta i féu un espant al Mus, el gos que dormia arrambat al cap de tigre del despatx d’Antoni. L’espetec de la porta arribà on era la seva mare, i Zeni ja havia guanyat un replà: la seva joventut no temia els sis pisos i mig que li mancaven baixar, i, amb les mans enlaire, el cos doblegat, els genolls torçats, Zeni es llançava escala avall com xuclat per un imant invisible. No podia treure’s del cap un aire popular, i tota l’escala semblava ressonar al mateix ritme. Amb el cap, amb els braços, amb el coll feia viva la melodia i semblava que el disc i tot rutllés a la pressió d’una agulla imaginària, al voltant del seu dit. Algú s’hagué d’arrambar arran de la paret, passat el tercer pis, per deixar pas a aquella ràfega. Algú altre esperà d’obrir les portes de l’ascensor tement de fer-li mal. Una minyona del primer pis, lletra C, hagué de fer una cabriola per no topar-hi. Zeni no sabia si aquell terbolí tindria fi abans d’acabar la cançó i instintivament alentí. El porter, al peu de l’escala, aixecà el cap, curiós del que passava: quan veié Zeni se’l mirà somrient i li donà el bon dia. D’una patinada Zeni es trobà al capdavall de la catifa del cancell: la porta, el carrer. I d’un cop de taxi es trobà davant del número 137 de l’avinguda dels Fènixs. Una patinada el ficà dins l’ascensor, un botó li donà un levíssim sacseig i un mecanisme lent el plantà a can Fàbregas: —El Zeni! —Senyora Maria! I aviat Zeni sentí travar-se-li la llengua i no trobà la manera de parlar, de preguntar per Teresa. —¿Què portes aquí? I Zeni s’enrojolà de no haver dit abans el que volia. S’avergonyí de no haver dit clarament que hi havia anat per Teresa, per saber si havia arribat i per preguntar on vivia. —Un disc. —¿Un disc? —Un vals. —¿Un vals? —Un vals dels tzigans Ràcz Béla. Per a Teresa. Havia trobat el com. Però havia estat encara massa prompte. —¿Teresa? ¿Per a Teresa, el duies? Zeni hauria volgut no obrir tant els ulls i dir alguna cosa. —¿Que no ho saps? —¿Si ho sé…? —¿No saps que la Teresa…? Zeni veié giravoltar dins el seu cap en un instant tots els graons de l’escala i sentí un xoc com si l’ascensor s’hagués encastat al sostre d’un cop de botó massa violent. —És a França. ¿No has sabut la desgràcia? ¿Quina desgràcia? Zeni semblava flotar en l’espai com una filagarsa de cotó fluix. ¿Què havia passat? I la senyora Maria li contà com, en deu dies, la mare de Teresa morí d’una pulmonia. —I Teresa se n’anà a viure amb la seva germana casada a Nantes. Un estrany fenomen trasbalsà Zeni, que rebia aquella notícia com si se li hagués parat el cap. Un somriure li donava un posat incomprensible, i la senyora Maria hagué d’insinuar un altre tema per airejar l’esperit de Zeni. —¿Us heu divertit a Viena? Però la conversa acabà com un gramòfon que no té corda. —Deu ésser tard. —Zeni no pogué retenir més temps un sospir voluminós, així que se sentí sol a l’escala. Durant mitja hora un so monòton de talons féu tenir el cap enlaire a la noia de la portera que seia arran dels vidres de la portalada. Zeni, quan passà arran seu, ni la veié, i, absort, guanyà el carrer que, tot just fins a la pròxima parada del tramvia, li semblà interminable. Baixà quan la universitat «ja havia passat», i hagué de recular a peu mitja cantonada. Respongué d’esma a alguna veu amiga, i s’assegué en un banc del claustre, amb la mirada a terra i el disc que tornava a giravoltar misteriosament dins del paquet precintat fent una remor de ferramenta i llauna. —Zeni! I Zeni respirava fortament amb els narius, descobrint el seu amic Ramon, que joiosament l’abraçava i s’asseia al seu costat. —¿Què duus aquí? I Zeni no semblava reaccionar. Sentí com si una llàgrima volgués delatar-lo. Sentí com si un glop de llàgrimes anés a omplir-li els ulls. Posà la seva mà esquerra damunt el genoll d’en Ramon i el premé amb fúria. Mirà el paquet impecable, encara amb les etiquetes vieneses, i amb un gest histèric el reboté per terra, tot aixecant-se i procurant de somriure: —Era un vals. I Ramon es meravellava que Zeni, emportant-se’l agafat del braç, amb el cap enlaire, movent els ulls i esforçant-se a somriure, plorés, plorés amb una mena de ràbia. —¿Encara? I Ramon s’adonava que Zeni continuava menjat pel record de Teresa. Ni les llargues confidències que havien hagut d’expansionar Zeni, ni