Parr Cors de gofra

1. Auflage 2017
ISBN: 978-84-16830-89-3
Verlag: Nórdica Libros
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, 176 Seiten

Reihe: Nórdica Infantil

En un petit poble de la costa noruega, viuen la Lena i el Theo. Ella és intrèpida, divertida i aventurera. Ell la ment serena de tots dos. Són amics de l'ànima encara que a en Theo necessita que li diguin més vegades, com a tots ens passa moltes vegades. La Lena viu sola amb la seva mare i, de tant en tant, pensa que li agradaria tenir un pare. En Theo té una germana adoptada a Colòmbia i un avi magre i arrugat que viu al soterrani de casa i al qual adora. El que més li agrada és compartir les gofres calentetes amb la seva tieta àvia, i passar el dia junts gaudint d'aventures que, a vegades, quasi acaben en catàstrofes

María Parr (Fiskå, 1981). Escritora noruega. De pequeña ya era una narradora entusiasta, y mantenía despiertos a sus tres hermanos hasta altas horas de la madrugada con sus cuentos. Parr comenzó a escribir historias en la escuela. Estudió Lenguas y Literatura Nórdicas en la Universidad de Bergen. Actualmente es profesora a tiempo parcial en la escuela secundaria en Vanylven. Los libros de Maria Parr han ganado muchos premios, entre ellos el Luchs, el Premio Brage, el Silbernen Griffel y el Prix Sorcière. Su trabajo también ha sido publicado en numerosos países con mucho éxito. En 2015, recibió por Corazones de gofre el Súper Premio que otorga la prestigiosa revista Andersen de Italia al mejor libro del año. Zuzzana Celej. Nació en Polonia en 1982. Pasó su infancia inventando y construyendo objetos, edificios y maquetas con todo lo que encontraba, viendo a su padre esculpir y rodeada del aroma de los óleos y la esencia de trementina. Fascinada por el mecanismo del cuerpo humano, quiso ser cirujana cardíaca, pero al final se decidió por las Bellas Artes, que estudió en Barcelona. Probó con el grabado, la fotografía y otras artes plásticas hasta darse cuenta de que cuando verdaderamente se sentía realizada era ilustrando, inventando y construyendo personajes y mundos con sus lápices, y contando sus historias sobre el papel. Para ello, estudió en la Escuela Superior de Ilustración Llotja durante cuatro años más. Todo ese trabajo se ha materializado en su obra gráfica y más de cuarenta libros editados en Europa y Estados Unidos. Ha publicado en esta colección Corazones de Gofre y Tania Val de Lumbre.

Autoren/Hrsg.

