Pigem Tècnica i totalitarisme

Digitalització, deshumanització i els anells del poder global
1. Auflage 2024
ISBN: 978-84-10188-40-2
Verlag: Fragmenta Editorial
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 75, 190 Seiten

Reihe: Assaig

La tecnologia és com el foc. Si la fem servir com una eina, amb contenció, és ben útil. Sense contenció, però, el seu efecte pot ser devastador. Tota nova tecnologia transforma les relacions humanes i les relacions de poder. Les noves tecnologies digitals ¿no tenen alguna cosa de l'Anell de Poder de Tolkien, que sedueix i -alhora- atrapa i fa que la persona sigui vigilada i explotada a distància? L'Anell de Poder de Tolkien té una inscripció oculta que només es veu en contacte amb el foc. Quan s'encén la digitalització del món, ¿què hi veiem: «seguretat, eficiència i progrés» o «control, vigilància i deshumanització»? A partir de la confluència entre el coneixement científic (la psicologia, la neurociència, la sociologia de les noves tecnologies, la història de la ciència) i humanístic (l'univers literari de Tolkien, la intuïció poètica de Rilke, l'anàlisi del totalitarisme de Hannah Arendt, la filosofia d'Agamben), Tècnica i totalitarisme analitza i confronta les propostes, cada vegada més influents, que redueixen els éssers humans a dades i algoritmes i que ens preparen per acceptar ingènuament una nova forma de totalisme tecnocràtic. Tècnica i totalitarisme convida, alhora, a redescobrir el valor de l'existència, única i irrepetible, de cada ésser humà.

Jordi Pigem (1964) és filòsof de la ciència i escriptor. Doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona amb la tesi El pensament de Raimon Panikkar: Una filosofia de la interdependència (Institut d'Estudis Catalans, 2007). Del 1998 al 2003 fou professor i coordinador de l'Àrea de Filosofia del Masters in Holistic Science del Schumacher College a Dartington (Universitat de Plymouth, Anglaterra). Ha sigut professor invitat o ponent en diverses universitats d'Europa i Amèrica. Entre els seus llibres destaquen Consciència o col·lapse (2024), Tècnica i totalitarisme (2022) Pandèmia i postveritat (Fragmenta, 2021), Àngels i robots (Viena, 2017; en castellà, ampliat i amb el títol Ángeles o robots, a Fragmenta, 2018), Intel·ligència vital (Kairós, 2016), La nova realitat (Kairós, 2013) i Bona crisi (Ara Llibres, 2009). Va ser un dels entrevistats per Laia de Ahumada al llibre Espirituals sense religió (Fragmenta, 2015). Va ser coordinador de la revista Integral (1989-1992) i dels tres primers volums de l'edició catalana de l'Opera Omnia Raimon Panikkar. Ha participat a l'obra col·lectiva Panikkar avui (Fragmenta, 2022) i ha editat una recopilació dels textos de Panikkar sobre Ecosofia (Fragmenta, 2021). Ha obtingut el Premi de Filosofia de l'Institut d'Estudis Catalans (1999), el Premi d'Assaig de Resurgence i de la Scientific and Medical Network (2006) i el Premi d'Assaig Joan Maragall (2016). Mai no ha tingut un compte en xarxes socials.

Autoren/Hrsg.