les passejades innombrables que havien triturat el mateix tema, ni l’esforç de voluntat que havia procurat infiltrar Ramon, ni la multiplicitat de temes nous, de camins nous, de preocupacions noves que havia posat al seu amic, no semblaven servir de gaire. Zeni passava una crisi estranya que es resolia molt lentament. Zeni concedia que havia de passar-li, però pregava al seu company de no insistir. Era absurd el seu capteniment. Era absurd tot. Fins haver encomanat a Ramon la seva preocupació. Però no podia fer-hi res. Lluitava per resoldre’s quina mena de sensació era la que el torturava, i ni això no podia endevinar. Quin sentiment sentia envers aquella noia, i no el sabia precisar. Quin record l’hi lligava, i no el sabia trobar. Hi pensava. Això era tot. La tenia vivent tot el dia dintre seu amb aquell aire maternal de quan, al seu costat, ella cantava i un silenci espantós els feia companyia. El soroll dels carrers, els taxis, els tramvies, les clàxons, la gent, encara li feien acréixer aquella imatge. El claustre universitari el tenia atemorit. I hagué de fugir-ne. L’hora de les classes era un martiri. No sentia res, no escoltava res: de cap al pupitre, de cara a una pàgina en blanc dels llibres, veia dibuixar-se, moure’s, somriure-li Teresa. Hagué de cercar la companyia de Ramon, distraient-lo, parlant de coses diverses en un cafè, a la Rambla, a l’imperial d’un tram. Es féu soci d’un club de tenis i de l’acadèmia. I s’acostumà a anar cada matí a la biblioteca universitària en lloc d’anar a classe. Ramon intentà lligar-li la vida al passat d’abans de l’estiu, quan tots dos duien de cap la fal·lera de crear un grup d’avantguarda. Però Zeni se’n sentia infinitament allunyat. Com si, d’allò, l’en separés un segle. No li feia gràcia. Experimentava una impressió de desplaçament total, enlloc no se sentia lligat amb res ni amb ningú. La seva joventut semblava presonera d’una xarxa impassable, d’una xarxa que el tancava estretament dintre d’ell tot sol. I només podia distreure’s abocat a lectures. Llegí, llegí àvidament hores, dies, nits senceres. D’una manera desordenada. Se sabia de memòria Racine, Samain, Valéry. No regirava sinó obres franceses. I inicià un dietari, del qual escriví, però, poques pàgines. Només, entremig, Ramon era tolerat en la seva vida. La camaraderia amb el Ramon datava ja de l’escola Kirtcner i mai no havia estat trencada sinó per les vacances d’estiu, durant les quals s’escriviren. Ramon havia passat totes les angúnies dels estudiants tímids: aviciats a l’escola elemental, en trobar-se a la universitat els falla la personalitat i queden per les aules com una mena d’ombra. Havia fet la carrera amb uns tips enormes d’estudiar, havia anat assimilant les dosis pròpies de cada curs, havia aprovat totes les assignatures; però no havia deixat història sinó en l’amistat amb Zeni; dues vides entrelligades, la doble personalitat de les quals es confonia en una: Zeni, pel prestigi que donava a aquest el nom del seu pare, pel do d’ésser, on fos, el centre on gravitava l’atenció dels qui el voltaven. Sovint l’actualitat que prenia Zeni era deguda a una idea, a un programa suggerit per Ramon; però, si no hagués estat Zeni, la mateixa idea, el mateix programa, no hauria donat cap resultat. Per això en aquells dies tèrbols de Zeni, en què un nom, una imatge—Teresa—, el trasbalsava, Ramon s’afanyava més a cercar el remei, la solució que tornés al seu company aquella serenitat, aquella «normalitat», que n’havia fet un líder. —El temps, el temps, Ramon. Però Ramon no compartia la resignació de Zeni. Calia precipitar el temps, en tot cas. ¿Per què, si Zeni mateix acceptava que el temps ho resoldria, no havia de tenir la voluntat necessària per anar més de pressa que el temps, imaginar-se el que el temps faria i ja de seguida intentar-ho? Fer un salt al futur i evitar-se l’enuig d’una realitat massa lenta. —Perquè, Zeni, pensa que tu no estaves pas enamorat d’aquesta noia. Doncs, ¿per què arribar ara a enamorar-te’n? ¿No és anar precisament al revés del que dius? ¿No és voler fer recular estrambòticament el temps, en lloc de passar-li al davant? Zeni donava la raó al seu amic; però, malgrat que en els moments més serens s’esforçava a pensar com ell, sentia encara interiorment alguna nosa. Només—es deia...