E-Book, Catalan, 190 Seiten
Reihe: Voyager
Tchaikovsky Trescafocs
1. Auflage 2025
ISBN: 978-84-121195-5-8
Verlag: Editorial Chronos
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark
E-Book, Catalan, 190 Seiten
Reihe: Voyager
ISBN: 978-84-121195-5-8
Verlag: Editorial Chronos
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark
Escriptor britànic de ciència-ficció guanyador dels premis Arthur C. Clarke i BSFA. Combina l'escriptura de sagues amb novel·les curtes com Trescafocs, Un dia tot això serà teu o Antic llinatge. Avui dia es dedica en exclusiva a la literatura i viu a Leeds amb la seva família.
Weitere Infos & Material
Capítol u
L’HOTEL PANEROLA
Els Masserey-Van Bults s’obrien pas per l’erm de la carretera Ogooué i, com diria la Hotep, es va muntar un bon sidral. Havien arribat en una caravana de cotxes amb les finestres tan tintades que eren com miralls negres i amb alerons de dissipació tèrmica a la part del darrere, perquè el monsieur i la madame, i tots els altres Masserey-Van Bults, poguessin sortir indemnes de la calor asfixiant de mitja tarda. Tothom es girava per mirar-los. Mentre la flota de cotxes sotraguejava per l’única carretera en bon estat d’Ankara, tothom va brollar de les fàbriques i tallers, en unes vacances improvisades de mitja hora del que fos que els posés un plat a taula. La canalla s’embalava fora de les barraques, les cabanyes i totes les cases fetes a mà que s’aplegaven al voltant de l’Àncora com brossa que portava la marea alta i que ja no veuria el mar mai més. Tothom els aclamava i onejava pedaços de tela com si fossin banderes; tant se valia el color mentre fos cridaner, prou cridaner perquè es veiés rere el vidre fosc. Tothom xisclava amb entusiasme i picava de peus, tothom, també l’Nguy n Sun Mao, que saludava i bramava com tots els altres, perquè així es feien les coses a Ankara Achouka. Es feia sempre que arribaven nous hostes a l’Hotel Panerola, perquè seria l’únic moment que els podries veure. Hi entres, però no en surts, com deia un anunci de fa molt de temps. En qualsevol cas, no es deia Hotel Panerola, no pas almenys per la gent que s’hi allotjava, per poc temps que fos. No pas per als wabenzi que dirigien la ciutat d’Ankara, que en controlaven les feines i que la proveïen. Tenia un nom francès altisonant en lletres daurades de sis metres, que s’erigien per sobre de tota la ciutat; de la mateixa manera que els cables d’Ankara s’erigien per sobre seu i per sobre de tot, ascendint eternament.
La caravana s’atansava ara a la gran tanca de l’hotel. El primer parell de cotxes ja l’havia travessada, més enllà dels mercenaris i les armes, fins al passeig de grava; més enllà de l’espai sorrenc on hi havia hagut gespa quan el pare d’en Mao encara hi treballava, abans que els propietaris s’adonessin que no podien malgastar tanta aigua només per fer-ne ostentació. El pare d’en Mao havia pogut veure aquell lloc nou de trinca, abans que el temps i la sorra i la calor n’esquerdessin la façana. L’avi d’en Mao havia ajudat a construir-lo, un més de tota l’onada de treballadors que havien convergit feia molt de temps en les tres Ankares; hi havia gent oriünda, sí, però necessitaven esquenes fortes i ments agudes de tot arreu, i es va donar el cas que hi havia molts vietnamites que necessitaven viure en algun lloc que llavors no fos sota l’aigua.
L’entusiasme de la multitud es va apagar. Per un instant va semblar que els Masserey-Van Bults engegarien a rodar la tradició i deixarien enrere la tanca d’on no tornava ni una ànima. Però aleshores, després que tres cotxes ja haguessin entrat, el quart es va aturar i en van sortir més homes amb armes, els soldats privats del conglomerat empresarial anomenat Masserey-Van Bults. I darrere seu, uns lacais amb trajos, que només abandonar l’aire condicionat dels vehicles ja suaven com porcs. En Mao va fer que no amb el cap i va girar els ulls en blanc, però no va deixar de moure la bandereta perquè tenia pares i germans que, com tothom, passaven gana.
Duien unes cistelletes, com si anessin a repartir les estrenes de Cap d’Any: feixos i feixos de bitllets, una porrada de diners. De mala gana, secament, els lacais van començar a llençar-los a la multitud i van exposar les taques de suor, que s’escampaven com la pesta per les aixelles de les seves camises. La turba va embogir. La canalla va córrer amunt i avall, recollint-ho tot. Els wabenzi ho redistribuirien més tard i, de pas, se’n quedarien una bona picossada. Servirien per comprar menys coses que l’últim cop, perquè ara mateix, amb aquells dòlars americans, amb aquelles lliures esterlines i rubles i euros i rands podies comprar encara menys i menys coses del poc que ja podies comprar abans.
I se n’encarregava la canalla, perquè feia més bon paper de cara als hostes de l’Hotel Panerola si eren nens alegres els que es llençaven a recollir els feixos de bitllets vells. Perquè ningú no volia veure adults desesperats esbatussant-se per un grapat de diners. Allò suggeriria que no eren feliços amb el que tenien.
