Martorell Tirant lo Blanc II

1. Auflage 2010
ISBN: 978-84-9953-433-6
Verlag: Linkgua
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, Band 141, 532 Seiten

Reihe: Narrativa

Es significativo que, de entre los libros de caballerías quemados por el cura en el Quijote, Cervantes salvara, el Amadís de Gaula, el Palmerín de Inglaterra y el Tirante el Blanco, al que llama 'el mejor libro del mundo'. Aun con el sentido paródico que tienen los libros de caballerías en la obra de Cervantes, la alusión es reveladora. El Tirant lo Blanc está escrito en un tiempo en que la tradición de los caballeros medievales está en declive, y por un escritor-caballero también un tanto anacrónico. Pero este anacronismo se refiere al mismo tema caballeresco, y no al tratamiento formal, al ámbito internacional de los sucesos o a la ironía y humor de la obra de Joanot Martorell, en la que se dan visos de un realismo y un vitalismo personalista (como en Ausiàs March) que precede a la llamada novela moderna. En este sentido, uno de los signos de modernidad en esta novela es que el héroe tiene rasgos humanísimos (en virtudes y en defectos) y que no alcanza sus proezas por la intervención de fuerzas maravillosas, sino por su propia valía y su propio esfuerzo. Además, en el libro se dan lances del todo prosaicos y cómicamente lamentables, como, por ejemplo, el episodio en el que, repentinamente, Tirant se rompe una pierna al saltar de una ventana tras una noche de amor con su amada Carmesina, o aquel en que el temible Quirieleison de Montalbán, a punto de ver cumplida su venganza, cae muerto preso de su propio ataque de ira. Al mismo tiempo que Constantinopla cae en manos de los turcos y la sensación de fin de una época se extiende, esta novela ensalza al héroe Tirant lo Blanc de Roca Salada (Tirante el Blanco de Roca Salada), un bretón quien, tras numerosas hazañas caballerescas y episodios amorosos y mundanos, acaba restableciendo el orden de la civilización, lo que supone más un deseo nostálgico que una loa encendida. Edición en catalán antiguo.

Joanot Martorell (Gandía, 1411?-1468). España. Se cree que Joanot Martorell pudo nacer en Valencia o Gandía, y más probablemente en esta última ciudad. Respecto a la fecha de nacimiento se barajan las que median entre 1405 y 1413. Pocos detalles se conocen de su biografía. Su padre, el noble Francesc Martorell, ejerció algunos cargos jurisdiccionales reales y se estableció en Gandía. Su madre, Damiata de Monpalau, tuvo de este matrimonio cuatro hijos (Galcerán, Joanot, Jofre y Jaume) y tres hijas (Isabel, Aldonça y Damiata), siendo Joanot el cuarto. El poeta Ausiàs March y Joanot Martorell llegaron a ser cuñados, tras la boda del primero con Isabel Martorell; aunque su buena relación no se extendió a su hermano mayor, Galcerán, de quien hay constancia que tuvo fuertes disputas con March. Asimismo, Joanot mantuvo con ciertos nobles de la época varios litigios 'de honor', algunos de los cuales se refirieron, probablemente, a cuestiones económicas y de propiedades. Tanto este último aspecto como sus viajes a Inglaterra, Portugal y Nápoles están de alguna manera reflejados en las aventuras de su Tirant lo Blanc. El propio Joanot Martorell fue uno de los últimos profesionales de la caballería andante, como el personaje de su Tirant lo Blanc. Miembro de la clase media noble valenciana (coetáneo y paisano de varios escritores nobles de la época), Martorell era, como se dijo, dado a entablar duelos y lances caballerescos por motivos 'de honor', uno de los cuales le condujo, al parecer en busca de mediación, a la Corte de Enrique VI de Inglaterra, donde fue admirado tanto como experto en las armas como en las letras. No obstante, algunas fuentes señalan que su familia, ya venida a menos, se fue empobreciendo con el tiempo, como él mismo. Se cree que los últimos años de su vida fueron convulsos y complicados, ya que se vio obligado a enrolarse en trabajos mercenarios, tuvo problemas económicos y con la justicia y pasó alguna temporada encarcelado. Sin haberse casado nunca y sin tener descendencia conocida, Joanot murió en 1468, en Gandía; pocos años antes había tenido que vender incluso su manuscrito del Tirant lo Blanc a un paisano que le ayudaba económicamente, Martí Joan de Galba, quien lo editó por primera vez en 1490, en la ciudad de Valencia. Además del Tirant lo Blanc, Joanot Martorell adaptó al catalán (o valenciano), en prosa y desde el francés, la novela de caballerías en verso Guy de Warwich, en la que incluyó resonancias del Libre de l'ordre de cavalleria, de Ramon Llull, con el título de Guillem de Vàroic.

Autoren/Hrsg.

