Mbue Quan fèiem goig

1. Auflage 2021
ISBN: 978-84-7727-652-4
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, Band 221, 416 Seiten

Reihe: Biblioteca Mínima

Fa anys que els habitants de Kosawa viuen atemorits a causa de la devastació ambiental provocada per una companyia petroliera nord-americana a la seva comunitat ancestral. Els vessaments constants de cru han fet tornar ermes les terres de conreu, l'aigua contaminada ha destruït els ecosistemes naturals de què depenien per alimentar-se i l'absència d'aigua potable ha costat la vida a innombrables criatures. Tanmateix, les eternes promeses de la petroliera de dur a terme operacions de neteja no es tradueixen mai en fets, com tampoc arriben les indemnitzacions pel patrimoni perdut, i el govern del país, encapçalat per un dictador cínic, només serveix els seus propis interessos. Acorralats, els fills i filles de Kosawa decideixen defensar-se, i la lluita, que s'allargarà durant dècades, es cobrarà un preu molt alt. Elegíaca i vibrant, clarivident i fabulosa, «Quan fèiem goig» és un retrat magistral del capitalisme a ultrança, les llargues ombres que el colonialisme i l'esclavitud encara projecten sobre el continent africà i la voluntat d'un poble de sacrificar-ho tot per la llibertat. «Mbue té una energia combativa i literària, una clarividència i una veritat per contar-nos. La trama és apassionant. Una elegia moral i una faula vertadera». Biel Mesquida, «Diario de Mallorca» «Una novel·la amb l'exuberància i la capacitat de fascinació d'una gran faula contemporània, i una heroïna per al nostre temps». Sigrid Nunez «Un relat colpidor sobre la cobdícia, el sentit de comunitat i la perseverança». «Time»

Imbolo Mbue (Limbe, Camerun, 1980) és escriptora. La seva primera novel·la, «Behold the Dreamers» (2016), va ser escollida llibre de l'any per prop d'una dotzena de publicacions, entre les quals «The New York Times», i li va merèixer el premi PEN/Faulkner de ficció.

Autoren/Hrsg.

