E-Book, Catalan, Band 1, 388 Seiten
Reihe: Dogs of War
Tchaikovsky Gossos de guerra
1. Auflage 2024
ISBN: 978-84-127616-1-0
Verlag: Editorial Chronos
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark
E-Book, Catalan, Band 1, 388 Seiten
Reihe: Dogs of War
ISBN: 978-84-127616-1-0
Verlag: Editorial Chronos
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark
Escriptor britànic de ciència-ficció guanyador dels premis Arthur C. Clarke i BSFA. Combina l'escriptura de sagues amb novel·les curtes com Trescafocs, Un dia tot això serà teu o Antic llinatge. Avui dia es dedica en exclusiva a la literatura i viu a Leeds amb la seva família.
Weitere Infos & Material
3. HARTNELL
—Quan era petit —deia en Hartnell—, tothom deia que serien robots. Que els robots lluitarien les nostres guerres: drons i soldats de metall i tancs amb cervells electrònics. I al final acabarien revoltant-se contra nosaltres i exterminarien l’espècie humana, sí, però fins aleshores a tots els camps de batalla de la Terra només hi hauria robots soldat. A Yale, la meitat de la meva promoció havia de dur-nos a la nova gran era de la cibernètica autònoma. Ara es pregunten què devia sortir malament perquè hagin acabat com han acabat.
Va examinar la dona que havia vingut de visita per comprovar si l’escoltava. Aquell rostre tan sols mostrava una mena d’interès cortès molt fàcil de fingir, segons les seves sospites.
La dona es deia Ellene Asanto. Havia aterrat a Hopelchén feia quatre hores, en una petita aletejadora de dues places que havia escampat la boira tan bon punt els peus d’ella havien tocat terra. Els desplaçaments aeris més endins de Campeche es desaconsellaven per raons de salut, així que en Hartnell s’havia assegurat que la duguessin a empentes i rodolons per una successió de camins de terra, a través de punts de control i, ocasionalment, de tiroteigs oportunistes, tot per fer-la arribar allà.
A més a més, ella no bevia, o com a mínim no podia comparar-se amb ell. En Hartnell sempre viatjava amb dues ampolles de whisky i les racionava religiosament, fent-ne glops diminuts cada vegada que la sobrietat treia el seu cap lleig. , va pensar, compadint-se de si mateix, però va aconseguir dissimular-ho. L’Asanto era l’única dona que havia vist des de feia temps, a banda de les soldades de Redmark o de les pobletanes aterrides, i ell, desesperat com estava, alimentava la vàcua esperança de caure-li en gràcia.
Però les coses ja havien anat prou malament per a aquell jove geni que es trobava en una zona de guerra, treballant com a assistent d’amo de gossera per al departament de Protecció d’Actius de Redmark. Perquè, sí, lluïa un pegat amb la insígnia de tinent a l’uniforme, que duia mal engiponat a propòsit, però allà era l’únic que estava en nòmina de Redmark sense dur pistola.
L’Asanto era una mena de sequaç corporativa enviada per supervisar com aquella esbojarrada divisió científica de Redmark estava gastant els diners de l’empresa. Aquesta és la impressió que li havia fet a ell, almenys. També li semblava que en cap cas li corresponia a ell qüestionar-la. Era una dona hispana alta i esvelta, no gaire més baixa que l’esquàlid d’en Hartnell. Havia aparegut al bell mig de l’estat de Campeche al setembre, vestida amb un abric llarg i fosc i una bufanda embolicada al coll. Juntament amb les ulleres de sol, aquella indumentària li conferia l’aspecte d’una estrella de cinema del segle passat. Ell s’havia ofert a desar-li tot aquell excés de roba, perquè ell mateix anava en mànigues de camisa i, així i tot, suava com un porc. La negativa d’ella havia estat freda i cordial. Es veu que duia implants termoreguladors, va explicar-li sense subterfugis.
—Aquesta feina m’ha proporcionat seguretat laboral, si més no. Quan salta qualsevol problema a prop de l’equador, m’hi envien a mi. Ningú més volia aquesta posició.
No li treia els ulls de sobre, esperant que anés al gra amb el tema dels tècnics cibernètics, així que en Hartnell va desbotar abruptament:
—Va ser aquella… ficada de pota al Caixmir, esclar —va dir mentre s’empassava l’enèsima glopada de whisky i brandava l’ampolla davant d’ella.
—Podeu dir , Hart. No em sagnaran de les orelles.
Ell va parpellejar ràpidament. «Digueu-me Hart», li havia dit, i ara cada vegada que ho feia li posava els pèls de punta.
—I vós… emmm… heu vist mai les imatges que van sortir del Caixmir? —va preguntar-li en Hartnell.
—N’he vist prou —va confirmar ella.