En Mao es va imaginar que els lacais ja havien acabat, però hi havia una sorpresa guardada a la recambra per tota aquella gent afortunada d’Ankara Achouka. Va veure que hi havia una mena de discussió en aquell gran espai de dins del cotxe, més gran que l’habitació que compartia amb el seu germà i les seves dues germanes. Els lacais protestaven: «No, torni, senyora, torni, no és apropiat». I llavors, va aparèixer una dona pàl·lida que, de cop, va anar enrogint, amb un barret d’ala ampla que se li pansia al cap. Els seus cabells eren com l’or, d’aquella mena que només veus als anuncis. Les seves ulleres de sol semblaven de mercuri líquid. Saludava i bullia no del sol mortal, sinó d’aquella adulació, escoltant com la multitud enfollia perquè una filla dels Masserey-Van Bults els havia brindat una aparició pública.
Va llençar alguna cosa a la multitud, amb candidesa i poca traça, però va arribar fins a les primeres files, de fet, i per poc li obre el cap a un iaio i tot. No era un feix de bitllets, ara: pesava. Una ampolla de plàstic, l’aigua dels peixos grossos, la pura. Dins del cotxe, n’hi devia haver per donar i per vendre.
Hi va haver una batussa, després d’això. El iaio amb un nyanyo al cap tenia l’ampolla, els seus veïns la volien, els del costat també… Llavors, els gendarmes van aparèixer del nores amb els seus vestits antiavalots i es van posar a estovar la gent i a obrir caps, perquè no deixarien que s’armés un aldarull com aquell davant dels hostes. I en Mao estava del tot convençut que, aquell vespre, el cap de policia s’empassaria al seu porxo un bon glop d’aigua fresca cortesia dels peixos grossos; mentre que el vell, l’únic que s’empassaria seria un bon mal de cap.
Es va mirar la noia dels Masserey-Van Bults, que s’havia quedat amb un pam de nas. Havia fet una bona acció, no? Noblesse oblige. Però tot havia sortit malament i el dia se n’havia anat a fer punyetes. En Mao va pensar que li agafaria una marranada allà mateix. Però ja tornava cap a dins del cotxe amb els seus lacais i amb l’aire condicionat, i la resta de la caravana va travessar la tanca, i tothom va tornar a la feina, o a no tenir feina, i llavors en Balewa va aparèixer i va picar en Mao a l’espatlla. En Balewa i en Mao havien crescut junts, cosa que vol dir que es van odiar dels cinc als quinze anys. I aleshores, en Mao es va fer trescafocs i el pare d’en Balewa va moure fils per col·locar el seu fill com a noi dels encàrrecs del contrôleur Attah, una posició molt cobejada. Una posició en la qual, inexplicablement, en Balewa es va convertir en un bon amic, i ja quedaven enrere aquells temps en què en Mao i ell no es podien veure ni en pintura. Cosa que significava que, quan l’Attah volia algun trescafocs, en Balewa intentava fer-l’hi saber, a en Nguy n Sun Mao.
—L’Attah et busca.
—Em busca a mi o a qualsevol? —va preguntar en Mao, revisant ràpidament què hauria pogut fer o no haver fet.
—Et vol a tu, ha dit. —En Balewa va arronsar les espatlles—. Entre tu i jo, nen, els sonko tenen l’Attah entre l’espasa i la paret. Té un bizna per a tu. Demana-li el preu que vulguis.
En Mao li va tocar l’espatlla, i va notar que tenia la carn flonja, quan abans en Balewa era només un secall. L’Attah s’encarregava de mantenir en Balewa i la seva família ben alimentats. I també s’encarregava d’omplir els estómacs d’en Mao i els seus. Sempre encantat de fer feines per a monsieur le Contrôleur.
L’Attah Jean Jacques era un dels wabenzi històrics; la seva família havia dirigit Achouka des de feia un centenar de generacions, t’explicaria, i ho faria de grat. Era un home baixet, calb, gras: no gras gras, sinó gras de tenir el ronyó cobert. Se n’havia anat a estudiar a Ciutat del Cap i havia tornat per trobar-se les sabates d’assistant contrôleur ben preparades. I hi havia sempre pitjors superiors, en Mao prou que ho sabia. Com els superiors del mateix Attah, es va dir. L’Attah era subordinat dels homes de dins l’hotel, que eren subordinats dels homes de l’altre extrem dels cables, que no eren subordinats de ningú, ni tan sols de Déu. Quan les coses anaven mal dades, eren l’Attah i els seus companys contrôleurs els que en patien les represàlies, i la majoria dels seus col·legues s’asseguraven que els seus subalterns les patissin per partida doble. L’Attah tenia bon ull per al talent, tanmateix. Fica la pota i ni tan sols t’escridassarà: et fotrà de cul al carrer i no tornaràs a trobar una feina decent en la vida, a Ankara. Fes-ho bé i et donarà via lliure per fer la teva feina. No li calia ni enrabiar-se ni denigrar ni cridar la seva gent per desfogar-se de totes i cadascuna de les seves frustracions laborals. En Mao considerava que així l’Attah obtenia millors resultats, sent l’amortidor entre la merda i el terra.
Però això no el feia ser un bon paio, ni volia...
