Simenon La neu era bruta

1. Auflage 2014
ISBN: 978-84-7727-560-2
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, Band 197, 256 Seiten

Reihe: Biblioteca Mínima

L'acció d'aquesta novel·la se situa en una casa de cites d'una ciutat europea durant l'ocupació nazi. Al costat de la degradació moral, se'ns hi presenta amb tota la seva cruesa el poder encomanadís i invasor de l'abjecció, així com l'escissió entre la crida de l'abisme i l'aspiració a una puresa ideal. La novel·la ens acabarà revelant un heroi o un boig insensible, que accepta el càstig com un rescat. Simenon no va aconseguir mai com aquí concentrar amb tanta eficàcia una problemàtica moral tan profunda i complexa, entre la ignomínia i la innocència. Efectivament, la neu era bruta... 'Una història cruel que fa gelar la sang, convertida en un clàssic d'un gènere que no fa sinó acumular títols imprescindibles'. M. Roger, El País 'Uns diàlegs clars, curts, concisos, rotunds, carregats de segones intencions i de fets que no es diuen, però que hi són. Prolífic, ràpid, contradictori, Georges Simenon va acostar-se a Camus a La neu era bruta. I a Céline. I potser també a Genet. I que bé que tradueix Anna Casassas! Sòrdid i dur. Molt contundent'. Xavier Cortadellas, El Punt Avui 'La seva escriptura és com la bona cuina tradicional, que mai no passa, i que passa avall amb aquell gust immortal, ric en sensacions, en què cada condiment aporta un matís, una aroma, un pensament. I la veritat és que recuperar Simenon, una autèntica màquina de crear lectors, és tot un encert'. Ignasi Aragay, ARA

Georges Simenon (Lieja, Bèlgica, 1903 - Lausana, Suïssa, 1989) va escriure cent noranta-una novel·les amb el seu nom, i un nombre indeterminat de novel·les i relats publicats sota pseudònim, a més de llibres de memòries i textos dictats. El comissari Maigret és el protagonista de setanta-dues d'aquestes novel·les i de trenta-un relats, tots publicats entre 1931 i 1972. Cèlebre al món sencer, reconegut ja com un mestre, avui ningú dubta que és un dels més grans escriptors del segle XX. A aquesta editorial hem publicat El gat (Quaderns Crema, 2012), El gos groc (Quaderns Crema, 2012) i La neu era bruta (Quaderns Crema, 2014).

Autoren/Hrsg.

