E-Book, Catalan, Band 65, 208 Seiten
Reihe: Mínima Minor
Monzó Guadalajara
1. Auflage 2018
ISBN: 978-84-7727-598-5
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)
E-Book, Catalan, Band 65, 208 Seiten
Reihe: Mínima Minor
ISBN: 978-84-7727-598-5
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)
Quim Monzó ha alternat sempre narrativa i articulisme. En aquests dos gèneres ha anat bastint, llibre rere llibre, una sòlida trajectòria literària. Ha guanyat el premi Nacional de Literatura, el de narrativa Ciutat de Barcelona, el de novel·la Prudenci Bertrana, el de novel·la 'El Temps', el Lletra d'Or, el dels Escriptors Catalans i, quatre vegades, el premi de la Crítica, que atorga 'Serra d'Or'. Els seus relats han estat publicats en una vintena d'idiomes.
Autoren/Hrsg.
Weitere Infos & Material
VIDA FAMILIAR
L’Armand va entrar al taller corrent, fent el motor amb la boca i trepitjant els encenalls que hi havia per terra de manera que s’esqueixessin fent com més soroll millor. Va donar dues voltes al banc de fuster, va observar a la paret els xerracs, les gúbies, els serjants, els ribots, totes les eines perfectament endreçades, cadascuna al lloc que li corresponia (marcat per la silueta pertinent, pintada amb un traç més o menys matusser), i va enfilar el passadís, al fons del qual començava l’habitatge pròpiament dit. L’oncle Reguard tenia el taller al darrere de la casa i, encara que els grans sempre hi entraven pel davant, l’Armand s’estimava més entrar-hi pel taller. El fascinava que l’oncle tingués el lloc de feina just darrere l’habitatge. Ell, en canvi, vivia en un pis i el taller de fuster de son pare era en una planta baixa, a quatre carrers de casa seva. Als altres cosins els passava el mateix. De tota la família, només l’oncle Reguard tenia junts habitatge i taller; una habitació petita hi feia de separació i alhora de quarto dels mals endreços. Venint del taller, immediatament després hi havia la sala, amb la gran taula, el llum d’aranya, les butaques, els passadissos i les portes de les habitacions.
Quan l’Armand va arribar a la sala ja hi era tothom, fent-se petons, rient, xerrant amb veu cada cop més alta, per fer-se sentir: son pare, sa mare, els cosins, l’oncle, les ties, els altres oncles i aquells cosins més llunyans, que de fet no eren cosins i si en deia així era perquè pertanyien a branques de la família tan allunyades que no sabia en quina categoria exacta classificar-los.
Van dinar, un àpat que va durar hores, i tot seguit va començar la sobretaula, amb el fum dels cigars que ho va anar envaint tot. Les ampolles de xampany buides anaven acumulant-se a l’habitació entre l’habitatge i el taller, les ties no paraven de tallar pastissos i els cosins més grans posaven discos. L’aire era espès i amb gust de xocolata. Els cosins petits (l’Armand, la Guinovarda, la Gisela, el Guitard, el Llopart...) van demanar permís per aixecar-se de taula i van córrer cap a l’habitació de l’Eginard, a jugar amb les casetes de fusta, amb teulada i portes, i finestres pintades de tots colors. Amb la porta de l’habitació entreoberta, l’Armand podia contemplar, a l’angle del passadís, l’arpa. Era una arpa que l’oncle Reguard havia construït trenta anys enrere, i un dels orgulls de la família, perquè (deia sempre el pare de l’Armand) emparentava la feina de fuster amb la de luthier. Des que tenia memòria, l’Armand havia vist l’arpa a ca l’oncle Reguard, sempre al mateix lloc: al racó que feia el passadís quan girava. Li semblava més bonica que totes les altres arpes fotografiades o dibuixades que guardava a casa, en una carpeta blava, retallades de revistes: una arpa en mans d’un déu mitològic, una arpa sumèria acabada en un cap d’animal que no sabia identificar, un escut d’Irlanda, dues arpes noruegues (una acabada en un cap de drac i l’altra en un cap de dona amb els ulls embenats), i una arpa feta amb una branca d’arbre, amb Harpo Marx tocant-la.
El cosí Reguard va entrar a l’habitació plorós i somrient, envoltat i celebrat pels adults. A la mà dreta duia un gelat de xocolata i menta; l’esquerra la duia embolicada amb una bena. Era una escena que l’Armand havia vist, repetida, en cada una d’aquelles trobades en què la família es reunia, fos a casa seva, a casa dels cosins cosins, o dels altres cosins més distants, alguns dels quals vivien fins i tot en altres ciutats. Sempre apareixia un nen amb la mà esquerra embenada. La bena embolicava, sobretot, la zona del dit anular. L’Armand sabia que sota la bena el dit ja no hi era, i que, quan la bena caigués, no hi hauria sinó un monyó minúscul i perfectament cicatritzat. Un cop més, l’Armand va repassar les mans dels familiars. Com havia anat comprovant des de feia temps, a tots els més grans de nou anys els faltava l’anular de la mà esquerra.
