Otón Simone Weil: el silenci de Déu

1. Auflage 2023
ISBN: 978-84-10188-70-9
Verlag: Fragmenta Editorial
Format: EPUB
Kopierschutz: 0 - No protection

E-Book, Catalan, Band 10, 208 Seiten

Reihe: Assaig

Amb una trajectòria immersa en el context de la II Guerra Mundial, i a l'ombra d'Auschwitz i de la pregunta pel silenci de Déu, Simone Weil (1909-1943) ens ofereix un dels llegats filosòfics i espirituals més rellevants de la primera meitat del segle XX. En aquest llibre, Josep Otón prossegueix el seu estudi de la interioritat de místics, artistes i pensadors centrant-se en l'anàlisi de l'experiència personal weiliana. Amb la convicció que no hi ha cap ruptura entre la Weil revolucionària i compromesa amb la lluita obrera, i la Weil dedicada a la recerca religiosa, Otón se centra en un text enigmàtic -l'anomenat «Prologue»-, l'anàlisi del qual li permet desvelar alguns trets fonamentals de la relació entre l'ésser humà i el Misteri. El «Prologue» reflecteix la contradicció que amara el recorregut vital de Weil perquè narra dues experiències contraposades: una trobada i una absència. L'escriptora hi descriu l'encontre amb un personatge desconegut i, després, com aquest misteriós visitant l'abandona. És una metàfora de la vida espiritual: Déu es revela i s'oculta, es manifesta i s'amaga.

Josep Otón (Barcelona, 1963) és doctor en història (UB), catedràtic d'ensenyament secundari i docent a l'Institut Superior de Ciències Religioses de Barcelona. Ha escrit diversos llibres al voltant de la interioritat: El inconsciente, ¿morada de Dios? (Sal Terrae, 2000; ed. brasilera: 2003), Vigías del abismo. Experiencia mística y pensamiento contemporáneo (Sal Terrae, 2001), i Debir, el santuario interior. La experiencia mística y su formulación religiosa (Sal Terrae, 2002; ed. brasilera: 2008). En el mateix àmbit ha coordinat La interioridad: un paradigma emergente (PPC, 2004). Ha fet també dues incursions en la narrativa juvenil: 21 Retratos para el siglo 21 (Aunalia, 2003) i El chamán del Pequeño Valle (San Pablo, 2007). Va dedicar la tesi doctoral a la filosofia de la història de Simone Weil, autora sobre la qual ha escrit, a més de diversos articles, el volum Totalitarisme, arrelament i nació en l'obra de Simone Weil (Generalitat de Catalunya, 2007), guardonat amb el Premi Serra i Moret. Els seus treballs sobre Weil també l'han fet mereixedor del Premi Joan Profitós i del Premi de la Càtedra Victoriano Muñoz (UPC). Va rebre el Premi d'Assaig Bíblic (2008). Les seves últimes publicacions són Simone Weil: el silenci de Déu (Fragmenta, 2008, també en castellà, 2021), Història i pedagogia en l'obra de Simone Weil (2009), Històries i personatges. Un recorregut per la Bíblia (2009), El camino espiritual de Simone Weil (2009), Relatos con vivencia. Retratos de interior (2010) i El reencantament postmodern (Cruïlla/FJM 2012), Premi d'Assaig Joan Maragall (2011), La mística de la Palabra (Sal Terrae, 2014) i la novel·la Laberintia (Mensajero, 2015), Misterio y transparencia (Herder, 2017), Interioridad y espiritualidad (Sal Terrae, 2018), Búsqueda (San Pablo, 2019) y Tabor: el Dios oculto en la experiencia (Sal Terrae, 2020).

Autoren/Hrsg.

Otón, Josep

Leseproben

introducció

Simone Weil (1909-1943) és una de les pensadores més rellevants de la primera meitat del segle xx. Pertany a la fecunda generació de personalistes i existencialistes que, sacsejats per la cruenta tragèdia dels anys quaranta, van reflexionar sobre una humanitat que estava molt lluny de la bondat atribuïda per alguns filòsofs del Segle de les Llums. Tot i ser una autora independent —massa zelosa de la seva individualitat com per integrar-se en qualsevol col·lectiu—, no pot amagar certes intuïcions comunes amb dones coetànies com ara Simone de Beauvoir, Hannah Arendt o María Zambrano. El desgavell totalitari va deixar una empremta inesborrable en les seves vides i en el seu pensament. Aquest fet tan significatiu fa que algunes de les paraules de Weil també estiguin en sintonia amb les d’altres pensadors cris-tians d’aquella època: Dietrich Bonhoeffer, Edith Stein, Emmanuel Mounier, Viktor Frankl o Etty Hillesum.

