Pàmies A les dues seran les tres

1. Auflage 2024
ISBN: 978-84-7727-700-2
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, Band 111, 144 Seiten

Reihe: Mínima Minor

Als contes d'«A les dues seran les tres», la memòria es converteix en revisió de l'experiència, la crònica en compromís amb el passat i la fantasia en un joc que, en funció de l'estat d'ànim, il·lumina, pertorba o reconforta. Esdeveniments històrics o anècdotes deliberadament privades es confabulen en favor de la narració, sempre eloqu?ent i persuasiva, en què Sergi Pàmies, fidel a una veu i a un estil inconfusibles, aprofundeix en el domini de la tendresa i la digressió, així com en l'equilibri entre la ironia i la perspicàcia. Tot al servei d'una mirada, resignadament incerta, sobre el pas-ja sigui endavant o enrere-del temps. «Les emocions no passen pel sentimentalisme xaró, la tendresa recorre a la ironia per no caure en el melodrama i l'evocació d'uns fets reals, passats pel sedàs inconfusible de l'autor, esdevenen la més gran de les ficcions». Jordi Nopca, La Vanguardia «Pàmies continua barrejant passat, present i imaginació, tot confiant, diu, que els recursos de la narrativa breu l'ajudaran a entendre el que encara és una incògnita. Un llibre troba lectors si el context ho permet, i A les dues seran les tres és el millor del 2023 perquè ve de gust que la narrativa torni a importar tant com la veritat». Carlota Rubio, El País «En els últims temps, com més brutalment autobiogràfic es mostra Pàmies, més ficció és el que llegim». Enrique Vila-Matas, El País «Pàmies en sap molt, els contes funcionen de meravella i sempre tenen moments lluminosos, a vegades a partir d'una anècdota mínima». Julià Guillamon, La Vanguardia «Pàmies ha desenvolupat una lucidesa incomparable a l'hora de treballar l'emoció sense caure en el sentimentalisme». Borja Bagunyà, Serra d'Or «Pàmies narra les seves històries amb senzillesa, amb cordialitat, amb la lleugeresa i la ironia no exempta de compassió que són marca de la casa. Un pot imaginar-se'l narrant-les a viva veu, a casa o a qualsevol altre lloc. Un no voldria deixar d'escoltar mai aquestes històries». Patricio Pron, Babelia El País «Una altra delícia de Pàmies, que sap elevar allò ordinari al sensacional». El Periódico «Sergi Pàmies no pertany a aquella raça d'escriptors que tenen un món, sinó a la dels que tenen una mirada. La seva és una veu que hi veu, que es concreta en una escriptura analítica i precisa. A les dues seran les tres, (per a mi, sense dubte, un dels seus millors llibres) demostra un domini dels registres, de les formes i dels mecanismes narratius». Manel Ollé, La Lectora «En aquests deu contes Sergi Pàmies complica enormement les coses als lectors que pretenguin consensuar quin és el seu millor llibre. No n'hi haurà pocs que opinin que és aquest, com si contingués tot el que es desitja en aquest món o s'espera en el Paradís de la lectura». Ponç Puigdevall, El País «El llibre és una celebració de l'ofici d'escriure, que en Pàmies no és res més ni res menys que l'esforç per convocar els recursos del llenguatge per mirar d'entendre el món i el que ens passa. Llegint-lo, igual que escoltant-lo, la sensació és que un major grau de comprensió és possible, l'esforç val la pena i escriure sí que pot servir per no ser un desgraciat». Joan Burdeus, El País

Sergi Pàmies (París, 1960) ha publicat en aquesta editorial els reculls de contes «T'hauria de caure la cara de vergonya», «Infecció», «La gran novel·la sobre Barcelona» (Premi de la Crítica Serra d'Or), «L'últim llibre de Sergi Pàmies», «Si menges una llimona sense fer ganyotes» (premis Ciutat de Barcelona i Lletra d'Or), «La bicicleta estàtica» (Premi Maria Àngels Anglada), «Cançons d'amor i de pluja», «L'art de portar gavardina» (Premi de la Crítica Serra d'Or) i« A les dues seran les tres», a més de les novel·les «La primera pedra» (Premi Ícaro), «L'instint» (Premi Prudenci Bertrana) i «Sentimental». Traduït al castellà, al francès, a l'alemany, a l'italià, al grec, a l'anglès i al xinès, també és autor de «Confessions d'un culer defectuós», Premi Internacional de Periodisme Vázquez Montalbán i col·laborador en diversos mitjans de comunicació.

Autoren/Hrsg.

