Trabal Novel·les (I)

1. Auflage 2018
ISBN: 978-84-7727-594-7
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, Band 205, 416 Seiten

Reihe: Biblioteca Mínima

L'obra de Francesc Trabal, narrador agosarat i brillant, és d'una modernitat intemporal. Hi va saber copsar, amb una ironia sagaç i un humor sovint absurd i corrosiu, la buidor i la insatisfacció en les relacions humanes dins la societat benestant de principis del segle XX, amb un estil elegant que combina el millor del classicisme i de l'avantguarda. Aquest volum recull quatre de les seves primeres novel·les-'L'home que es va perdre' (1929), 'Quo vadis, Sànchez?' (1931), 'Era una dona com les altres' (1932) i 'Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon' (1933)-, en les quals l'escriptor defuig el realisme i el melodrama per, com deia Trabal mateix, '?xar el punt dolç de la vida a través d'un punt de vista personal [...] basat en l'humor'. 'Un dels luxes més cosmopolites que hem tingut en aquest últim segle'. Quim Monzó. 'En Trabal fa com els grans il·lusionistes: tira un noi, una noia, un llibre major, una caixa de cabals, un transatlàntic, una cigarrera, el somriure d'una feminista i la dentadura postissa d'un criminal dintre d'un barret de copa. Després, tot això ho barreja a la vista del públic, i en surten unes tires de prosa elàstica, neta i acolorida, aquelles tires de seda de tots colors que fan volar els grans il·lusionistes'. Josep Maria de Sagarra 'Hi ha tantes coses bones a dir de Trabal! La llibertat amb la qual inventa escenes impossibles, que es barregen amb la realitat, com en les novel·les de Boris Vian o Jean Echenoz... No es cansin mai de rellegir. En un escriptor com Trabal sempre hi trobes coses noves, algunes de les quals s'anticipen de manera prodigiosa al seu temps'. Julià Guillamón, La Vanguardia 'Hi ha homes que ploren... resulta, a la vegada, una broma colossal i una cosa ben seriosa, el retrat esborronador d'un home que ha malgastat la vida en un desig inassolible i que no ha deixat mai d'enfonsar-se en la seva obssessió. Un drama en tota regla. Això sí, un drama presentat de manera nova, una mica desconcertant. Rellegir Trabal sempre és agradable'. Jordi Llavina, El Punt Avui

Francesc Trabal (Sabadell, 1899 - Santiago de Xile, 1957), cofundador del grup 'La Mirada', va publicar-a més d'articles com els del volum 'De cara a la paret' (Quaderns Crema, 1985)-un primer llibre 'impetuós i pèrfid', 'L'any que ve' (1925; Quaderns Crema, 1983), i set novel·les, sis de les quals han estat reeditades per aquesta editorial: 'L'home que es va perdre' (1929; Quaderns Crema, 1982), 'Quo vadis, Sànchez? '(1931; Quaderns Crema, 1988), 'Era una dona com les altres' (1932; Quaderns Crema, 1994), 'Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon' (1933; Quaderns Crema, 1987), 'Vals' (1935; Quaderns Crema, 1998) i 'Temperatura' (1947; Quaderns Crema, 1986).

Autoren/Hrsg.