Pigem, Jordi

Leseproben

1
¿Què està passant? Els vents de la confusió bufen cada cop amb més força. Els vents de la confusió i els nous cants de sirena de la tecnologia, que es tornen cada vegada més estridents o més temptadors. A l’Odissea, un dels relats fundacionals d’Occident, hi ha uns cants de sirena insuportablement seductors. Escoltar-los vol dir naufragar i perdre’s per sempre. Per no sentir-los, els mariners porten les orelles tapades amb cera. Ulisses no se les tapa perquè els vol sentir, però fa que el lliguin a l’arbre de la nau per no ser arrossegat cap a la perdició. Jaron Lanier, pioner de les tecnologies de la informació i creador del concepte de realitat virtual, anomena servidors sirena els nous nuclis del poder cibernètic: centres de dades amb ordinadors potentíssims, en instal·lacions enormes i més o menys ocultes, que nit i dia registren informació de tothom que està connectat a internet a través de qualsevol dispositiu, fent créixer a cada instant els arxius de dades associats amb cadascú de nosaltres. Lanier evoca les sirenes de l’Odissea, però adverteix que «les sirenes poden ser encara més perilloses en la seva forma inorgànica», o sigui, informàtica, i que «en la nostra Era Sirènica, hi ha gent que s’està tornant més o menys com autòmats». Estem personalitzant els robots i, al mateix temps, estem robotitzant les persones. Avís per a navegants. Escriu Lanier: «el que fa perdre el mariner no és la sirena, sinó la seva incapacitat de mantenir el cap clar». La capacitat de mantenir el cap clar i el cor net és sempre la millor brúixola en aquests mars. Encara més ara que el temps esdevé rúfol i orc. ¿Com es pot mantenir avui la ment clara, entre els nous cants de sirenes i les tempestes de la confusió? ¿Hi ha un arbre al qual ens puguem aferrar, com va fer Ulisses? Cerquem-lo dins, entre una respiració i la següent, en el present, aquí i ara. 2
En el present, aquí i ara, brilla una llum: la llum de l’atenció, la llum de la consciència. Però avui creixen les forces que volen apagar-la. Naixem com a éssers amb llum pròpia. Llum única i irrepetible, que reflecteix la llum primordial del món. ¿Com podem ser fidels a aquesta llum? Primer de tot, cal aprendre a sentir-la, a percebre-la. No amb els ulls del cos sinó amb el que tradicionalment s’anomenava l’ull de la ment, l’ull del cor o bé de l’esperit. A la primavera de 1932, en sortir de la casa on havia passat les vacances, un nen de set anys, Jacques Lusseyran, va començar a plorar. Els seus pares l’esperaven per pujar al carruatge que els portaria a agafar el tren de tornada cap a París. Però el petit Jacques continuava plorant al jardí. «Vaig plorar perquè no podria tornar a veure mai aquell jardí», va escriure molts anys més tard. Tres setmanes després, va sonar el timbre que indicava el final de l’escola i el petit Jacques va córrer cap a la sortida, com tots els seus companys. Va ensopegar amb un d’ells, les ulleres li van esclatar contra la punta d’una taula, va perdre l’ull dret i, finalment, l’esquerre tampoc no va poder recuperar-se. Tal com havia pressentit, no tornaria a veure aquell jardí. Va quedar cec. Va sentir una foscor total. Aquesta foscor es va mantenir durant dies i dies. Després va començar a sentir una llum dins seu, una llum cada vegada més clara. La sentia sempre, excepte quan quedava emboirada per emocions negatives com la por o l’angoixa, o quan dubtava, o quan es posava a calcular. I a través d’aquesta llum va començar a percebre subtilment el que hi havia al seu voltant. Jacques i els seus pares van decidir que fes una vida tan normal com fos possible. Va continuar anant a la mateixa escola i freqüentant els mateixos amics. Quan caminava amb ells, de vegades indicava la presència d’un arbre o d’un mur, uns metres enllà. Els seus amics confirmaven el que Jacques havia percebut interiorment: sí, hi havia un arbre o un mur cap a on assenyalava. Va arribar la invasió nazi de París. A la primavera de 1941, Jacques Lusseyran, aquest noi cec de setze anys, va fundar un grup juvenil de resistència. Havia desenvolupat una memòria prodigiosa i recordava el número de telèfon de tots els companys resistents. Si l’enxampaven, no tenia cap paper que delatés ningú. Més important encara, havia desenvolupat una sensibilitat especial per percebre l’essència d’una persona a través del ritme, el to i el timbre de les seves paraules. Els voluntaris que volien unir-s’hi s’entrevistaven primer amb Jacques i ell «veia» si eren valents i honestos (en comptes de possibles traïdors) i quina era la millor manera en què podien contribuir a la resistència. Tornarem a la figura de Lusseyran. Però el que hem vist de la seva experiència ja ens diu algunes coses. El món que percebem amb els cinc sentits, o amb les seves extensions tecnològiques, no és el conjunt de la realitat. Hi ha un món interior dins de cada ésser humà, i la seva llum ha de ser protegida de tot el que pot emboirar-la, com l’angoixa, la por, el dubte i el càlcul —i les distraccions. L’experiència de Lusseyran també ens ajuda a recordar que cada ésser humà s’expressa en el que diu i en com ho diu, perquè cada ésser humà és únic i irrepetible. 3
