Ordine / Flexner La utilitat de l'inútil

Manifest
1. Auflage 2017
ISBN: 978-84-7727-582-4
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Spanisch, Band 15, 168 Seiten

Reihe: Quaderns

'Un compendi del saber universal que es llegeix amb una gran voracitat. És breu, dens, profund i es fa lleuger'. Lluís Foix, El Punt Avui 'Cal llegir-lo per copsar fins a quin punt l'activitat no orientada a una finalitat concreta i exercitada amb vigor i rigor, sigui humanística o científica, enforteix les societats i promou la justícia'. Daniel Gamper, Ara 'Un assaig punyent per defensar l'àmbit de les humanitats davant l'onada d'utilitarisme que ens envaeix'. Màrius Serra, Catalunya Ràdio 'Facin-me cas: llegeixin Nuccio Ordine'. Jordi Llavina, La Vanguardia 'Enmig d'aquest panorama resulta oportú que Nuccio Ordine hagi publicat un llibre en què considera que els sabers humanístics són, comptat i debatut, més útils que els suposats sabers econòmics'. Jordi Llovet, El País 'Un llibre necessari'. Óscar López, El Periódico de Catalunya

Nuccio Ordine (Diamante, 1958) és professor de Literatura italiana a la Universitat de Calàbria i autor de diversos llibres, bona part d'ells centrats en la figura de Giordano Bruno. Ha estat professor visitant de centres com Yale, Paris IV-Sorbonne, CESR de Tours, IEA de París, el Warburg Institute o el Max Planck de Berlín. És també membre del Harvard University Center for Italian Renaissance Studies i de la Fundació Alexander von Humboldt, així com membre d'honor de l'Institut de Filosofia de l'Acadèmia Russa de Ciències. Quaderns Crema també ha publicat 'Clàssics per a la vida. Una petita biblioteca ideal' (2017).

Autoren/Hrsg.

Ordine, Nuccio

Flexner, Abraham

Weitere Mitwirkende

Bayod, Jordi

Leseproben

INTRODUCCIÓ

I el paper de la filosofia és precisament el de revelar als homes la utilitat de l’inútil o, si es vol, el d’ensenyar-los a distingir entre dos sentits de la paraula .

PIERRE HADOT,

L’oxímoron evocat pel títol mereix un aclariment. La paradoxal a què em refereixo no és la mateixa en nom de la qual es consideren inútils els sabers humanístics i, més en general, tots els sabers que no produeixen beneficis. En una accepció molt diferent i molt més àmplia, he volgut posar al centre de les meves reflexions la idea d’utilitat d’aquells sabers que tenen un valor essencial del tot aliè a qualsevol finalitat utilitarista. Existeixen sabers que són fins per si mateixos i que—precisament per la seva naturalesa gratuïta i desinteressada, allunyada de tot vincle pràctic i comercial—poden exercir un paper fonamental en el conreu de l’esperit i en el desenvolupament civil i cultural de la humanitat. En aquest context, considero tot allò que ens ajuda a fer-nos millors.

Però la lògica del benefici mina per la base les institucions (escoles, universitats, centres de recerca, laboratoris, museus, biblioteques, arxius) i les disciplines (humanístiques i científiques) el valor de les quals hauria de coincidir amb el saber en si, al marge de la capacitat de produir guanys immediats o beneficis pràctics. És indubtable que molt sovint els museus o els jaciments arqueològics poden ser també fonts d’extraordinaris ingressos. Però la seva existència, contràriament al que alguns voldrien fer-nos creure, no pot subordinar-se a l’èxit en la rendibilitat: la vida d’un museu o d’una excavació arqueològica, com la d’un arxiu o una biblioteca, és un tresor que la col·lectivitat ha de preservar zelosament costi el que costi.

Per aquest motiu no és cert que en temps de crisi econòmica tot estigui permès. D’igual manera que, per les mateixes raons, no és cert que les oscil·lacions de la puguin justificar la sistemàtica destrucció de tot el que es considera inútil mitjançant el cilindre compressor de la inflexibilitat i de la retallada lineal de la despesa. Avui Europa sembla un teatre que diàriament exhibeix en el seu escenari sobretot creditors i deutors. No hi ha reunió política o cimera de les altes finances en què la dèria pels pressupostos no constitueixi l’únic punt de l’ordre del dia. En un remolí que es cargola sobre si mateix, les legítimes preocupacions per la restitució del deute són exasperades fins al punt de produir efectes diametralment contraris als desitjats. El fàrmac de la dura austeritat, com han observat diversos economistes, en lloc de sanar el malalt, el debilita inexorablement encara més. Sense preguntar-se per quines raons les empreses i els Estats han contret aquests deutes—el rigor, estranyament, no menyscaba la rampant corrupció ni les fabuloses retribucions d’expolítics, executius, banquers i superconsellers!—, els múltiples responsables d’aquesta deriva recessiva no se senten gens torbats pel fet que els pagadors siguin sobretot la classe mitjana i els més febles, milions d’éssers humans innocents i desposseïts de la seva dignitat.