Màquines piratejades per màquines piratejades per màquines fins que només va quedar una muntanya de codi corromput i ningú tenia cap control sobre res del que passava allà. I així, de cop i volta, ningú més va voler contractar un exèrcit de robots. Semblava que l’espècie humana hauria d’espavilar-se per fer la guerra a l’antiga, amb carn i sang humanes. Però més d’un grapat de divisions armades previsores havien vist venir aquell col·lapse, i ja havien posat fil a l’agulla per trobar alternatives.
El xifratge havia avançat una barbaritat des de llavors, i hi havia una pila de tècnics cibernètics que defensaven que era l’hora de donar una segona oportunitat als robots. En Hartnell era l’encarregat de supervisar una sèrie de programes de soldats de reemplaçament que pretenien dissenyar el robot d’infanteria perfecte i infal·lible. Però la gent no havia oblidat les imatges del Caixmir. Havia estat un desastre humanitari. Algunes àrees de la regió continuaven sent zones restringides perquè encara hi quedaven màquines donant guerra, bevent a la llum del sol i matant qualsevol cosa que es bellugués.
I així havia arribat l’ascens de la infanteria bioforme; així havia arribat l’era del gos, o la nova posició d’en Hartnell en aquell lloc, o el viatge d’Ellene Asanto a Hopelchén perquè a algú dels de dalt li picava curiositat, però no prou per anar-hi en persona.
L’aire a l’interior del cotxe blindat era com un forn. Feia olor de suor i de metall i del penetrant tuf d’aquell whisky. Quan van reduir la marxa a pas de tortuga per centèsima vegada, en Hartnell va rondinar i va colpejar el sostre com si volgués exhortar el xofer. Al cap d’un moment va saltar la notificació al seu implant: Tenint en compte l’expressió de l’Asanto, semblava que ella ja ho havia deduït.
—És aquí, en Murray? —va preguntar, perquè havia fet un viatge prou llarg perquè ara l’home no es presentés.
—En Murray? —En Hartnell s’havia acostumat a dir-li «murrena», com la morena, l’anguila, i la primera vegada havia estat graciós, però ara no podia treure’s del cap aquell depredador i les seves dents ferotges, una imatge un pèl massa pertinent, coneixent l’home en qüestió—. Ui, ni idea. El tio va on li rota. És impossible aconseguir que se cenyeixi a l’agenda.
Perquè era en Murray qui li interessava a ella, evidentment, i no el desventurat d’en Hart. Quan les múltiples corporacions amb interessos a Campeche havien sentit la necessitat de protegir els seus actius, totes havien recorregut al departament de Protecció d’Actius de Redmark. I, al seu torn, Redmark, havent analitzat les seves opcions per engegar una caòtica guerra terrestre sobre un terreny accidentat, havia recorregut a Jonas Murray. Perquè, si bé la característica principal d’en Murray probablement era que era un fill de puta, almenys segons l’opinió d’en Hartnell, també és cert que era el millor en el camp de la guerra bioforme.
Van sentir un cop fort damunt d’ells i en Hartnell va forcejar amb l’escotilla un moment abans d’obrir-la. Tant ell com l’Asanto van emergir en un aire espès i humit que feia pudor d’humanitat i d’animals i vegetació en descomposició.
En Hartnell va calcular que devia haver-hi una quarantena de soldats, allà, un petit destacament del total d’efectius de seguretat privada desplegats a la zona, tots enfundats en aquells uniformes grisos i apagats de Redmark. La resta, incloses la majoria de les bandades bioformes, estaven escampats per tot l’estat, ocupant el terreny. Aquest era el comando personal d’en Murray, el seu escamot de neteja. Solucionadors de problemes, per qualssevol mitjans necessaris.
Havien muntat un perímetre. En Hartnell va observar metralladores muntades en torretes i les bastides enteranyinades de les torres de sensors. En comptes d’edificacions, hi havia diversos espais delimitats amb les vaporoses gases d’unes mosquiteres. Zero privadesa, vaja. L’Asanto va baixar del vehicle i en Hartnell va comprovar com tots els presents intentaven decidir si ella havia de ser el seu problema o no. En el seu propi descens, no va encertar l’esgraó i va acabar amb el cul al fang, bressolant una ampolla. Allò segurament tampoc devia rebaixar gaire l’opinió que ningú tingués d’ell.
I aleshores va aparèixer el peix gros, que els cridava a través de les mosquiteres, i de cop i volta tots els soldats tenien alguna cosa per fer.
—M’imagino que vós deveu ser l’Asanto.
Jonas Murray, amo de gossos de presa del programa de soldats experimentals de Redmark, el cap d’en Hartnell, i la font dels problemes que intentava ofegar amb la beguda. És clar que molta gent té caps que els les fan passar de tots colors, però aquests caps no són en Murrena de Campeche.
En Murrena de Campeche. Aquesta nomenclatura ajudava en Hartnell a imaginar el seu superior com una mena de dolent de pel·lícula de terror. Així també podia fantasiar que qualsevol dia arribaria...