La biografia de Simone Weil resulta apassionant. Prova d’això són els nombrosos llibres publicats1 que recullen les vicissituds d’una vida plenament inserida en una època turbulenta. Fins i tot Georges Bataille li va dedicar una novel·la ambientada en els fets de la Barcelona del Sis d’Octubre. Un dels personatges principals, Lazare, una noia francesa compromesa en els aldarulls d’aquells dies, està inspirat en la figura de Weil.2 Així mateix, el director de cinema Roberto Rossellini també s’inspira en ella per donar vida a la protagonista de la pel·lícula Europa 51, Irene Gilrard, interpretada per la seva companya, Ingrid Bergman.

Simone Weil és una dona intel·lectualment i políticament valenta, que mai no es rendí davant les pressions de ningú. Sense renunciar a l’erudició acadèmica, va fer sentir la seva veu original, sorprenent i inquietant. La lleial adhesió a la veritat no li permeté sotmetre’s servilment a cap mena de doctrina indiscutible. La tenaç recerca d’autenticitat la conduí a una insatisfacció constant envers els dogmes fabricats des del poder. D’aquí ve la incomoditat que Weil suscita entre els que, massa instal·lats en les seves conviccions, es refugien en presumptes certeses.

Inconformista per naturalesa, mai no claudicà davant la força de les ideologies més o menys institucionalitzades que monopolitzaven el pensament social europeu; ni desistí de contrastar amb el món objectiu qualsevol plantejament teòric elaborat amb la pretensió d’explicar la història d’una manera global. Assumí l’esgotadora tasca de qüestionar-ho tot, encara que això impliqués el risc de la incomprensió i l’aboqués a la soledat intel·lectual. Moguda per la desconfiança envers les diferents interpretacions oficialistes de la realitat, optà per ser testimoni de primera mà i així reflexionar des de la pròpia experiència i no pas des d’informacions esbiaixades i tendencioses. Va escollir pensar sobre els fets reals i, per tenir-ne prou coneixement de causa, havia d’acudir als llocs on s’estaven produint esdeveniments significatius.

Amb aquest propòsit l’any 1932 viatjà a Alemanya, on analitzà les precàries condicions de vida de la població d’aquest país, que possibilitaren l’ascens del nazisme al poder. Així mateix, el seu compromís en la lluita obrera i el seu contacte amb dissidents russos —s’entrevistà amb Trotski l’any 1933— li aportaren suficients dades per ser una de les primeres veus crítiques envers la situació de la Unió Soviètica després de la Revolució de 1917.

Decebuda per les escasses possibilitats d’emancipació de la classe obrera, abandonà la docència per treballar durant un any a les fàbriques. Allà visqué en carn pròpia les terribles condicions laborals que el proletariat patia en plena crisi econòmica de 1929.

Poc després viatjà a Barcelona per participar en la Guerra Civil espanyola. S’incorporà a la columna Durruti al front d’Aragó, on va ser testimoni de les contradiccions del conflicte. Per causa d’un accident va haver de ser hospitalitzada a Sitges.

En la darrera etapa de la seva vida es va veure obligada a fugir de París per l’entrada de les tropes alemanyes. Primer es refugià a Marsella i, després, perseguida per la Gestapo, va escapar cap al Marroc, els Estats Units i, finalment, Anglaterra. Allà col·laborà amb la France Libre del general De Gaulle i assistí a l’inici del disseny del món que sorgiria després de la II Guerra Mundial.

