Orlev Bandit

1. Auflage 2020
ISBN: 978-84-7727-615-9
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, Band 214, 432 Seiten

Reihe: Biblioteca Mínima

És l'any 1988 i en fa vint que en Tadek viu a Israel, on va arribar de petit amb la seva mare, obligada a fugir de Polònia a causa d'un marit carismàtic, alcohòlic i violent que suscitava entre els seus fills una barreja esquizofrènica d'admiració i terror. Ara la dona d'en Tadek l'ha abandonat i s'ha endut amb ella el fill que tenen en comú, i la repetició fatídica del destí del seu pare, condemnat a la soledat, el sumeix en una crisi profunda. Obeint un impuls, en Tadek torna a la seva Polònia natal per retrobar el seu progenitor, potser per darrera vegada, i veure'l amb els ulls d'un adult. Decidit a deixar enrere per sempre més tot el que representa el seu pare -ara fràgil i decrèpit, però no menys abusiu-, en Tadek hi emprèn un viatge inesperat en cerca d'una reconciliació incerta que els farà confrontar plegats els fantasmes del passat. Una història honesta i commovedora sobre l'amor filial i la recerca de la identitat, narrada amb sentit de l'humor i tendresa però també amb l'amargor inevitable de les ferides profundes infligides a la infantesa. Premi Sapir 2015 'Seriosa, emocionant i cruel. Orlev, sens dubte, és un narrador de primera. Allò que fa de Bandit una novel·la excel·lent, però, és el remolí de contradiccions que arrossega en Tadek, i a nosaltres amb ell'. Pere Antoni Pons, Ara 'Bandit és una reflexió sobre la dualitat humana, les contradiccions, l'amor, la relació d'estimar i ser estimat. És meravellós'. Olga Federico, Els Matins 'La novel·la d'Itamar Orlev és una sorpresa gratíssima. Mentre la llegia vaig sentir que havia nascut un escriptor, i em vaig demanar: 'Però ¿on has estat tot aquest temps, Itamar? ¿Per què has esperat fins als quaranta?''. Havatzelet Farber, Makor Rishon Weekend Supplement

Itamar Orlev (Jerusalem, 1975) va estudiar història i cinema a Tel Aviv i a Jerusalem, respectivament, i després ha treballat al món del teatre i al sector editorial. Com a escriptor, ha publicat relats a diverses revistes literàries israelianes de renom. 'Bandit', guanyadora del prestigiós Premi Sapir el 2015, és la seva primera novel·la.

Autoren/Hrsg.

Orlev, Itamar

Weitere Mitwirkende

Sariola, Eulàlia

Leseproben

1

—N’estic tipa de viure com un gos—va dir ella—. Jo em mato a treballar pel nen i per tu, i en canvi tu no fas ni de marit ni de pare, ens obligues a viure el teu somni esberlat i no fas més que compadir-te de tu mateix tot el dia.

—Jo rento els plats—vaig mirar de dir en defensa pròpia—i tinc cura del jardí.

—¿Quan has fet feina al jardí, últimament? Sembla un abocador.

—Ara no és la temporada. Estic esperant la primavera.

—¿L’aigüera també espera la primavera?

—No, la nit, rento els plats a la nit.

—Fes el que et sembli, renta els plats a la nit, espera la primavera, però a partir d’ara ho faràs tot sol. No estic disposada a mantenir un paràsit que no fa brot. Que no fa altra cosa que fumar i beure i culpa tothom de la seva frustració.

—Saps que costa guanyar-se la vida amb la meva feina.

—Doncs canvia de feina.

—Però és la meva professió!

—Canvia de professió.

—Ara no puc canviar de professió.

—Doncs almenys fes alguna cosa. Fa anys que en parles i no fas res de res.

—Miro de guanyar diners, però no tinc temps.

—Tampoc no escrius quan en tens, només voltes amb cara de pomes agres. Com a mínim, podries guanyar-te la vida.

—Ho intento. ¿Què vols, que faci de cambrer, ara?

—Ja no vull res de tu—va dir amb veu baixa, ronca, fonda.