Martorell, Joanot

Leseproben

CLXXXIX. Les grans festes que l’Emperador féu fer per amor dels ambaixadors del Soldà.
Feta la lletra, la donà a l’escuder que la hi havia portada, dient-li: —Amic, digues a ta senyora, per lo càrrec gran que d’aquests afers tinc, no és en llibertat mia poder-los lleixar sens manament de superior; però, passada la festa que el senyor Emperador fa, jo faré mon poder d’ésser-hi; e per mi besar-li has les mans a la qui és en virtuts complida, e aprés a la senyora de qui só. Aquell pres son comiat e tenc son dret camí envers la ciutat de Contestinoble. Com aquell fon aplegat dins lo palau, trobà en la cambra a Estefania ab la Princesa a grans raons, e com per elles fon vist, aquella a qui tocava lo premi de tal mester llevà’s prestament e ab cara molt alegre li dix: —¿Què és d’aquell qui té la mia pensa subyugada a tota sa voluntat? E aquell, sens respondre res, anà allà on era la Princesa, e besà-li la mà; aprés girà’s envers Estefania e féu lo semblant, e donà-li la lletra que portava; e com aquella la tenc en ses mans alçà-la envers lo cel en senyal d’oferta. Aprés, llegida la lletra, elles abduis hagueren moltes raons, aquella dolent-se com lo Conestable no seria allí en aquelles festes, per ço com l’escuder no descobrí la veritat de la sua ficta e temerosa venguda. Vengut lo dia de la festa, lo Conestable venc a una llegua de la ciutat, molt secret, e allí s’aturà fins a l’endemà. Estefania en degun cas no volia anar a la festa, puix no hi era lo qui ella amava. E la Princesa la’n pregà molt dient que si ella no hi anava tampoc s’hi iria e totes les festes se destorbarien; en tant, que a Estefania li fon forçat d’anar. Aprés, les misses dites ab molt gran cirimònia, anaren al mercat, lo qual trobaren tot cobert, alt e baix, de draps de llana blancs e verds e morats, e per les parets draps de ras ab les figures totes franceses, e tot a l’entorn del dit mercat havia taules meses; e lo tàlem de l’Emperador era molt ric e molt puixant, tot a l’entorn de draps de brocat. E l’Emperador se sigué enmig e los ambaixadors prop d’ell. Alt, al cap de la taula, seia l’Emperadriu ab sa filla. E lo Gran Caramany e lo rei de la sobirana Índia menjaven baix en terra per ço com eren presoners. Les donzelles e totes les dones d’honor seien a la part dreta. E totes quantes dones de la ciutat volien menjar, ho podien bé fer. Estefania seia a cap de taula, e les altres aprés d’ella. Tots los ducs e grans senyors seien a la part sinestra. Havien parat vint-e-quatre tinells tots plens d’or e d’argent. En lo primer tinell foren meses totes les relíquies de la ciutat; en lo segon, tot l’or de les esglésies; aprés venien deu tinells tots plens de cabassos e paners grans de tot lo tresor de l’Emperador, tots de moneda d’or; e aprés venien les copes d’or; venien aprés tots los plats e salers; aprés, les sues joies; aprés d’açó, l’argent que era de pitxers e salers daurats. Lo que era blanc, tot anava per les taules. E de tot aço foren plens los vint-e-quatre tinells. En cascun tinell guardaven tres cavallers ab robes de brocat rossegant per terra; e cascú d’aquests ab una verga d’argent en la mà. Gran fon la riquea que aquell jorn l’Emperador mostrà. Enmig de les taules on menjaven havia reng de júnyer. Aquell dia eren taulatgers lo Capità, e lo duc de Pera e lo duc de Sinòpoli. Mentres que l’Emperador se dinava, aquells junyien. Primerament ixqué lo duc de Pera. Portava paraments de brocat d’or tots blaus. Lo duc de Sinòpoli portava los paraments de brocat verd i burell mitadats. Tirant aportava uns paraments de vellut verd, tots coberts de ducats que penjaven, tan grans que cascun ducat d’aquells valia trenta ducats dels altres, los quals paraments eren de gran estima. Tirant, un dia, venint a la porta de la cambra de la Princesa trobà a Plaerdemavida, e demanà-li què feia la senyora Princesa. E ella responent dix: —Ai, en beneit! ¿Per què ho voleu vós saber què fa ma senyora? Si fósseu vengut més prest, en lo llit l’haguéreu trobada. E si vós l’haguésseu vista així com jo, la vostra ànima estiguera en glòria perdurable. E aquella cosa que és amada quant més se veu més se delita. E per ço jo crec que molt major delit porta lo mirar que no fa lo pensar. Entrau, si voleu, car ja la trobareu vestida ab son brial. Grata’s lo cap e pruen-li los talons, puix lo temps s’alegra, e dels nostres desigs alegre judici se demostra. Per semblant nos alegram totes. E per ço us vull raonar del meu esdevenidor desig: ¿per què no ve ab vós lo meu Hipòlit? Car