Parr, Maria

Weitere Mitwirkende

Celej, Zuzanna

Pujol Skjönhaug, Alexandra

Leseproben

La barca de Noè L’endemà, La Lena i jo vam anar a l’escola dominical. A més a més, ens hi vam endur la Krølla. A la nit havia plogut, així que hi havia molts tolls pel camí. La Krølla portava les botes al peu equivocat i havia d’estirar-la perquè pugés els pendents. —Gràcies a Déu que no és meva —deia la Lena de tant en tant quan ens havia d’esperar, però sé que en el fons del cor no ho pensa. La Krølla és tot cor. De fet, té un nom tan estrany com el meu. Konstanse Lillefine o una cosa així. No me’n recordo del tot. A l’escola dominical ens van instruir sobre l’arca de Noè. En Noè era un home que va viure fa milers d’anys en un altre país. A dalt de tot d’una muntanya va construir un vaixell que es deia arca. Déu havia dit a Noè que construís el seu vaixell dalt de tot de la muntanya. Plouria moltíssim —va dir Déu. Tota la terra es convertiria en un mar. En Noè havia d’aplegar un mascle i una femella de tots els animals que existien i posar-los sans i estalvis a l’arca abans que comencés a ploure o, si no, s’ofegarien. A la gent li semblava que en Noè estava tocat del bolet allà ficant animals dins una barca dalt de tot d’una muntanya, però en Noè no en feia cas. I quan va acabar es va posar a ploure. L’aigua va cobrir primer tots els camps i els camins, després va inundar els arbres i les cases i al final va pujar fins a la muntanya on eren en Noè i la barca, fent que el vaixell s’aixequés de la muntanya. En Noè navegà a l’arca amb la seva família i tots els animals durant setmanes. El més horrible era que tots els que no eren a l’arca es van ofegar. A Déu també li sabia greu, així que després va fer l’Arc de Sant Martí i va prometre que mai més no deixaria caure tanta pluja d’una sola vegada. Quan tornàvem a casa sota el cel, la Lena va dir: —Arca és un nom prou ximple per a un vaixell. El Noè aquest en podria haver trobat un de millor. —No és segur que fos en Noè qui s’inventés el nom —vaig dir saltant per sobre d’un bassal gran. —I qui va ser, doncs? —va preguntar la Lena saltant un bassal encara més gros—. Ho van escriure malament a la Bíblia? —A la Bíblia no hi deu haver res mal escrit, no? —vaig dir agafant impuls per saltar el bassal més gran de camí a casa. Vaig aterrar al mig. —Potser encara no s’havien inventat totes les lletres —va dir la Lena després de l’espetec—. Com que és de l’any de la picor. Primer vaig buidar l’aigua de la bota i després vaig buidar les de la Krølla, mentre preguntava a la Lena si tenia un nom millor per al vaixell. La Lena no va contestar de seguida. Vaig estar a punt de creure que no se li acudia res, però aleshores va dir: —Barca. Havia de ser la barca de Noè, opinava la Lena. Tots saben que una barca és un vaixell. Arca és una cosa totalment diferent, on s’hi guarden coses. La Lena va sospirar decebuda amb els autors de la Bíblia. —Les barques no són gaire grans —vaig dir. La Lena va sacsejar el cap. —Devia ser per això que es van extingir els dinosaures, Trille. Es van ofegar. No li cabien a en Noè. Va ser justament aleshores, mentre m’imaginava com en Noè empenyia i s’esforçava per ficar el Tiranosaure Rex a bord, que se’m va acudir la idea genial: —Lena, provem això de la barca? Podem intentar veure quants animals hi podem ficar! No hi havia cap altra cosa que li vingués més de gust de fer a la Lena aquell diumenge. L’oncle Tor té una barca gran i bonica que fa servir tots els dies excepte els diumenges. L’oncle Tor s’enfada amb facilitat, especialment amb la Lena i amb mi. Però una barca no és una cosa que es pugui trobar llençada per qualsevol banda. Un s’ha de conformar amb la barca que hi hagi, encara que sigui d’en Tor, opinava la Lena al temps que em preguntava si jo creia que en Noè s’hauria amoïnat per un oncle una mica difícil quan tot el món estava en joc. Vaig arronsar les espatlles una mica insegur, vam deixar la Krølla amb el pare i vam sortir corrents. L’oncle Tor viu a la tercera i última casa a Knert-Mathilde, a baix tocant a mar. Aquest diumenge havia anat al cinema a la ciutat. La barca estava amarrada, gronxant-se a l’espigó. Només era qüestió de pujar a bord i baixar la passarel·la. Jo ho havia fet abans perquè una vegada havia anat amb ell a pescar. Ens vam posar les armilles salvavides. D’aquesta manera semblava més legal agafar una barca sense preguntar. Vam comentar un moment si ens posàvem els cascos de la bicicleta també, però ho vam deixar córrer. Hi ha bastants animals diferents a Knert-Mathilde. Alguns de petits i altres de grans. Primer vam baixar els dos conills que viuen