Trabal, Francesc

Leseproben

VIII
Tot allò de Cahors, tan ensopit, tan francès, tan de província, amb aquells mossos d’estació de mapes de can Paluzie, i el paisatge gris, gris, completament embolcallat en la rosada, que per aquelles bandes sempre sembla un baf de water-closet quan les travessa l’exprés, ajudaren, sens dubte, a afirmar en cadascun dels nous amics l’ànsia de volar de continent. Amèrica… ¿Per què havia sonat el nom d’Amèrica? I Déu nos en guard d’un ja està fet: arribà París sense gairebé donar-se’n compte, i un taxi féu la resta… El mateix dia d’arribada, Picàbia i Costa (ja sonava això com una raó social) tenien els papers arreglats per poder embarcar a Cherbourg i d’un salt entrar triomfalment a Nova York, disposats a capgirar completament aquella banda brillant del mapamundi. I, com un somni, com un ai de la digestió en un fullejar d’àlbum de portfoli de fotografies, es trobaren en plena mar; en Costa, trasbalsat pel neguit d’un mareig que no venia mai i que pressentia vagament, més pel que havia sentit a dir que no pas per la realitat dels sacsejaments interiors que no donaven, benauradament però, fe de vida. De tant en tant ensumava el líquid d’una ampolleta que s’havia procurat en una farmàcia parisenca, es feia dur Kümmel, i menjava figues seques; però la persistència a no venir cap símptoma alarmant el féu decidir a encendre un cigar com mitja cana, rascant un llumí revingut a la capsa de Tisons que tragué de la butxaca. Resolta la por del mareig, aviat anà a cercar la conversa suau de Lluís Frederic, qui es donava a la contemplació del joc de les ones en alta mar, que li recordava sobtadament la pista elèctrica d’automòbils damunt d’onades del Turó Parc, on, una vegada, havia aconseguit de perdre una dentadura d’or, un rellotge i uns elàstics amb sivelles de platí. Contemplant el moviment constant de les onades de la mar veritable, s’entristia, pensant com realment allà deuria ésser difícil repetir el joc sense una preparació molt atesa i, sobretot, sense una esquadreta de submarins i bussos, amagats entre coralls estratègics. Perdre quelcom en la mar era tanmateix difícil, i gairebé impossible de reeixir. Llençar-hi un collaret o una cartera fóra, sens dubte, exposat, i sobretot estúpid. El gest instintiu que li havia ficat la mà a la butxaca hagué de reprimir-se i desfer el camí, just en el moment que en Costa arribava traient bocades de fum com si, en lloc de fumar, se li calés foc a la boca. —És dolorós. Fixa’t la mar. Qui sap on va parar i qui sap fins on arriba per aquí sota! —És bonic precisament jo diria… —No, és dolorós. No pots aventurar-t’hi. —… —No pots aventurar-t’hi perquè, després, ¿qui ho troba? —Aaaara! No hi queia. És clar. És difícil, gairebé deu ésser impossible. —¿I creus que no ens hem embolicat? —Crec que no ens hem embolicat. I no solament ho crec així, sinó que, tot passant pel pont de segona, he vist un vell que m’ha suggerit una idea: escrivia amb una estilogràfica d’or exacta a la que vaig comprar l’altre dia a cal Lancel. ¿Per què no comencem a entrenar-nos? Lluís Frederic mirà de biaix en Costa, i, per un instant, tingué una idea esgarrifosa: ¿Què devia haver conjuminat aquell xicot que no fos diabòlic? L’una cosa era perdre i l’altra… En Costa notà aquest esguard, i cuità a tranquil·litzar-lo. —No temeu: és solament un projecte d’entrenament. Breu: el què fóra que aquell senyor perdés l’estilogràfica: la trobem, i immediatament declarem haver trobat les dues. I ja la tenim armada. Picàbia sentí que el pit li respirava joiosament, sorollosament quasi. Abraçà en Costa i li pregà d’excusar-lo. Un mal pensament sempre podem estar exposats a tenir-lo. Donaren un tomb, amidaren amb les passes la distància que separava les taules de la barana, i calcularen l’estona que calia per efectuar una reacció que donés suficient marge de temps per actuar. Repassaren de cap a peus la mena de personalitat que devia dur a dins aquell bon home, i els mòbils pels quals fóra capaç de moure’s de la cadira d’una revolada. —Jo cridaria: «Foc!»