E-Book, Catalan, Band 2, 472 Seiten
Reihe: Dogs of War
Tchaikovsky Meldecaps
1. Auflage 2025
ISBN: 978-84-129803-8-7
Verlag: Editorial Chronos
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark
E-Book, Catalan, Band 2, 472 Seiten
Reihe: Dogs of War
ISBN: 978-84-129803-8-7
Verlag: Editorial Chronos
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark
Escriptor britànic de ciència-ficció guanyador dels premis Arthur C. Clarke i BSFA. Combina l'escriptura de sagues com Gossos de guerra amb novel·les curtes com Trescafocs, Un dia tot això serà teu o Antic llinatge. Avui dia es dedica en exclusiva a la literatura i viu a Leeds amb la seva família.
Weitere Infos & Material
1. JIMMY
Ens dirigim al perímetre, pendent amunt amb un Loonie escarransit. Anem on hauria d’haver-hi un amarratge del tendal, però la central de danys ens informa que no hi és. Som tres amuntegats al davant del vehicle, i al darrere duem tot un contenidor de tecnologia màgica, perquè no sabem del cert quin problema hi ha i surt més barat enviar-nos-hi ben carregats que no perdre el temps fent diversos viatges. Que si val més que en sobri que no que en falti i aquestes coses.
Amb els escafandres posats és impossible diferenciarnos. Són del model estàndard, de talla única, i si ens serveixen a tots és perquè les llumeneres de la Terra van tenir la gran pensada d’instruir els reclutadors perquè no contractessin taps de bassa ni sant Paus. No deu haver-hi més de vint centímetres de diferència entre el membre més alt de l’equip de construcció de Hell City i el més baix, que soc jo. Això si parlem de la tripulació humana, esclar. Les bioformes tenen els seus propis vestits. Valen més que nosaltres, elles, i treballen més.
Ja que hi som, hauria de reconèixer que moltes persones també treballen més que jo. No es pot dir que sigui carn d’empleat del mes a Hell City, jo, ni aquest mes ni cap altre. Vull dir que Mart té dues llunes, i una completa una òrbita en menys de vuit hores. Això són molts mesos, i un servidor, Jimmy Marten, no ha estat el millor empleat en cap, creieu-me.
Molta gent consideraria que sortir a arreglar el tendal és un encàrrec de merda. Això vol dir que l’administració és plenament conscient de les meves faltes i de la meva manca de medalles per la implicació, i els meus companys de misèries, en Brian i l’Indra, tenen si fa no fa els mateixos galons que jo. L’Indra es gasta tots els pagarés en sèries d’importació i se subscriu a totes les plataformes i els canals que ens arriben, així que sempre va desesperada per embutxacar-se la pagueta extra que ens donen pels encàrrecs amb escafandre. I en Brian simplement és un friqui i no cau bé a ningú. És d’aquella mena de gent que sempre sembla que s’esforci el doble que els altres fins que comproves el que ha fet i veus que s’ha deixat la meitat dels guardapols sense posar i que no ha activat el sistema de seguretat electrònica.
El Loonie continua avançant, i els pneumàtics mig inflats absorbeixen les sacsades i les irregularitats de la rocosa superfície marciana tan bonament com poden. A hores d’ara ja som a diversos dies de casa. Mira que ens hi haurien pogut enviar per l’aire, si no fos perquè algun pixatinters avorrit deu haver conclòs que així és més barat, a banda que volar per l’aire de Mart, tan poc consistent i ple d’aquesta pols que ofega els motors, sempre és una aposta arriscada, fins i tot aquí, sota el tendal.
Davant nostre, mig perdut en la pols arremolinada i el recobriment del tendal, la vora de Hellas Planitia s’aixeca com si fos el mur que limita el món sencer, interrompent fins i tot l’horitzó, sempre proper, que correspondria a un planeta menut com Mart. Ho devem a un tros de meteorit, bàsicament, que va deixar un cràter de la mida d’un subcontinent. El lloc perfecte per instal·lar-se, si algú volgués instal·lar-se a Mart. Suposo que jo sí que en algun moment devia voler viure-hi, perquè bé que soc aquí, ara. Si és que d’això se’n pot dir vida, vaja. La paga era prou bona, i com carai havia de sortir del planeta un pelacanyes com jo, si no? Jimmy Marten, treballador de la construcció amb deliris d’enginyer ja desinflats. Tot just complia els requisits tècnics de l’oferta, però amb això sembla que n’hi va haver prou per arribar a Mart.
Encara ara recordo els vídeos. Hi sortien uns quants paios, ni tan sols amb vestits, mirant com robots, abelles i bioformes feien la feina, com si haguéssim de ser amos i senyors de tot el que supervisaríem. I Mart té l’horitzó ben a prop i les muntanyes ben altes; des d’una bona posició pots supervisar una gran part del planeta. Esclar que nosaltres som en un forat, i un forat, per més que faci dos-cents quilòmetres de diàmetre, no deixa de ser un forat. I després no se’ls acut res millor que tapar-lo amb un teulat, perquè encara puguem supervisar menys cosa i no siguem amos i senyors ni tan sols d’això.
Sovint penso si a les bioformes lliures no devien ensenyar-los un vídeo molt diferent sobre qui faria anar qui per on volgués, perquè, en cas que sí, el bo era el seu.