Una anècdota il·lustra prou bé, en el cas de Simone Weil, de quina manera vida i obra estan estretament unides: com reflexiona sobre el que viu i com la seva vida és la traducció de les seves idees. A l’octubre de l’any 1941, mentre era a l’exili al sud de França, va decidir treballar a la verema per conèixer les feines del camp. Davant d’aquesta decisió, la seva amiga Hélène Honnorat dubtà sobre la conveniència del treball a la vinya, ja que li restava energies per a la producció intel·lectual. Hélène li va preguntar per quina raó volia treballar amb els pagesos «amb tant que portes a dins i amb tant que ens has de dir». La resposta de Weil fou contundent: «Si no ho fes (treballar al camp), hi ha coses que no les podria dir.»3

Aquesta vida tan intensa i tan compromesa amb la realitat va donar lloc a una gran producció escrita que no va ser publicada fins després de la seva mort. Weil utilitza sovint el discurs paradoxal i la ironia per expressar el seu pensament; per això la seva obra —pòstuma, inacabada, fragmentària i poc sistemàtica— és difícil d’interpretar. A més, és tan extensa —l’edició francesa de les obres completes ocupa setze volums—, tan diversa —articles periodístics, cartes, poemes, assaigs, diaris personals— i adreçada a públics tan diferents, que no està exempta de contradiccions, si més no aparents.

Tal com recomana Juan Ramón Capella, cal llegir alguns dels escrits weilians com si s’estigués treballant en una mina, com si la persona que els estudia fos un cercador d’or o de diamants, i sabés que, enmig de molta ganga sense valor, s’hi troben les proposicions fonamentals d’una de les reflexions filosòfiques i polítiques més notables, interessants i significatives del segle xx.4

Malgrat el temps transcorregut d’ençà de la seva mort, el pensament de Simone Weil té plena actualitat. Algunes de les seves intuïcions, rebutjades pels seus coetanis, prenen ara el seu sentit més fecund. En plena crisi de les grans ideo-logies que han sustentat la civilització europea durant els darrers tres-cents anys, Weil apareix com una precursora de certs plantejaments de la nostra època. Molts dels ciutadans del segle que tot just acabem d’encetar sintonitzarien amb el diagnòstic que Weil fa del seu temps. Segons ella, en la seva època tot el que normalment semblava constituir una raó per viure s’esvaïa i, davant el perill d’enfonsar-se en el desconcert o en la inconsciència, tot havia de ser qüestionat de bell nou.5 Les seves agosarades propostes, irrealitzables en aquells moments, resulten avui una lliçó de lucidesa que ens adverteix d’uns perills que, durant la primera meitat del segle xx, podien ser considerats irrellevants; a hores d’ara esdevenen factors amenaçadors per al futur de la societat.

Però el valor del pensament de Simone Weil no s’esgota en la seva filosofia social o política. Un dels trets alhora més sorprenents, característics i desconcertants de la vida i l’obra d’aquesta filòsofa és la seva experiència religiosa. Sovint és considerada com una de les grans místiques del segle xx. La producció literària de temàtica espiritual ocupa bona part de la seva obra. S’ha escrit molt sobre el pensament reli-giós de Weil. L’objectiu d’aquest treball no és sistematitzar la metafísica weiliana del transcendent, sinó esbrinar en què va consistir l’experiència del sagrat que va capgirar —o no— la trajectòria vital d’aquesta autora.

Per aprofundir en aquest component biogràfic de la seva experiència mística ens centrarem en un text enigmàtic, conegut amb el nom de «Prologue», l’anàlisi del qual ens permetrà desvelar alguns trets fonamentals de la relació entre l’ésser humà i el Misteri.

A punt de marxar de França per exiliar-se als Estats Units i sabent que era un moment decisiu de la seva vida, Simone Weil va lliurar uns quaderns de notes personals, coneguts amb el nom de Cahiers i redactats durant l’exili de Marsella, al pensador catòlic Gustave Thibon. Va ser aleshores quan se suposa que va elaborar aquesta composició breu, escrita en un estil que combina prosa i poesia, a la qual ella, en un primer moment, no va posar títol.

Es tracta d’un text de conclusió amb el qual finalitzen els Cahiers de Marsella, però que també serví de pròleg per als fragments redactats durant l’estada a Nova York i reunits en el llibre La connaissance surnaturelle. Així, l’autora introdueix aquest esborrany amb la nota «Començament del llibre», i acaba dient: «Segueix una massa desordenada de fragments.» Després va copiar el text en el quadern que la va acompanyar durant el viatge a Amèrica. És en la segona versió on li dóna el títol de «Prologue».

Manuel Sacristán valora d’una manera particular aquest text i considera que és decisiu per a la comprensió del pensament de Simone Weil, fins al punt que l’any 1951, en la seva ressenya de l’edició francesa de La connaissance surnaturelle, el reprodueix íntegrament traduït a l’espanyol i afegeix que, probablement, era el primer cop que...