Mbue, Imbolo

Weitere Mitwirkende

Bonilla Benages, Neus

Leseproben

LA THULA
La cabana és càlida, però tremolo com una fulla. El cap no em para de donar voltes i no puc deixar d’imaginar-me els esquitxos de la meva sang un cop la bala em rebenti la panxa. Em pregunto quantes bales més caldrien per matar-me: ¿quin aspecte tindria, el meu cadàver? M’he passat la vida encerclada de morts, però igualment em fa por. El seu misteri em desconcerta. Com pot ser que algú hi sigui però alhora no hi sigui; que sigui en el nostre món però alhora l’hagi deixat enrere, amb un nas que ja no respira, uns ulls que ja no s’obriran, una boca segellada, una persona que ja només és un cos. Detesto aquest món, però no tinc ganes de deixar-lo. Vull viure molts anys i descobrir com és la vida després d’una infantesa estroncada, però sé que la mort té moltes ganes d’endur-se’m: el meu viatge per tornar-me a trobar amb el papa potser comença demà. Un cop, després de l’enterrament d’un dels meus amics, vaig demanar-li com era el pas d’un món a l’altre, com et devies sentir de sol i enganyat, i ell em va dir que cadascú ho viu d’una manera diferent, que tot depèn del tipus de vida que la persona hagi tingut; unes paraules que no em van consolar gaire. «Tu encara trigaràs molt a morir, Thula», em va dir. Era mentida, i tots dos ho sabíem: ¿com pot, una persona, assegurar a algú altre que tindrà una vida llarga? La mama tanca la porta d’entrada lligant-la amb una corda. Mentre fa un nus rere l’altre les mans li tremolen; sembla convençuda que una porta de bambú ben lligada impedirà als soldats atrapar-nos. S’afanya a fer el mateix amb la porta de darrere. En Juba i jo som a la sala, asseguts amb l’àvia, la iaia. En Juba és a la seva falda, i jo en un tamboret al seu costat. La iaia acarona el cap d’en Juba amb una mà, i amb l’altra m’agafa per l’espatlla. Tret dels esbufecs d’esforç de la mama, a la cabana no se sent res més. En tota Kosawa no se sent res més. —Estimats fills—fa la iaia fluixet—, anem a dormir. Hem de descansar i estar preparats pel que pugui passar demà—continua, embolicada amb una peça de roba que no havia vist des que el papa se’n va anar—. Si ve algú a prendre’ns alguna cosa, els la donarem, fins i tot si aquesta cosa són les nostres vides. —En Bongo i la resta d’homes s’han reunit i estan esmolant els matxets—diu la mama en tornar a la sala. Li tremola la veu—. Si aquests soldats es pensen que és tan fàcil com venir i… —Però, mare, els soldats tenen fusells—replico jo, esforçant-me a no plorar. El pare em va aconsellar, abans de marxar, que no plorés si no era en cas d’estricta necessitat—. ¿Com vols que ens ajudin, els matxets? —Ja se n’encarregaran en Jakani i en Sakani—va respondre la mama. No pregunto res més. Els bessons—el mèdium i el remeier del poble—són capaços de fer coses increïbles. No són simples humans, però alhora són mortals i també poden morir. —Aquesta nit dormirem tots a la meva habitació—anuncia la iaia mirant endavant—. Tindrem el mateix somni, i potser veurem el papa i el papa gran. Tothom torna a fer silenci i escolta la quietud de fora. La iaia és la primera d’aixecar-se, recolzant-se al bastó. En Juba i jo la seguim cap a l’habitació. Sense glopejar ni posar-nos la roba de dormir, ens estirem l’un a cada costat d’ella. La mama dorm a terra: ningú la pot consolar ara que el papa ja no hi és, i la tradició li prohibeix de compartir mai més el llit amb un home. Sento que en Juba i la iaia s’adormen—la seva respiració es converteix en roncs suaus—, però sé que, com jo i la majoria de Kosawa, la mama no aclucarà l’ull; la vida només deixa dormir tranquils els més petits i els més vells. No puc evitar imaginar-me el moment que algú massacra la mama, la iaia i en Juba davant meu. Em pregunto quant de temps em passaré errant entre aquest món i el següent abans de trobar-me amb els meus avantpassats, que espero que em donaran la benvinguda i m’ensenyaran com fer del seu món casa meva. Pregaré perquè m’ajudin a oblidar les poques coses bones d’aquest món. Potser no em costarà gens acostumar-me a aquella terra inimaginable: el papa i el papa gran ja hi són. La mama i la iaia i en Juga i en Bongo m’hi acompanyaran. Tornarem a estar junts, però primer hem de morir. El meu primer record són el papa i la mama avisant-me que no m’acosti mai al gran riu. Si no fos per ells, ¿com hauria sabut que normalment els rius no porten una capa de petroli i residus tòxics? Si els pares no m’haguessin explicat que quan eren petits Kosawa era neta, que es passaven el dia nedant en rius pels quals corria aigua clara, ¿com podríem, els meus amics i jo, saber que en una