Cada ésser humà és únic i irrepetible, i la tasca de la nostra vida és esdevenir més plenament allò que en essència ja som. Nietzsche ho formula en un dels seus impactants aforismes: «Has d’esdevenir allò que ets» [‘Du sollst der werden, der du bist’]. El caràcter únic de cada ésser humà l’experimentem en primera persona cada vegada que escoltem la nostra veu interior, allò que ens fa ser qui som i actuar com actuem. Precisament, l’essència de la dignitat humana està en el fet que cada persona és única, té llibertat interior i porta el timó de les seves decisions més íntimes, siguin quines siguin les circumstàncies. Això ha sigut reconegut en la saviesa de l’antiga Grècia («coneix-te a tu mateix», proclamava l’oracle de Delfos), en la teologia (tota persona és única davant de Déu), en la filosofia més prestigiosa de la Il·lustració (Kant: «l’ésser humà i en general tot ésser racional existeix com una finalitat en si mateix, no simplement com un mitjà per ser usat arbitràriament per aquesta o aquella voluntat»), en la psicologia (molt destacadament en Fromm, Maslow i Rogers) i en la concepció de l’ésser humà que fonamenta els valors democràtics. La Declaració Universal dels Drets Humans constata en el seu preàmbul «el valor i la dignitat de la persona» i estableix que «tota persona» té dret a les condicions «indispensables a la seva dignitat i al lliure desenvolupament de la seva personalitat» (article 22). També afirma que l’objectiu de l’educació és «el ple desenvolupament de la personalitat» (i no l’adaptació al mercat laboral o la formació de súbdits obedients) i que la comunitat és important perquè cadascú pugui «desenvolupar de manera lliure i plena la seva personalitat» (articles 26.1 i 29.1). La constatació que cada ésser humà és digne, únic i interiorment lliure és el fonament de tot l’edifici dels drets humans. Com assenyalava Erich Fromm, l’assoliment més alt i més valuós de la cultura humana és «el respecte pel caràcter únic de cada ésser humà, i el conreu d’aquest caràcter únic». Però també constata que el respecte pel caràcter únic de cada ésser humà «està en perill». I ho diu fa ja més de vuitanta anys. Veu que està en perill perquè l’horitzó s’ha emboirat. Ja no ens interessa la saviesa, només les dades; no ens fixem en les qualitats, només en les quantitats; confiem més en les màquines que en les persones i estem perdent el respecte per nosaltres mateixos. Posem l’esforç i l’esperança no en el fet de créixer com a persones, sinó en el creixement de les estructures tecnològiques. I efectivament creixen i arrabassen el poder, i el que anomenàvem democràcia queda reduït a tecnocràcia: el govern no està al servei de la gent, sinó de la tècnica, de les grans empreses del tecnocapitalisme, i dels que hi fan diners mentre es destrueixen vides, comunitats i ecosistemes. La tecnocràcia no veu en cada ésser humà una finalitat en si mateix, sinó un simple mitjà per al funcionament eficient del sistema tecnològic. Yuval Noah Harari, un dels intel·lectuals avui més escoltats, pensador favorit de Klaus Schwab (fundador i president del Fòrum Econòmic Mundial), de Bill Gates i Mark Zuckerberg, entre d’altres, proclama que el valor únic de cada ésser humà és una creença obsoleta, incompatible amb el progrés tecnològic. Segons ell, «el sistema seguirà trobant un valor en els humans col·lectivament, però no en els individus únics» —tret dels «éssers humans tecnològicament actualitzats [upgraded]» que promet el transhumanisme. Fa vuitanta anys, Erich Fromm ja veia venir que l’alienació humana arribaria a aquest extrem. Avui la principal amenaça que té la humanitat no és el caos climàtic o la guerra nuclear, sinó la mentalitat autodestructiva que ens fa automenysprear-nos i menysprear tot el que és viu, i això ens porta a autolesionar-nos, a autodestruir-nos i a destruir tota altra forma de vida. ¿I per què? Perquè un gran miratge ens ha fet creure que és «progrés» substituir el prodigi de la vida humana i de la vida en general per un gran sistema tecnològic de...