—deia en Costa. Però en Picàbia ho rebutjà per evitar conseqüències, perquè una alarma a bord pot originar catàstrofes. Baixaren a coberta, amidaren l’amplada de l’escala que menava on era la víctima, i Picàbia insinuà que potser, si aconseguissin fer-lo baixar per aquella escala, fóra fàcil amb un moviment brusc d’ensopegar-se i fer-li caure l’estilogràfica. Però tampoc no ho veieren gaire clar. No hi havia altre remei que acostar-s’hi i fer-la-hi caure d’una manera violenta. I l’única manera violenta era de perdre-la-hi ells, puix que ell era incapaç de perdre-la; fóra d’aquells que, davant qualsevol catàstrofe, sempre tenen temps de ficar-se aquella ploma d’or a la butxaca, encara que sentís que la nau s’enfonsava. No hi havia altre remei, i Picàbia mateix, que abans havia tingut un espant creient que en Carles li anava a proposar de fer córrer aquella ploma, fou qui ara pregà al seu amic de realitzar el projecte: al capdavall no es tracta pas d’afanar, sinó simplement de perdre, i perdre per trobar després. Així, si ara en realitat el desposseïm d’una ploma que és ben seva (o almenys hem de suposar-ho)—pensava en Lluís—l’en desposseïm tan sols per una breu estona, puix que quan l’hàgim perduda podrà novament entrar en la seva possessió, reclamant-la. I no s’hi pensaren més. Amb una poca gràcia lamentable, simularen un petit accident prop l’objecte atalaiat: Picàbia, en passar-hi arran, simulà una relliscada i espetegà de costelles per terra. Aquell bon senyor hi acudí sol·lícit i ajudà Picàbia a posar-se dret, i l’acompanyà fins a una chaise-longue pròxima. Quan tornà a la seva taula, notà que la ploma i els papers als quals s’aplicava abans no hi eren, i que per terra hi havia una gran escampadissa: indubtablement, en aixecar-se, ho havia fet anar tot en l’aire i qui sap on havia anat a parar… Picàbia, més expert a perdre, hàbilment, s’encarregà de l’estilogràfica d’en Costa i entrà al saló del pòquer. Deixà la pipa, tragué un talonari i la ploma, i després omplí un taló per procurar-se fitxes. La ploma acabava de perdre’s sota el seu peu, que la retingué una pila d’estona. Al vespre mateix el viatger reclamava al capità si s’havia trobat «per casualitat» una estilogràfica, que justament era nova i que era aixís i aixàs, segons una riquesa de detalls aclaparadora. Foren fetes les investigacions i, efectivament, es va trobar la ploma. Més ben dit, dues plomes. Que eren… (i aleshores foren portades al capità per un oficial) aquestes! El senyor de segona quedà, a primer cop d’ull, una mica perplex. —És aquesta. No, aquesta! El capità s’escamà una mica, mirà les plomes i li semblà que eren parelles. —¿No semblen iguals? —Efectivament, no sé pas quina és la meva. —¿Vostè no sap conèixer-la? —No, senyor. Ho confesso. —¿A quina hora l’ha perduda? I començà un amable interrogatori que s’allargà bon xic. Era inútil de precisar. Però, si la ploma havia estat perduda aquella mateixa tarda, valia la pena d’esperar si el propietari de l’altra la reclamava, i potser podria endevinar la seva. El viatger de segona, aquella nit, ja no pogué dormir. Quina cosa més casual! ¿I si ara no sortia l’altre? Perquè, ¿no podia suposar-se que, mentre hagués estat perduda, la ploma hagués criat? I, si hagués criat, acceptem-ho, que ja és acceptar, no hauria crescut tan de pressa i no hauria sortit tan exacta! Els pares i els fills s’assemblen, però, potser, no tant. I després, tractant-se de plomes… Eren uns jocs massa estranys. El fet és que l’endemà, com l’endemà passat, no aparegué cap altre reclamant. I, en canvi, succeí un fet més estrany encara: Lluís Frederic Picàbia demanà per ésser rebut pel capità. —No entenc com he perdut el rellotge. M’estava al jardí i, en intentar saber l’hora, m’he trobat que no el tenia a la butxaca. He corregut a la cabina, i res. Ho he capgirat tot, i enlloc. Ni rastre. —¿Com era? —Un rellotge d’or, amb xifres romanes, pla, marca Cyma, i que dins la tapa hi havia un número: vint-i-tres mil i no sé quants. El capità regirà una llibreta, féu repetir les característiques del rellotge perdut i exclamà: —És extraordinari! Fa mitja hora que un altre passatger ha reclamat un rellotge semblant. Un vint-i-tres mil quatre-cents i no sap quants més. La mateixa marca, el mateix xifrat… Bé, així que el tingui el faré avisar. El capità, sol, començà a obsessionar-se. Dues estilogràfiques, dos rellotges… I encara més es preocupà en rebre de mans d’un dels cambrers un rellotge d’or, xifres romanes, pla, marca Cyma, que coincidia exactament amb les dades reclamades. Cridà en Picàbia, després… en Costa (que era l’altre) per separat, els sotmeté a un escrupolós interrogatori, i, efectivament, el rellotge reclamat per tots dos era aquell mateix! Allí havia d’haver-hi alguna cosa misteriosa. Però aquell misteri no pogué aclarir-se, com...