altra època la canalla de la nostra edat van viure sense el fum que de tant en tant cobreix el poble, ens deixa els ulls plorosos i ens fa rajar el nas? L’any que va néixer la meva generació, mentre alguns mamàvem i els altres passàvem els últims dies a la terra dels nonats, va explotar un pou petrolífer als Jardins. Els nostres pares i avis ens van dir que aquella explosió havia emès un núvol de cru i fum més alt que els arbres. Havia omplert l’aire de sutge, una estampa que tothom va pensar que era un presagi, perquè no havien vist mai res de semblant. Quan teníem sis anys, però, després que els pares haguessin entès la magnitud de la maledicció de viure en una terra rica en petroli, van ser conscients que el que havien vist aquell dia no ho era pas, un presagi: s’havia trencat la boca d’un pou de petroli que feia temps que s’havia d’arreglar. Però ¿per què l’havia d’arreglar, Pexton, quan, fet i fet, el cost de la seva negligència el pagaríem nosaltres? Un vespre, quan jo tenia cinc anys, mentre sèiem a la veranda amb el papa, li vaig preguntar per què dels camps de petroli i les cases del voltant, destinades als treballadors de Pexton, se’n deia Jardins, si no hi creixia ni una flor. El papa s’ho va rumiar un moment, va somriure i va dir: «Bé, els Jardins són una altra mena de jardins, i Pexton, una altra mena de jardiner: les seves flors són el petroli». Vaig preguntar-li si els oleoductes que començaven als Jardins s’acabaven en algun lloc, perquè semblaven infinits: envoltaven el poble, passaven per sobre del gran riu i les granges i s’endinsaven al bosc, però el final no s’albirava pas. El papa em va dir que tot té un començament i un final, i que en el cas dels oleoductes començaven als pous de petroli i acabaven en alguna ciutat llunyana que es trobava a moltes hores d’autobús, en alguna ciutat de prop del mar. «Allà—va dir el papa—el petroli es fica en bidons, es carrega als vaixells i s’envia en un lloc a l’altra banda del mar que es diu Estats Units». Quan feia preguntes al papa sobre els Estats Units, com ara si hi viuen tantes persones com a Kosawa, ell em deia que, pel que recordava de l’escola, els Estats Units tenen uns set mil habitants, la majoria dels quals són homes alts: el capatàs dels Jardins era dels Estats Units, i ell i els seus amics van venir a Kosawa a buscar petroli perquè ell i els seus amics nord-americans en necessiten per als seus cotxes. Als Estats Units tothom en té, de cotxe, em va explicar el papa, perquè allà els minuts i les hores passen tan de pressa que la gent el necessita per anar ràpidament d’un lloc a l’altre i tenir-ho tot enllestit abans que es pongui el sol. Jo li vaig demanar si algun dia podria tenir un cotxe i fer servir una mica del nostre petroli. La pregunta el va fer somriure, i em va respondre: —I tant, que podràs tenir un cotxe, ¿per què no? Això sí: tu assegura’t de comprar-ne un de ben gros perquè em puguis dur de cacera, així no hauré de trescar pel bosc i no se’m cansaran tant les cames. —Com que detesto Pexton—vaig contestar—, no voldria fer servir el seu petroli, per tant em compraria un cotxe que no en fes servir. El papa em va explicar que tots els cotxes en necessiten, però jo vaig insistir que el meu seria diferent. La meva fantasia li va arrencar una rialla i llavors va explotar a riure, va riure tan fort que jo també vaig riure, perquè als seus ulls hi havia tant de gaudi que vaig notar com se m’omplia el cor. ¿On és, el papa? ¿Què li van fer, a Bézam? ¿És possible que encara sigui viu? Els primers dies després que no tornés de la seva missió, em vaig imaginar a mi mateixa convertida en una dona de mitjana edat, amb els cabells grisos, asseguda a la veranda esperant el papa, esperant que aparegués un vell i em digués: «Thula, sóc jo, el teu pare, en Malabo Nangi. He tornat perquè puguem continuar xerrant i rient a la veranda». ¿Què li diré, a aquell vell? ¿Què podria reemplaçar mai la pèrdua del meu amic més preuat, el meu estimat papa, que, a diferència dels altres papes de Kosawa, s’asseia amb la seva filla a la nit i comptava estels; que es preguntava amb mi si els brins d’herba tenen por del dia que els trepitjaran; que em deia que, quan fos gran, no oblidés mai què se sent quan ets petit; que no oblidés mai què se sent quan necessites que et protegeixin; que gran part del patiment del món era culpa dels que s’havien oblidat que ells un dia també havien estat nens petits? El papa volia tenir molts fills, però només em va tenir a mi i en Juba. No vaig demanar mai, ni a ell ni a la mama, per què en Juba i jo ens portàvem sis anys, però recordo que la metgessa de la panxa va venir...