Ramos Antifeixistes

1. Auflage 2022
ISBN: 978-84-125538-7-1
Verlag: Capitán Swing Libros
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, 634 Seiten

Reihe: Ensayo

L'extrema dreta espanyola va començar a semblar-se una mica més a l'europea quan va morir el dictador Francisco Franco. La transició va estar marcada per la violència dels grups parapolicials i el terrorisme d'Estat, però aviat van arribar les bandes de skinheads neonazis, els ultres del futbol, i a poc a poc, les noves formacions d'ultradreta i els moviments socials neofeixistes. La generació que va créixer després de la transició va donar resposta, des de diferents àmbits i amb tàctiques diverses, a una nova ultradreta que exercia la violència d'una manera brutal contra diferents col·lectius, i que progressivament va tractar de fer-se un lloc en les institucions. Ramos repassa les diverses lluites contra la nova extrema dreta que va sorgir a Espanya des de mitjans dels anys vuitanta fins a l'actualitat, amb testimoniatges dels seus protagonistes i cròniques periodístiques i polítiques de cada moment: com es van organitzar les diferents plataformes i col·lectius que passarien de l'autodefensa inicial a l'ofensiva contra els grups d'extrema dreta; quin paper va jugar el periodisme, la cultura, la música, les institucions i altres moviments socials; i la pluralitat de la lluita antifeixista, les seues aliances, els seus debats i algunes de les seues victòries. Però també, com una part del moviment antifeixista va combatre en soledat, va assumir els riscos, va sofrir la violència dels neonazis, la persecució policial i judicial, així com la criminalització dels mitjans de comunicació.

Periodista especialitzat en extrema dreta i moviments socials, Ramos fou membre fundador del periòdic L'Avanç, on va coordinar diverses seccions. Fou també un dels conductors del programa Lliure i Di¬recte, el magazín matinal de Ràdio Klara. Llicenciat en Ciències de la Informació i amb un màster en Sociolo¬gia i Antropologia, és col·laborador habitual de La Ma¬rea, Público, El Salto, Directa i ha col·laborat amb diver-sos mitjans com l'edició en castellà de The New York Times. També ha participat en diverses tertúlies en dife¬rents mitjans audiovisuals com TVE, Cuatro, TV3, EiTB o À Punt. Ha escrit sobre l'extrema dreta en diversos lli¬bres col·lectius com Gender and Far Right Politics in Europe (2017), Antígona Emmordassada (2017) o País Valencià, avui i demà (2017) i ha sigut col·laborador a Espanya de les revistes especialitzades en extrema dre¬ta Searchlight i Hope Not Hate. És un dels fundadors de l'Observatori Sense Tòpics sobre la cobertura mediàtica del fenomen migratori, i ha coordinat l'informe 'De los neocón a los neonazis: la derecha radical en el Estado español' (Rosa Luxemburg Stiftung, 2021). És també coautor del projecte crimenesdeodio.info, que rescata la memòria de les víctimes mortals del racisme, l'homofòbia i altres formes d'intolerància a Espanya des de 1990. És membre de la Unió de Periodistes Va¬lencians i del Grup de Periodistes Ramon Barnils.

Autoren/Hrsg.

Ramos, Miquel

Weitere Mitwirkende

Ramos, Miquel

Jesús, Salomé

Leseproben

Tenen davant una història sobre antifeixisme contada des de dins. Un cant coral de veus anònimes va teixint aquesta història. Un relat on totes les que hem pogut participar alguna vegada en espais antifeixistes en som part. Miquel Ramos ens ha convertit en protagonistes del llibre.

No llegiran únicament una investigació periodística del feixisme espanyol des de la mal anomenada transició fins als nostres dies, encara que hi ha en aquestes pàgines un exhaustiu treball de documentació històrica al llarg de més de quatre dècades. Tampoc llegiran únicament un assaig polític, encara que el compromís antifeixista de l’autor siga una part essencial d’aquest llibre. Llegiran una investigació sobre l’antifeixisme dels darrers quaranta anys a l’Estat espanyol. Una investigació que la comença un xiquet de catorze anys retallant notícies de premsa, mogut per una ferida, i que la culmina un hereu del periodisme antifeixista del segle XX. Miquel guareix la seua ferida compartint tot el que ha retallat, arxivat, llegit, escoltat, aprés i viscut en les tres últimes dècades. I ho fa amb l’ànim d’aportar al repte que tenim per a articular respostes polítiques col·lectives que frenen l’avanç del neofeixisme i defensen una concepció radical de la universalitat dels drets humans.