Va agafar el nen i se’n va anar. Jo em vaig quedar al pati, des d’on es veu el uadi i les teulades vermelles de les cases del barri construït en el pendent, mirant com el seu cotxe nou, un model del 88 que li havien donat a la feina, rodava cap avall pel camí sinuós i polsós, enfilava la carretera, s’unia a l’escàs corrent de vehicles i desapareixia.

Em vaig quedar una estona palplantat allà. Després vaig entrar a la cuina, em vaig fer un cafè, vaig tornar a sortir al pati i vaig encendre un cigarret. Sol. Com cada dia: ella era a la feina, ell a la guarderia o amb la cangur. No tornaven a casa fins a primera hora de la tarda, plegats, i llavors era ella qui es cuidava del nen, jugava amb ell, li donava el sopar, el banyava, el portava a dormir, mentre jo continuava fent la meva com si ells no hi fossin. De vegades ella em demanava que li portés alguna cosa, per exemple, una tassa de te. De vegades parlava una mica amb ell, li explicava una història divertida o li llegia un conte. Quan, de tant en tant, intentava afegir-me als seus jocs, ella es queixava que era massa bèstia, massa violent, i em renyava dient que ja no érem al barri pobre de Polònia on jo havia crescut i que espantava el nen. Només sortia al pati amb ell els dies de festa, quan ella es quedava al llit fins tard llegint el diari. Ens dedicàvem a jugar a pilota o a llançar pedres als gats que venien a robar-li el menjar al nostre. Cavàvem i plantàvem llavors al jardí, on gairebé mai brotava res. Després, ella es llevava i el portava a casa d’uns amics, de la seva germana o de la seva mare, i jo em quedava sol i respirava alleujat.

Però el silenci que regnava ara al pati i les habitacions de la casa no era d’aquesta mena. Era com si algú hagués aspirat la presència d’ella i la del nen del lloc on havíem viscut plegats tants anys, i el buit que havien deixat l’havien omplert un dolor inesperat i una gran basarda. La nostàlgia no, no encara: feia molt de temps que esperava el moment que se n’aniria però no sabia que quan ho fes i s’endugués el nen el silenci que deixarien darrere seu m’ofegaria.

Vaig anar a visitar la mare sense avisar-la abans.

—¿Ha passat res?—em va demanar tan bon punt em va veure.

—¿Com ho saps?

—Perquè has vingut per iniciativa pròpia.

—M’ha deixat. Ha agafat el nen i se n’ha anat.

—No em sorprèn gaire. Fa temps que es veia venir—va rumiar un moment i va afegir—. ¿Com anava el sexe?

—Res de l’altre món.

—Doncs millor que se n’hagi anat. Si el sexe va bé, al final tot s’arregla, però si el sexe no rutlla, llavors no hi res a fer.

Vaig passar a la sala. Al bell mig hi havia un cavallet amb una tela on la mare havia fet unes pinzellades gruixudes d’un cap a l’altre. L’olor característica de la pintura a l’oli impregnava la cambra.

—¿Què pintes?—vaig preguntar.

—No és cosa teva—va cridar des de la cuina—. Et pots estalviar les crítiques.

—De debò, mare, això és tot. ¿T’he interromput?

—Sí—va contestar—. Seu. Ara vinc.

Vaig seure. De sobte, em va venir de gust que em convidés a sopar. Ja feia molts anys, de fet des que me n’havia anat de casa, que no cuinava per a mi, i la veritat és que no ho havia trobat a faltar. De vegades, quan veníem de visita, preparava alguna cosa per al nen, i en veure com es barallava amb una carn arrebossada eixarreïda o un tall de carn bullida, recordava com odiava el seu menjar.

La mare va aparèixer a la sala duent una safata amb dues tasses de te i galetes. Vam beure. Era evident que esperava que me n’anés.

—¿Què faràs?—va preguntar.

—No ho sé. Em sembla que el mateix que he fet fins ara.

—¿Veuràs el nen?

—Segur que sí.