ab ulls de dolorosa pensa sovint lo veig. Cosa és molt dura de pensar e dolc-me dins mi mateixa per ço que en negun bé present se deu per esdevenidor lleixar, ne tampoc pendre mal per esdevenidor bé. —Donzella —dix Tirant—, jo us prec per gentilea me vullau dir ab tota veritat si la senyora Emperadriu mala sort l’hauria dins portada, o altra persona de què jo m’haja a recelar. E per ço vos deman consell e ajuda, e no és neguna denegar-lo em dega. —Jo a la senyoria vostra —dix Plaerdemavida— no diria una cosa per altra, car egual seria en los dos lo càrrec: vostra mercè per venir e jo per deixar-vos entrar. E jo bé sé que la Princesa no vol que l’amor que vós li portau sia sens algun mèrit, e per ço com vos conec apetit gran de la cosa desitjada voldria-us-hi poder ajudar, car qui desitja e no pot lo seu desig complir està en pena; e neguna cosa no és més llaugera de perdre que aquella la qual esperança més avant no permet tornar. Llavors Tirant entrà dins la cambra e trobà la Princesa que tenia los seus daurats cabells embolicats en la mà. Com ella lo véu li dix: —Qui dret vos ha donat que entreu ací? E aquest càrrec no és convinent ni és donat a tu d’entrar en, la mia cambra sens llicència mia; car si l’Emperador ho sap, de desllealtat te poran incriminar. Prec-te que te’n vages, car contínuament tremolen los meus pits de recel temerós. E Tirant no curà de les paraules de la Princesa, sinó que s’acostà envers ella, e pres-la en los braços e besà-la moltes vegades los pits, los ulls e la boca. E les donzelles, com veien que Tirant així jugava ab la senyora, totes estaven a la cominal; però com ell li posava la mà dejús la falda, totes eren en sa ajuda. E estant en aquests jocs e burles sentiren que l’Emperadriu venia a la cambra de sa filla per veure què feia, e ab los jocs no la sentiren fins que fon a la porta de la cambra. Prestament Tirant se llançà estès per terra, e llançaren-li roba dessús. E la Princesa segué’s damunt ell. Estava’s pentinant; e l’Emperadriu segués al seu costat. No fallí molt no es segués sobre lo cap de Tirant. ¡Sap Déu ab quina temor de vergonya en aquell cas Tirant estava! Ab tal congoixa estigué per bon espai que parlaren de les festes que es devien fer, fins que venc una donzella ab les hores; llavors I’Emperadriu se llevà e apartà’s al cap de la cambra e pres-se a dir ses hores. La Princesa no es mogué gens d’allí per dubte que l’Emperadriu no el ves. Com la Princesa se fon pentinada, posà la mà davall la roba e pentinava a Tirant; e ell adés adés li besava la mà e li prenla la pinta. E estant en tal congoixa, totes les donzelles se posaren davant I‘Emperadriu, e llavors sens fer molta remor, Tirant se llevà e anà-se’n ab la pinta que la Princesa li donà. Com fon fora de la cambra, pensant que ja fos en lloc segur, que per, negú no seria vist, véu venir a I’Emperador ab un cambrer, que venien dretament a la cambra de la Princesa. Com Tirant los véu venir, no les tingué totes veent-los venir per una gran sala. Tirant, no havent altre remei, tornà-se’n cuitat a la cambra de la Princesa, e dix-li: —Senyora, ¿quin remei dareu en ma persona, que I’Emperador ve? —Ai trista! —dix la Princesa-; eixim d’un mal e donam en altre pitjor. Jo bé us ho deia; car vós veniu tostemps a hores indispostes. Prestament féu posar a les donzelles davant I’Emperadriu, i ell ab suaus passos lo posaren dins una altra cambra, e posaren-Ii molts matalafs dessús, per ço que si l’Emperador hi entràs, així com feia moltes voltes, que no el ves. Com l’Emperador fon en la cambra, trobà a sa filla que es volia lligar. Estigué allí fins que fon lligada, e I’Emperadriu hagué dites ses hores, e les donzelles se foren totes abillades. L’Emperadriu se posà primera e totes les altres la seguiren. Com foren a la porta de la cambra, la Princesa demanà los seus guants, e dix: —Jo els he estotjats en lloc que neguna de vosaltres no ho sap. Ella tomà entrar dins la cambra on Tirant era, e féu-li llevar la roba que damunt tenia; e ell donà un gran salt e pres la Princesa en los braços, e portava-la ballant per la cambra e besant-la moltes vegades, dix-li: —Oh quanta bellea, ab tanta perfecció jamés viu en donzella del món! La majestat vostra passa totes quantes són de saber e gran discreció; car, certament, ara no tinc admiració si lo moro Soldà vos desitja tenir en sos braços. —A tu engana lo parer —dix la Princesa—, car jo no só tan alta en perfecció com tu dius, sinó que bona voluntat t’ho fa dir, car la cosa quant més s’ama més se desitja amar. Per bé...