Però, sobretot, aquest llibre fa justícia, perquè explicant aquestes històries totes juntes i filades se n’entenen millor les causes. I perquè, d’alguna manera, deixar-les escrites i unides repara el dolor dels qui les han patides.

Davant de la inacció, durant dècades, dels cossos de seguretat de l’Estat, de la fiscalia i dels tribunals respecte a les investigacions i seguiments al feixisme, el moviment antifeixista va haver de posar en marxa el seu propi sistema d’intel·ligència per a defensar-se. Des del compromís professional i personal, periodistes i militants anònims han investigat i dibuixat una radiografia exhaustiva de qui són, com es coordinen, què fan i què projecten els grups feixistes. És el cas del periodista català Xavier Vinader, redactor d’Interviú, la història del qual apareix recollida en aquestes pàgines. Com a hereu d’aquesta tradició periodística, Miquel Ramos fa un recorregut històric que comprén des de CEDADE com a think tank del neonazisme espanyol a la dècada dels setanta, passa pel terrorisme de la ultradreta i arriba fins a la seua institucionalització en partits polítics. Tant el moviment skinhead i la seua apropiació per la ultradreta com la infecció neonazi a les graderies dels camps de futbol i les constants provocacions racistes als barris populars són contades per diferents veus a través d’entrevistes i relats compartits. Aquest recorregut detallat aterra en la creació de les guerres culturals per part de la ultradreta, els seus intents de captar els sentiments populars a través de centres socials neofeixistes i el perill de victimització del privilegiat fent servir el delicte d’odi. No llegiran una descripció d’aquests fenòmens, sinó una aproximació crítica a ells passada pel filtre de l’experiència militant amb l’objectiu que servisca.

Però, sobretot, aquest llibre del que parla és de com l’antifeixisme s’ha organitzat, com ha actuat, quins han estat els seus èxits i errors, i tot això amb la voluntat de valorar allò aprés i posar-ho a dialogar amb els reptes antifeixistes actuals.

Especial esment em mereixen en aquest pròleg, perquè em travessen de prop, les històries que Miquel rescata de l’antifeixisme dels primers anys noranta explicades per molts dels seus protagonistes.

Jo vaig nàixer a Sevilla el 1981 i porte tota la meua vida en aquesta ciutat. L’any 2001 vaig començar a participar en el moviment antiracista a través de l’associació Mujeres Gitanas Universitarias i des del 2005 milite en diferents moviments autònoms de la ciutat i al Sindicato Andaluz de Trabajadores y Trabajadoras (el SAT). En aquestes dues dècades, els centres veïnals i els centres socials okupats han estat els espais on he desenvolupat principalment la meua militància amb bastant tranquil·litat respecte als atacs de grups neonazis, almenys fins fa poc de temps. Soc molt conscient que la tranquil·litat amb què hem pogut desenvolupar gran part de les activitats polítiques, socials i culturals en aquests vint anys no ha estat producte de la fortuna. Aquesta tranquil·litat és fruit del treball de grups antifeixistes i del moviment punk sevillà, que als anys noranta va plantar cara a la violència feixista organitzada posant el cos i marcant els límits geogràfics a un moviment ultradretà que creixia alhora que el control policial de l’ordre públic i la gentrificació del centre de la ciutat. Durant molts anys hem gaudit d’aquesta «Sevilla liberada», la zona nord del centre històric de la ciutat, on a cap nazi se li acudia posar-hi els peus i on podien proliferar mercadets de llibres, horts urbans, centres socials, oficines de drets socials, menjadors populars, ateneus llibertaris i associacions migrants sense por de ser atacats. Els nazis tenien la seua altra part de la ciutat, els barris rics i els tuguris. Amb la maduresa del moviment i sobretot amb l’avanç de la consciència feminista, podem ser crítiques amb certa èpica amb aquells moviments antifeixistes dels anys noranta, però sens dubte amb tot el respecte i la gratitud pel que van ser capaços de conquerir. Ara aquests equilibris es comencen a trencar, la tranquil·litat antifa que hem gaudit comença a estar amenaçada i els grups neonazis cada vegada s’atreveixen a més. Ara, amb més freqüència de la desitjable, ens toca esborrar esvàstiques de les portes de les seus.