just a fora de la finestra de la cuina de l’avi. Es diuen Febrer i Març. Era totalment impossible fer que es quedessin quiets a la coberta, però es van calmar quan els vam posar una pila de fulles de dent de lleó. Després vam entrar al galliner darrere el nostre estable i vam anar a buscar la gallina número 4 i el nostre gall. El gall va muntar un escàndol horrible. Durant un moment vam estar segurs que la mare ens descobriria, però devia tenir posada la ràdio a dins. Les ovelles són dalt de la muntanya a l’estiu, així que ens vam haver de conformar amb l’única cabra que teníem. Té els mateixos anys que en Magnus i un caràcter difícil, com diu la tia-àvia. Quan aquella cabra ximple va entrar a la barca es va menjar tota la dent de lleó dels conills, així que en vam haver d’agafar de nou. Després vam buscar els nostres dos gats per tot Knert-Mathilde, però només vam trobar en Festus. —Està tan gras que valdrà per dos —va decidir la Lena, deixant-lo al sol al costat de la cabina. Les armilles salvavides s’havien afluixat de tant portar coses. Les vam estrènyer i vam agafar tots els pots de melmelada que vam poder del rebost. Després vam començar amb els insectes. Vam aconseguir atrapar dos borinots, dos cucs, dos cargols, dos pugons, dues aranyes i dos escarabats. En total, sis pots. Quan vam haver acabat havien passat moltes hores. Teníem gana i mal d’esquena. Un dels borinots fins i tot havia picat a la Lena quan tractava d’esbrinar si era mascle o femella. —No acabarem mai —va dir fregant-se irritada la picada. Tots els animals s’havien ajagut al sol de la coberta. No havia vist mai animals en una barca abans. Potser s’havien passat tota la vida desitjant fer-hi un viatge. Era un pensament bonic. Però encara n’hi cabien més. La Lena em va mirar seriosament i va dir: —Trille, ha arribat el moment de la vaca. L’oncle Tor té vedelles. Les vedelles són vaques adolescents que són més inquietes que les vaques normals i tenen els braguers més petits. Pasturaven més amunt de la casa del meu tiet. Tot el que necessitem aquest diumenge és de l’oncle Tor, vaig pensar, desitjant que haguéssim tingut vaques nosaltres. S’emprenyaria com una mona! Els genolls em tremolaven i l’hi vaig ensenyar a la Lena. —Has de fer alguna cosa amb aquests genolls teus, Trille —va dir mentre opinava que en Tor havia d’entendre que no ens podíem esgotar amb els insectes tot el dia. Havíem de tenir un animal que ocupés una mica de lloc. Em feia por que l’oncle Tor no ho entengués, però no vaig dir res més. Després de passar-nos una estona mirant les vedelles pasturant, vam triar la que semblava més gran i més dòcil. —Vine, mama mu —va dir la Lena, agafant amb cura el collaret que la vedella portava al voltant del coll. Va anar molt bé. Ens va seguir fins a l’espigó sense fer cap mena d’escàndol. Era com portar un gos molt gran i molt bo. —Ah, ara sí que s’omplirà! —va dir la Lena satisfeta. Els meus genolls es van calmar del tot. La Lena i jo havíem aconseguit fer el mateix que en Noè. Havíem omplert una barca d’animals. Només havíem d’enfilar la vedella i estaria plena a vessar. Però a la meitat de la passarel·la, amb la vedella al davant, ens vam adonar de sobte que la cabra havia començat a menjar-se les cortines de la cabina. La Lena va fer un xicle furiós i a partir d’aquell moment tot es va torçar. La vedella es va espantar tant del xiscle de la Lena que va fer un bot de gairebé mig metre enlaire i va anar a parar dins la barca amb una patacada. De sobte teníem una vedella en estat de xoc a bord. Mugia salvatgement cap al cel i donava coces al seu voltant. El gat i els conills van sortir disparats en totes direccions. La número 4 i el gall es van enlairar i van aterrar mentre cloquejaven i cantaven. La cabra va mirar sorpresa al seu voltant mentre es cagava sobre la coberta. I per si no n’hi hagués prou, la vedella va relliscar amb la caca de la cabra i va donar una coça a la finestra amb la cortina mig menjada i va trencar el vidre. Tot era una barreja de plomes, caques, dent de lleó i conills. La Lena i jo érem drets amb els braços penjant i només ens ho podíem mirar. Al final la vedella es va tirar a l’aigua fent un xof majestuós. Aleshores va arribar l’oncle Tor. Afortunadament per a la vedella. Desafortunadament per a nosaltres. —Què és aquest merder? —va cridar tan fort que vaig estar segur que ho havien sentit a Colòmbia. —Ho hem après a l’escola dominical —va dir la Lena amb un filet de veu. La vedella voltava pel mar com una petita barca a motor de color marró. Em sembla que li feia pànic l’aigua. L’oncle no va dir res més. Va saltar dins la barca i va...