A veure, d’acord, no és un teulat. És un tendal, una coberta immensa per al circ més estrafolari de tot el sistema solar, i un servidor en seria el pallasso en cap. I ara ens envien als tres a repassar la vora de la pista del circ sota els focus. Un cop més. Quan vam arribar era més petit. El tendal, no el cràter, que encara que sembli mentida ha estat si fa no fa igual de gros durant tota la història de l’ésser humà. Però arribar a tapar el forat dels pebrots tot sencer era la primera prioritat, una proesa de l’enginyeria que no van confiar a gamarussos com el bo d’en Jimmy. No, una feina així era perfecta per als eixams. És curiós com de vegades, per fer les coses més grans, cal treballar amb els més petits.
Això d’aquí no és com les grans ciutats espacials de les novel·les antigues de ciència-ficció, amb una gran cúpula de vidre planant sobre una pila de torres de contes de fades. No és hermètic, el nostre tendal, perquè això hauria estat demanar massa fins i tot per a la gent que va pensar de cobrir un cràter de la mida d’un subcontinent amb un tendal de seda, eh que sí? I mentre generem atmosfera sota el tendal, ja ens va bé que se’ns en vagi escapant, de mica en mica, prou lentament perquè en tinguem prou en tot moment. Matemàtiques. Hi ha molta matemàtica aquí que a un servidor no li cal entendre. Ara bé, en Brian sí que en sap, de matemàtiques. És capaç d’expressar-se en àlgebra com si s’hagués especialitzat en equacions discursives. Això sí, després es descuida de posar els guardapols i a tots ens abaixen el sou.
El tendal té com un milió d’amarratges al voltant de tot el perímetre. A mesura que el Loonie —el camió amb rodes globulars que han posat a la nostra disposició— s’esmerça per escalar el pendent, de seguida identifiquem el problema, perquè per una direcció en concret entra un colló i mig de pols més que per la resta, la qual cosa farà que aquesta feina sigui encara més divertida de fer. En Brian està intentant dirigir l’eixam que hauria d’haver estat al damunt d’una cosa així, però no en treu l’aigua clara. Quan arribem a lloc, comprovem que l’amarratge efectivament s’ha trencat, i que l’esquinçada al tendal deu fer ben bé un quilòmetre de llarg. Dalt, més enllà de l’allunyat llavi del cràter de Hellas, hi ha una tempesta de sorra immensa, i bona part s’està filtrant per l’esquinçada i s’arremolina al nostre voltant. Ens impedeix la visibilitat i se’ns fot pertot. Jo ja noto com se m’acumula al vestit, l’enèsima guarnició de patiment per acompanyar el fred que m’impregna braços i cames i la inflor torracollons que em manté el cos rígid i m’impedeix estirar els braços o agenollar-me com m’agradaria.
—Ui, ni de conya podem arreglar-ho nosaltres, això —va dir la veu nítida de l’Indra per ràdio—. A menys que vulgueu saltar allà dalt per engrapar-ho.
Assenyala l’amarratge trencat, o més aviat la zona on l’ubicaríem si algun de nosaltres es posés a potinejar els augments de la visera fins a trobar-lo. Bat amb el vent marcià, molt per damunt dels nostres caps, i la gravetat no és prou fluixa perquè pugui marcar-me un Superman fins allà dalt amb un sol salt per recuperar-lo.
—Tenim problemes pitjors —indica en Brian amb la seva veu monòtona i nasal—. L’eixam ha desaparegut.
Més bones notícies. Continuem una mica més enllà, enfilant-nos més amunt per la paret del cràter, endinsant-nos en l’ombra del mur de Hellas. L’extrem més proper de l’amarratge trencat fueteja amb el vent com una serp emprenyada. L’Indra no té més remei que enviar una eruga al punt d’ancoratge perquè enganxi el cable i el reculli. És l’única manera que ens hi puguem apropar de forma segura, però també es tradueix en dues hores d’espera observant els comptadors i les lectures dels escafandres, perquè tenim el temps limitat i l’administració ens retallarà el sou per malbaratar recursos si li donem la mínima excusa. Perquè no dubteu que aconseguiran que el projecte de Hell City vegi la llum sense exhaurir el seu colossal pressupost, i la manera més fàcil de fer-ho és flagel·lar-nos a nosaltres, pobres formiguetes. Què hi podem fer, deixar les eines i sortir xino-xano del perímetre?
L’Indra drena la bateria del seu vestit empassant-se tres capítols d’una telenovel·la veneçolana de la qual no n’havia sentit a parlar, i en Brian es retira al seu món; veig que mou els llavis a través de la visera, però no diu res per ràdio. Un servidor comença a sentir les primeres punxades de dolor, una mica de tremolor, una mica de gana, la coïssor als ulls, la boca seca. Mala notícia, perquè ens queda un llarg trajecte fins al campament, i encara més fins a Hell City, i costa de creure com d’extraordinari és trobar-se un venedor ambulant per les planures marcianes.
Encara em queda una rula de Panacea, però me l’estic guardant per a aquesta nit, com a molt aviat. Quan l’eruga comença a recollir cable jo ja m’hauria pres la pastilleta...