Pàmies, Sergi

Leseproben

DIES HISTÒRICS

1. LA TEVA PARAULA CONTRA LA MEVA

Franco s’ha mort. Tenim quinze anys. L’escola ha tancat com a mesura de dol oficial i ho celebrem a casa d’una amiga. Eufòrics i expectants, escoltem cançons subversives sense l’emoció alcoholitzada que, intuïm, viuen els nostres pares i germans grans. La data—20 de novembre—és un tatuatge que, amb el temps, perdrà nitidesa. La transcendència de la notícia és el pretext per accelerar els amors i mitificar les amistats. Algú proposa un pacte: l’últim dia de l’últim any del segle XX, a les dotze de la nit, ens retrobarem a l’estrella central de la plaça de Catalunya. «Tindrem quaranta anys!», exclamem amb l’èmfasi d’uns personatges de ciència-ficció. Tothom s’hi compromet fins que sorgeix el dubte de si hauria de ser l’últim dia de l’any 1999 o del 2000, perquè, en propietat i des del punt de vista matemàtic, el mil·lenni canvia quan bla-bla-bla. Per unanimitat, convenim que tot canviarà amb l’arribada del 2000, que ens ha acompanyat com un horitzó perpetu, entre l’esperança i l’amenaça.

La promesa s’esllangueix a mesura que creixem, ens dispersem o, com en el meu cas, ens eixamplem. Cap dels que vam fer el jurament compareixerà al lloc i l’hora acordats. De gent, però, n’hi haurà molta, majoritàriament borratxa, disposada a trencar totes les ampolles necessàries per, en qualitat de vàndal, sortir al primer telenotícies de l’any. Hipòtesi: ningú no va comparèixer a la cita perquè teníem quaranta anys, l’edat idònia per saber que les promeses d’adolescència no es compleixen mai.

Per assimilar destins tan diferents necessitem una el·lipsi que abasti els matisos de l’èxit, del fracàs i de la rutina entesa com a mínim comú denominador. Prosperitat o ruïna, desercions o accidents i, en general, la temptació de mirar el passat amb indulgència. Internet primer i Facebook i WhatsApp després multipliquen les dreceres d’accés a la nostàlgia. De xat en xat i de missatge en missatge es recompon una idea que, salvant les distàncies, imita el protocol de les trobades d’excombatents. Els contactes preparatoris entre exalumnes culminen en una convocatòria prou consensuada perquè sigui difícil declarar-se’n objector. La trobada és un èxit. L’escenari, una masia amb restaurant a setanta minuts de Barcelona. La reunió compleix els protocols del gènere: somriures, abraçades, alopècies i emocions envellides i sinceres. Perplexitat, sorpresa i la constatació que, quan confrontem els nostres records amb els de persones que van viure el mateix, descobrim que la memòria és un monstre de tentacles mutants. El dia creix a còpia d’anècdotes, sense la truculència i la tensió sexual de les pel·lícules—britàniques, argentines, escandinaves—sobre retrobaments d’amics. Ens ensenyem fotografies fins que els més temeraris proposen cantar cançons que ja no semblen subversives o telefonar als que, per raons de força major, no han pogut venir. Recordem el dia que va morir Franco, és clar, i la promesa de retrobar-nos, amb quaranta anys, a la plaça de Catalunya. Ara que en tenim seixanta, també sentim l’impuls de mentir i dir que hi vam anar (i si algú hi va anar, s’ho calla per no semblar massa ingenu). La cerimònia de fotografiar-nos s’allarga perquè tothom vol endur-se la foto de grup al mòbil. S’improvisen cites imminents. Uns metres més enllà, els cotxes i les motos esperen, capiculats com les peces d’un Tetris. Si, aplicant els estereotips de la infantesa, juguéssim a endevinar de qui és cada vehicle, l’encertaríem. Per facilitar el desplaçament, m’ha tocat conduir i, per tant, no beure ni una gota d’alcohol. Així m’he estalviat els excessos de confraternització. Al cotxe, som quatre—tres amigues i jo—que entre tots sumem gairebé 241 anys. La tornada és més loquaç que l’anada, probablement perquè elles sí que han begut. Passem per una rotonda que, en un dels trencants, anuncia el nom d’un poble on de petits vam compartir quinze dies de campaments. Els he mitificat tant que parlo de quan, ben d’hora, anàvem a buscar la llet, acabada de munyir. Del fang dels reguerots, dels focs de camp, del joc de l’ampolla giratòria i, les nits de tempesta, de les patates reconvertides en parallamps. Elogio el monitor, que ens va iniciar en un ioga d’estar per casa amb uns exercicis de relaxació que, quan tinc taquicàrdia, encara aplico. Teatral i radiofònica, la veu del monitor ens recomanava concentrar-nos en un punt de l’infinit des del qual naixia una taca verda que s’expandia fins a ocupar-nos el cervell i l’ànima. Noto la incomoditat de les passatgeres. Fins que una d’elles—que fa una estona ens ha anunciat que serà àvia—recorda que havien d’anar al lavabo de dues en dues per protegir-se del monitor i no trobar-se’l a soles. Que les acorralava i les grapejava. Les tres hi estan d’acord i, estirant el mateix fil, emergeixen altres episodis de silencis, encobriments i impunitats de serà la teva paraula contra la meva. Entrem a Barcelona per la ronda de Dalt i acompanyo cadascuna de les amigues fins a casa seva, sabent que la promesa de tornar-nos a veure acabarà com la cita del canvi de mil·lenni. Quan em quedo sol, engego la ràdio. L’informatiu explica que s’han convocat diverses manifestacions de protesta—defineixen els convocants com a —per impedir que les restes de Franco siguin exhumades del Valle de los Caídos i traslladades al cementiri de Mingorrubio. «Mingorrubio», repeteixo en veu alta, no sé si pensant en els pares, que van perdre la guerra, o per combatre la sensació d’haver perdut la batalla de la memòria i, per extensió, de la nostàlgia.