Simenon, Georges

Weitere Mitwirkende

Casassas, Anna

Leseproben

II
Quan la Bertha es va llevar, ell es va despertar a mitges i va obrir prou els ulls per veure les grans flors de gebre que adornaven els vidres. Descalça, la noiota va anar a la cuina a fer girar el commutador, va deixar la porta entreoberta, de manera que a l’habitació només hi entrava un reflex. I en Frank sentia que es posava les mitges, la roba interior, el vestit, i finalment sortia i tancava la porta. El pròxim soroll seria, al costat, el gratament de la burxa a la reixa de l’estufa. La seva mare les sabia domar. Sempre volia que almenys una es quedés al pis a la nit. No pas per si venien clients, perquè des de les vuit del vespre, quan tancaven la porta de baix, ja no pujava ningú. El que passava és que la Lotte necessitava companyia. Sobretot necessitava que la servissin. —Ja vaig passar prou gana, quan era jove i burra, ara em toca viure bé. Sempre era la més bonassa, la més pobra, la que feia quedar, pretextant que vivia massa lluny, que al pis hi havia foc i que havia fet un bon sopar. Per a totes, hi havia una sola bata de franel·la lila que gairebé sempre els penjava fins a terra. Invariablement tenien entre setze i divuit anys. Més grans, la Lotte no les volia. I, a part d’alguna excepció, no les tenia mai més d’un mes. Als clients els agrada la variació. Era inútil dir-ho per endavant a les noies, que es pensaven que allò era casa seva, sobretot les que venien del camp, i aquestes gairebé sempre eren les que es quedaven a passar la nit. La Lotte devia fer com en Frank, que només dormia a mitges, conscient de l’hora que era, del lloc on es trobava, dels sorolls del pis i dels sorolls del carrer. I així esperava el terrabastall del primer tramvia, que se sentia venir de lluny pel buit gelat dels carrers, i li semblava veure’n el gran llum groc. Després, de seguida, es va sentir la topada de les dues galledes del carbó. Era la feina més dura, al matí, per a la noia de guàrdia. Fins i tot una, que tanmateix era una noia forta de carn ferma, se n’havia anat per culpa d’això. S’havien de baixar els tres pisos, amb les dues galledes de planxa negra, i encara el pis del soterrani, i després tornar a pujar amb les galledes plenes. A l’edifici, tothom es llevava aviat; era com una casa de fantasmes perquè, a causa de les restriccions i dels talls de corrent, la gent ja només feia servir bombetes elèctriques de poca potència. A més no tenien foc; amb prou feines gosaven fer servir un fil de gas per escalfar el cafè de glans. Cada vegada que sortien amb les galledes del carbó, en Frank parava l’orella, i la Lotte devia fer el mateix des del llit. Cada veí tenia el seu tros al soterrani, tancat amb un cadenat. Però, a part d’ells, ¿qui més tenia carbó i llenya? Quan la noia tornava a pujar amb les galledes, amb els braços estirats i la cara congestionada, quasi sempre hi havia portes que s’obrien una mica al seu pas. En sortien mirades dures que es clavaven en ella, en les galledes. Hi havia dones que feien comentaris en veu alta. Una vegada, un veí del segon—després l’havien afusellat, però no pas per això—havia trabucat les galledes mentre remugava: —Mala puta! Tots, de dalt a baix de la caserna—perquè la casa semblava una caserna—, anaven embolicats amb els abrics, dues o tres armilles, la majoria amb guants. I hi havia les criatures que havien d’anar a col·legi. La Bertha havia baixat. La Bertha no tenia por. Era una de les poques, potser perquè era forta i plàcida, que havia durat més de sis setmanes. Però per a l’amor no valia ni cinc. De vegades proferia un rugit tan estrany que l’home quedava tallat. «Una vaca!», pensava en Frank. Igual que, amb en Kromer, pensava: «Un toro jove!». Els haurien hagut d’acoblar. La Bertha encenia les estufes, a l’habitació també, i tornava a deixar la porta de la cuina entreoberta. Al pis hi tenien encesos quatre focs, més que en tota la resta de l’edifici, quatre focs per a ells tots sols. Qui sap si un dia la gent no els vindria a pispar una mica d’escalfor arrambant-se a la seva paret, al replà. I la Sissy Holst, ¿tenia foc? Sabia molt bé com anava, tot plegat; estava al corrent de la dèbil flama blava que sortia del fogonet de gas, i només de set a vuit del matí. La gent s’escalfava els dits al bullidor. N’hi havia que posaven els peus, o la panxa, sobre el fogó. I tots coberts de parracs, de tot el que es podien posar a sobre, el que fos sobre el que fos. ¿La Sissy? ¿Per què havia