Va mirar el rellotge, el cavallet, per la finestra una estona llarga. El vespre començava a enfosquir el firmament i una llum blavenca acoloria l’aire de la sala. La panxa de la mare va començar a rondinar de fam. Vaig esperar que es rendís i em convidés a sopar, que em preparés ni que fos un ou passat per aigua, una torrada, qualsevol cosa, que me la dugués a taula, que segués al meu costat i mirés com m’ho menjava, fins i tot que em preguntés si m’agradava. En canvi, va agafar el telèfon, va trucar a una amiga i hi va xerrar amb veu ben alta. Em mirava d’una manera que deixava clar que el seu paper s’havia acabat i que ja me’n podia anar.

—¿Una truita?—vaig preguntar finalment.

Ella va assentir sense deixar de parlar per telèfon. Me’n vaig anar cap a la cuina i vaig fer una amanida. Vaig treure formatges de la nevera, arengada, un embotit polonès que semblava una mica passat i vaig fer una truita gran per a tots dos amb trossos d’embotit. La mare va menjar en silenci, mirant-me de tant en tant.

—Realment estàs fet una merda—va dir—, des que eres un nen que no em feies una truita.

—Ni tu tampoc a mi.

—Perquè ja te la saps fer.

Havent sopat ens vam fumar plegats un cigarret.

—Aviat serà el teu aniversari—vaig dir.

—¿Quan?—va preguntar esverada.

—D’aquí a uns quants dies.

—Sí—va contestar, i no va afegir res més.

Després me’n vaig anar. A casa m’esperava una nit llarga, fosca i buida, i hi vaig tornar molt neguitós. Vaig seure al pati, vaig destapar una ampolla de cervesa. Trobava a faltar el meu fill, els crits d’alegria, el munt de rialles que venien del lavabo quan la meva dona el banyava, els plors quan ja estava cansat i així i tot s’entestava a no anar a dormir, lluitant contra la son com si mai pogués tornar si s’hi rendia. Espeternegava, xisclava, feia anar el cap d’un cantó a l’altre mentre la son s’anava emparant del seu cos i ell abaixava la guàrdia a poc a poc. Finalment, com el condemnat que es resigna a la seva mort, deixava que la son el dominés, s’hi lliurava, jo no vaig intentar ajudar-lo mai. Per a la meva dona, tot era clar i palès: hi havia una hora per llevar-se al matí, una hora per dinar, una hora per banyar-se i una altra per anar a dormir. No li feien cap impressió els gemecs i els crits que el despertaven enmig d’un malson: el nen està cansat, li cal dormir, no sap què li va bé. Però jo també odio dormir a causa dels malsons horribles que oblido tan bon punt em desperto.

Primera nit sense la meva dona i el nen. Els estels semblaven apagats i el firmament negre em queia al damunt. De sobte, volia rebre una visita, que algú em sorprengués, que els fars d’un cotxe s’enfilessin pel uadi i il·luminessin el camí fosc, però no va venir ningú. M’havia anat distanciant dels pocs amics que tenia, i els altres, els que anomenàvem «els nostres amics», s’havien posat de part seva. El meu amic polonès, l’Artur, actor d’una companyia de teatre ambulant, feia una gira per Europa, el meu germà i la meva germana vivien a l’altra banda de l’oceà, la mare ja era vella, ¿qui em quedava? Ningú. Tret del pare. Tot i que del pare feia vint anys que no en sabia res. Feia tant de temps que no hi pensava, en ell, que fins i tot la paraula em resultava estranya. L’expressió de la seva absència s’havia reduït a una remor de fons monòtona i ell s’havia transformat en un ens indefinit, sense rostre, llunyà, i per més que m’hi esforçava no aconseguia evocar-ne la imatge. S’havia quedat allà, a Varsòvia, i la seva absència l’havia fet tornar immortal, perquè encara el recordàvem com era llavors, als quaranta anys, i no com el vell que segur que era ara. Potser era mort, vaig pensar tot d’una, i em vaig espantar: encara no estava preparat perquè morís. De ben segur que n’hauríem sentit a parlar si fos mort. ¿O potser no?

Una vegada el pare em digué: «No t’espantis ni tinguis mai por, la por és un parany mortal. He vist persones morir per culpa de la por». No em va venir al cap el seu rostre, però sí la seva veu: era la veu ronca d’un...