2. DIJOUS

La intenció inicial és explicar la història de dos joves de Barcelona que s’han conegut a través d’una aplicació de cites i que, el 17 d’agost de 2017, han quedat per compartir una tarda de sexe. Durant els preliminars, els respectius telèfons mòbils comencen a vibrar a l’uníson. La coincidència els fa somriure, però l’expressió se’ls encarcara quan senten les sirenes que, seguint el cabal del pànic, baixen cap a la Rambla. El propòsit és alternar la lleugeresa del sexe interromput entre dos adults que s’acaben de conèixer i la barbàrie, encarnada per la furgoneta conduïda per un gihadista. Que hagi triat dos amants homosexuals té a veure amb la voluntat—una mica demagògica, ho admeto—de reivindicar la llibertat contra el fanatisme dels assassins, tot emmarcat en un context actual. Les aplicacions de cites, Barcelona i el terrorisme són una motivació suficient per tornar a escriure després—no cal entrar en detalls—d’uns anys d’inactivitat. En aquesta fase prèvia he pres algunes notes, sabent que, perquè la història sigui versemblant, m’hauré de documentar sobre les aplicacions, que és una realitat que desconec. Tinc un telèfon sense connexions, que amb prou feines serveix per trucar i enviar missatges de text (de tant en tant els amics i la família em demanen que l’ensenyi, com si fos una cicatriu).

Sé com plantejar la història però no com acabar-la. És una de les condicions que m’agrada imposar-me per escriure amb certes garanties d’arribar a l’objectiu. Si conec tots els ingredients d’un argument, em fa mandra posar-m’hi. La indefinició del desenllaç és l’estímul que actua com la sardina per la foca del circ. També sé que, del meu entorn, la persona indicada per parlar-me d’aquestes aplicacions és el meu fill, amb qui mantinc la clàssica relació de pare separat desautoritzat per una educació sobreprotectora. Fa temps que les paraules que fem servir per comunicar-nos funcionen més pel que suggereixen que pel que volen dir. Ell de seguida accepta ajudar-me, encara que, mentre s’explica, dóna massa coses per sabudes i li he de demanar que no vagi tan de pressa. De no saber res de les aplicacions passo a preguntar-me si no ha arribat l’hora de jubilar el meu Nokia i sumar-me a la loteria dels aparellaments algorítmics. El meu fill amaneix el relat amb conceptes com «crear un perfil», o amb la tria d’una cançó i de fotografies pensades, interpreto, per atraure possibles interessats. M’encurioseix la simplicitat de l’invent, que, constato, exigeix emoticones, aforismes convertits en esquers i codis de complicitat que, transcendents, cursis o puerils, fan al·lusió a possibles afinitats (la cervesa, , el pàdel o la marihuana). Quan li demano exemples de tot això, me’n llegeix uns quants: «Em dic Victòria, del Maresme lliure i tropical (emoticona de platja)». « (emoticona d’una professora), però no et faré classes gratis». «Sovint parlo sense pensar, però tinc bon cor». «Cantant professional de dutxa. El meu millor : el pijama». Sense moure’s dels límits de la pantalla, em descobreix una mostra de biografies amb referències a debilitats com ara la pizza, la pesca submarina, Queen o—no en volia sentir d’altra—. Em pregunto quina música podria definir els meus personatges: ¿Daft Punk?, ¿Laura Pausini?, ¿Sara Bareilles? Em meravella que la configuració de l’oferta i la demanda inclogui un radi d’acció i una forquilla d’edat. «Entre els divuit i els cinquanta-quatre anys», s’afanya a precisar el meu fill quan s’adona que, amb cinquanta-set, m’estic entusiasmant...