Aquest llibre obre debats en què ens hem vist embolicades moltes de les persones que hem estat properes al moviment antifeixista i que encara segueixen sense resoldre’s. Els límits de l’ús de la violència més enllà de la legítima autodefensa n’és un. Tot i que potser seria més exacte parlar dels límits de l’autodefensa.

Una altra qüestió central que travessa molts dels relats d’aquest llibre és la dialèctica entre l’endogàmia i la transversalitat de l’antifeixisme. S’ha d’estendre l’antifeixisme més enllà de l’esquerra que l’abandera? Qui són els aliats en la lluita antifeixista? Un partit polític que ha legislat a favor de l’existència dels centres d’internament per a immigrants pot ser part d’un espai antifeixista? Preguntes com aquestes han estat objecte de debat als espais on he participat, igual que moltes de les persones que apareixen en aquestes pàgines.

També a Sevilla, cap a l’any 2009, es va constituir la Coordinadora Antifascista, en què vaig participar en representació del sindicat SAT al seu començament. Un espai que aspirava a ser ampli i divers, on participaven col·lectius socials, associacions i sindicats. Sempre ha funcionat, fins avui, per a articular respostes en moments d’agressions feixistes. A més, des de la coordi antifa s’han convocat protestes per desnonaments o les manifestacions LGTBI contra l’autobús d’HazteOír. Sempre hem sigut millors en la resistència que en l’acció propositiva, és cert. L’alerta antifa sempre ha funcionat quan la ultradreta ha organitzat protestes contra l’alberg municipal assenyalant les persones sense llar o els centres de formació per a menors estrangers no acompanyats. Però el perill de ser espais autoreferencials de l’esquerra radical també ens ha acompanyat sempre.

Seguint la hipòtesi de l’àmplia mobilització antifeixista, ací també vam constituir diversos espais amb l’ànim de construir aquest antifeixisme transversal on en caberen moltes. Sevilla Diversa, Unidad contra el Fascismo y el Racismo o l’associació Macarena para Todas han estat intents de superar aquesta visió identitària de l’antifeixisme que havia calat a l’imaginari col·lectiu. Aquestes fórmules funcionen bé sobretot per a dissenyar altres accions més enllà de les reactives davant d’agressions. Un exemple va ser la posada en marxa d’una festa de benvinguda als menors estrangers d’un nou centre de formació al barri de la Macarena. A l’acte van prendre la paraula persones migrants extutelades per a explicar les seues experiències i això va generar una gran empatia al veïnat que, sens dubte, va tindre efecte quan va arribar Rocío Monasterio (Vox) uns dies després a agitar l’odi contra els menors. Malgrat això, l’èxit d’aquests espais amplis no esborra la utilitat d’espais antifeixistes que tinguen com a objectiu organitzatiu principal denunciar i reaccionar davant d’agressions feixistes. Ací no sobra ningú i hi ha feina per a totes.

Un altre dels grans debats que l’autor aborda en aquest llibre, a més de fer-ho també en el seu dia a dia, és la disjuntiva entre delicte d’odi i llibertat d’expressió. Si bé la tipificació del delicte d’odi és una conquesta dels col·lectius històricament perseguits i assetjats, les conseqüències materials dels quals duren fins a l’actualitat, cada vegada és més freqüent que a través de la seua aplicació s’emparen missatges d’intolerància de la ultradreta i es perseguisca els qui els combaten.

L’any 2013, el sindicat ultradretà Respuesta Estudiantil va convocar una manifestació contra la concessió de beques a estudiants migrants a Sevilla. La Delegació del Govern va autoritzar la manifestació per la zona més cèntrica de Sevilla i els ultradretans van passejar la bandera amb l’esvàstica hongaresa com a símbol i van llançar bengales pel centre més concorregut de Sevilla. Aquell dia, l’alerta...