No es tracta d’eludir nèciament la responsabilitat pels comptes que no quadren. Però tampoc no és possible ignorar la sistemàtica destrucció de tota forma d’humanitat i solidaritat: els bancs i els creditors reclamen implacablement, com Shylock a , la lliura de carn viva de qui no pot restituir el deute. Així, amb crueltat, moltes empreses (que s’han aprofitat, durant dècades, de la privatització dels beneficis i la socialització de les pèrdues) acomiaden els treballadors, a la vegada que els governs suprimeixen els llocs de treball, l’ensenyament, l’assistència social als discapacitats i la sanitat pública. El dret a tenir drets—per reprendre un important assaig de Stefano Rodotà, amb un títol que evoca una frase de Hannah Arendt—queda sotmès de fet a l’hegemonia del mercat, amb el risc progressiu d’anul·lar qualsevol forma de respecte per la persona. Tot transformant els homes en mercaderies i diners, aquest pervers mecanisme econòmic ha donat vida a un monstre, sense pàtria i sense pietat, que acabarà negant també a les futures generaciones qualsevol forma d’esperança.

Els hipòcrites esforços per conjurar la sortida de Grècia d’Europa—però les mateixes reflexions podrien valer per a Itàlia o Espanya—són fruit d’un càlcul cínic (el preu a pagar seria encara més gran que el que suposa el pel frustrat reembossament del deute mateix) i no d’una autèntica cultura política basada en la idea que Europa seria inconcebible sense Grècia perquè els sabers occidentals enfonsen les seves remotes arrels en la llengua i la civilització grega. ¿És que els deutes contrets amb els bancs i les finances poden tenir prou força per cancel·lar d’un sol cop de ploma els més importants que, en el transcurs dels segles, hem contret amb qui ens ha fet el regal d’un extraordinari patrimoni artístic i literari, musical i filosòfic, científic i arquitectònic?

En aquest brutal context, la utilitat dels sabers inútils es contraposa radicalment a la utilitat dominant que, en nom d’un exclusiu interès econòmic, mata de forma progressiva la memòria del passat, les disciplines humanístiques, les llengües clàssiques, l’ensenyament, la lliure investigació, la fantasia, l’art, el pensament crític i l’horitzó civil que hauria d’inspirar tota activitat humana. En l’univers de l’utilitarisme, en efecte, un martell val més que una simfonia, un ganivet més que un poema, una clau anglesa més que un quadre: perquè és fàcil fer-se càrrec de l’eficàcia d’un utensili mentre que costa cada vegada més entendre per a què poden servir la música, la literatura o l’art.

Ja Rousseau havia notat que els «antics polítics parlaven constantment de costums i de virtut: els nostres no parlen més que de comerç i diners». Les coses que no comporten benefici es consideren, en efecte, com un luxe superflu, com un perillós obstacle. «Es menysprea tot allò que no és útil», observa Diderot, perquè «el temps és massa preciós per perdre’l en especulaciones ocioses».

N’hi ha prou amb rellegir els esplèndids versos de Charles Baudelaire per comprendre la incomoditat del poeta-albatros, majestuós dominador dels cels que, una vegada descendit entre els homes, pateix les burles d’un públic atret per interessos ben diferents

Viatger que volava… ara maldestre i indolent!

Tan bell fa poc… ara ridícul, repugnant!

Un li remena el bec amb una pipa curta,

l’altre es fa el coix i imita l’esgarrat!

[ | | ].

I no sense irònica desolació, Flaubert en el seu defineix la poesia com a «completament inútil» perquè està «passada de moda», i el poeta com a «sinònim de beneit» i «somiatruites». No sembla haver servit de res el sublim vers final d’un poema de Hölderlin en què es recorda el paper fundador del poeta: «Però el que dura ho funden els poetes» («»).

Les pàgines que segueixen no tenen cap pretensió de formar un text orgànic. Reflecteixen la fragmentació que les ha inspirat. Per això també el subtítol——podria semblar desproporcionat i ambiciós si no es justifiqués per l’esperit militant que ha animat tothora aquesta feina. M’he proposat tan sols recollir, dins d’un contenidor obert, citacions i pensaments aplegats durant molts anys d’ensenyança i recerca. I ho he fet amb la més plena llibertat, sense cap lligam i amb la consciència d’haver-me limitat a esbossar un retrat incomplet i parcial. I com sovint s’esdevé en els florilegis i les antologies, les absències acaben per ser més significatives que les presències. Sabedor d’aquests límits, he subdividit el meu assaig en tres parts: la primera, dedicada al tema de l’útil inutilitat de la literatura; la segona, consagrada als desastrosos efectes produïts per la lògica del benefici en el camp de l’ensenyament, la recerca i les activitats culturals en general; pel que fa a la tercera part, valent-me d’algun brillant exemple, he rellegit alguns clàssics que, en el transcurs dels segles, han mostrat la càrrega il·lusòria de la possessió i els seus efectes devastadors sobre la , l’amor i la veritat.

He pensat d’afegir a les meves breus reflexions un excel·lent (i per desgràcia poc conegut) assaig d’Abraham Flexner del 1937, publicat de nou el 1939 amb algunes addicions, que es tradueix per primera vegada al català. Entre els més autoritzats fundadors de l’Institute for Advanced Study de Princeton—sorgit amb l’objectiu explícit de proposar una lliure de qualsevol lligam utilitarista i inspirada exclusivament per la dels seus il·lustres membres, entre els quals voldria almenys recordar Albert Einstein i Julius Robert Oppenheimer—, aquest cèlebre...