L’Armand en tenia set quan per primer cop va ser conscient que no era casual que sempre, a cada festa, un dels nens acabés amb l’anular esquerre tallat. Fins aleshores no hi havia parat gaire esment. Sí: veia que els nens més grans perdien el dit, però això era precisament la cosa normal. Sempre ho havia vist així. Li semblava sinònim de vida adulta. Tots els familiars adults perdien el dit, per un motiu que se li escapava i que no el preocupava gens ni mica; hi havia tantes coses que se li escapaven, que sabia que no entendria fins que fos gran, que no es preocupava per aquella fotesa, gens important comparada amb altres qüestions que aquells dies el preocupaven més: l’esperit de sacrifici dels gossos santbernat, l’origen de l’existència o el fora de joc posicional. Tal com ho veia, per passar a ser adolescent i abandonar el món dels nens petits, havies de perdre l’anular de la mà esquerra. Li semblava tan comprensible, normal i desitjable com perdre les dents de llet.
Quan havia començat a anar a escola l’havia sorprès veure que molts adults continuaven, de grans, tenint, amb tota normalitat, cinc dits a cada mà. Ho trobava sorprenent, estrany i un punt desagradable, i es va enorgullir de formar part d’una família lògica. Amb el pas dels mesos i la convivència amb altres nens, va començar a pensar que potser algun fet casual feia que tots els membres de la família tinguessin accidents a la mà esquerra i que aquests accidents provoquessin, sempre, la pèrdua de l’anular. El company de pupitre li va explicar que perdre dits era típic de fusters. El fuster de prop de casa seva (explicava) tenia tres dits tallats. Sa mare li havia dit que a molts fusters els passa el mateix perquè, un dia o altre, la fulla de la serra circular se’ls endú algun dit. L’Armand sabia que a la seva família no era ben bé així. Eren fusters, però els dits no els hi tallava la serra circular ni era cap fet accidental. Als nou anys, els nens no eren encara fusters i ni tan sols sabien si de grans ho serien; tot i que, des de temps immemorial, tots els membres de la família manifestaven una tirada innegable per aquella professió i, tret de casos excepcionals, acabaven fent de fuster.
L’Armand va passar nits rumiant-hi. ¿Hi havia cap consigna gremial que els obligués a tallar-se aquell dit? Va arribar a una conclusió que no sabia com confirmar: els tallaven aquell primer dit perquè s’hi anessin acostumant. Perdre aquell primer dit els feia perdre la por a perdre’n d’altres. Feia que s’adonessin que no era tan greu; els donava coratge i els ajudava a enfrontar-se a l’ofici amb valor. Una cosa li feia ballar el cap: havia conegut el pare d’un company d’escola, d’una altra classe, que també era fuster, i (s’hi fixava cada cop que anava a buscar el fill a la sortida d’escola) no tenia cap dit tallat.
Com que els grans no en feien gaire tragèdia i en el moment de la pèrdua del dit semblaven especialment feliços (sobretot els pares del nen a qui se li amputava), l’Armand no ho trobava gens tràgic. Fins aquella tarda de feia dos anys, quan per primer cop va ser conscient que, qualsevol dia de l’any que en feien nou, tots els membres de la família perdien el dit, i que ell també hi passaria; aquella tarda va sentir por. Era a l’habitació amb els cosins, jugant amb les casetes de fusta. L’Eginard, la Gisela i el Gimfreu ja tenien el dit tallat. El Llopart i ell mantenien tots cinc dits i això els feia encara nens. Un moment que l’Eginard es va aixecar del joc, l’Armand se li va acostar, es va empassar saliva i li va preguntar què era tot allò dels dits. El Llopart, la Gisela i el Gimfreu van girar el cap, un instant; tot seguit van continuar entrant i sortint de les casetes. Potser per guanyar temps i rumiar una resposta, l’Eginard es va fer repetir la pregunta. L’Armand l’hi va ampliar: que què passava amb els dits; al Reguard petit l’hi havien tallat avui; i a tots els tallaven el dit, un dia o altre, quan feien nou anys. El Llopart els mirava sense entendre res. L’Eginard es va aixecar, va acariciar el cap de l’Armand i, delicadament, el va arrossegar fora de l’habitació. L’Armand insistia: ¿com era que a tots els membres de la família els faltava el mateix dit de la mà esquerra i als que no eren de la família no? L’Armand observava el dit de l’Eginard, tallat arran del metacarp. Era una cicatriu neta, feta amb perfecció.
¿I per què l’anular de la mà esquerra i no el petit de la dreta o qualsevol dels índexs? ¿Responia a una necessitat higiènica el motiu de la qual, oblidat amb el pas dels segles, li resultava ara incomprensible? Que era un costum ancestral era evident, però ¿quin n’havia estat l’origen? ¿Feia gaires segles que es practicava? ¿O es tractava només de dècades? El dia que finalment va fer nou anys, son pare el va descobrir plorant, al llit.
—No vull que em tallin el dit.
—Quines coses de dir.
—Vull ser normal, com els altres nens de l’escola.
—Ser normal no és tenir un dit més o menys.
Li va eixugar les llàgrimes, li va explicar que la normalitat és un valor cultural i per tant relatiu; que hi ha qui es talla els cabells al zero i qui se’ls deixa llargs, que hi ha qui es deixa barba i bigoti, qui només bigoti, qui només barba i qui s’ho afaita tot; que hi ha pobles on es depilen els homes i les dones, i altres pobles on només es depilen les dones. Ens tallem les ungles i precisament això ens diferencia de les bèsties i els pobles primitius,...