pensat en la Sissy? A la casa del davant, més pobra que la seva, perquè era més vella i ja estava feta un fàstic, algú havia enganxat paper d’embalar als vidres, per mirar d’obstaculitzar el fred, i només havia deixat algun foradet al paper per tal que passés la llum i per mirar a fora. ¿Arribaven a veure l’Eunuc? ¿Havien descobert el cos? No seria res sorollós. Aquestes coses no feien mai soroll. Molta gent ja havia marxat cap a la feina, les dones sortien per anar a fer cua. Tret d’una patrulla improbable—no en passen gairebé mai, pel carrer Verte, que no duu com qui diu enlloc—, els primers, els matiners, havien vist un embalum fosc sobre la neu i s’havien afanyat cap a la parada del tramvia. Els altres, ara que ja era clar, devien distingir el color de l’uniforme. Encara tenien més pressa per ser lluny. Vindria d’un dels porters, que són una mena de funcionaris. No poden pretendre que no han vist res. Tenen un telèfon a la seva disposició, al passadís de l’edifici. De la cuina en venia olor de buscalls encesos. Després van ser les allaus de cendra a les altres estufes i, finalment, la música del molinet de cafè. Pobra Bertha, tan favassa! Abans, dreta, descalça, sobre l’estora, es rascava tot el cos per fer marxar les arrugues que els llençols li havien dibuixat a la pell. No s’havia posat les calces. Estava mullada. Segur que parlava tota sola. Feia dos mesos, a la mateixa hora, donava el menjar a les gallines i segur que els parlava un llenguatge que elles entenien. Un altre tramvia, l’aturada brusca a la cantonada, on escopia sorra a les vies per frenar. Hi estaven acostumats i, tot i així, es quedaven en suspens, esperant que tornés a engegar amb el seu soroll de ferro vell. ¿Quin dels porters havia tingut prou por per trucar a les autoritats? Tots els porters tenen por. És la seva feina. Se n’endevina un, que gesticula davant de dos o tres cotxes plens d’ocupants. Fa un quant temps haurien encerclat el barri i haurien escorcollat les cases d’una en una. Això ja queda lluny. Els ostatges també. Sembla que els homes s’han tornat filòsofs d’una banda i de l’altra de la barrera. Però ¿encara hi ha una barrera? Com si hi fos. S’ha mort un gran viciós. ¿Què els pot importar, a ells? Ja deuen haver-se adonat del que valia. La desaparició de la pistola els preocuparà més, perquè qui l’ha agafat podria tenir la idea de fer-la servir contra ells. Ells també tenen por, en definitiva. Tothom té por. Dos vehicles, tres vehicles passen i tornen a passar. N’hi ha un altre que va de casa en casa. És per impressionar. No passarà res. Llevat, és clar, que a en Holst se li acudeixi parlar. Però en Holst no dirà res. En Frank hi ha confiat. Això mateix!, ja té l’explicació. Potser no és la paraula exacta, però dóna una idea del que va pensar confusament ahir: hi va confiar. En Holst deu dormir. No. A aquesta hora ja s’ha llevat, deu estar a punt de baixar, perquè quan no treballa és ell que va a fer les cues. Per a segons quins productes, a ca la Lotte també fan cua; és a dir que hi envien alguna noia. Per a d’altres, no. Per a segons quines coses fins i tot a ells els paga la pena de molestar-se. Tenen totes les portes interiors obertes. L’estufa de la cuina irradia la seva escalfor per tota la casa, fins al punt que potser ja en tindrien prou; després s’escampa l’olor del cafè autèntic. A l’altra banda de la cuina hi ha el saló de manicura, que dóna al replà, just a l’esquerra de l’escala. Hi tenen una estufa que crema contínuament. I cada estufa, cada foc, té una olor peculiar, una vida pròpia, una manera de respirar, fa uns sorolls més o menys incongruents. El de la sala fa olor de linòleum, evoca una sala de mobles encerats, de piano vertical, amb brodats i peces de ganxet sobre les tauletes i els braços de les butaques. —Els més viciosos—assegura la Lotte—són els burgesos. I als burgesos els agrada fer les seves porqueries en una atmosfera que els recordi casa seva. Per això les dues tauletes de la manicura són minúscules, pràcticament invisibles. En canvi, la Lotte ensenya a les noietes a tocar el piano amb un dit. —Com les seves filles, ¿entens? L’habitació, l’habitació gran, que en diu ell, en la qual ara dorm la Lotte, està totalment folrada de catifes, tapissos i petites labors manuals. També és la Lotte qui afirma: —Si pogués ficar-hi el retrat del seu pare, de la seva mare, de la dona i dels fills, seria milionària! ¿Al final s’han endut l’Eunuc? Segurament. Ja no hi ha cotxes amunt i avall. En...