Loe Doppler Ed. Catalán

1. Auflage 2023
ISBN: 978-84-19735-23-2
Verlag: Nórdica Libros
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, 180 Seiten

Reihe: Letras Nórdicas

Després de la mort del seu pare i de caure de la bicicleta, en Doppler decideix abandonar casa seva a Oslo, la feina, els fills i la dona embarassada, i viure una vida solitària al bosc als afores de la ciutat. S'instal·la en una tenda de campanya, mata un ant per poder menjar, però més tard descobreix que l'animal té una cria, a la qual adopta i bateja amb el nom de Bongo. Amb el petit Bongo parla de l'estat del món que ha deixat enrere, del consumisme i del mantra de l'èxit personal. En Doppler decideix allunyar-se radicalment de la seva vida anterior, i recorre al bescanvi i fins i tot a petits furts per satisfer les seves necessitats.

Erlend Loe (Trondheim, 1969). Novelista noruego, traductor y guionista de cine. Vive y trabaja en Oslo, donde en 1998 creó la agencia de guionistas Screenwriters Oslo. Erlend Loe se formó en la escuela de cine Den Danske Filmskole de Copenhague, así como por la Kunstakademiet de Trondheim. Se estrenó como novelista en 1993 con la novela Tatt av Kvinnen y un año después publicó su libro infantil Fisken, sobre un camionero llamado Kurt. Loe tiene un estilo literario muy propio, al que se le conoce como naíf, y que comenzó a definirse a partir de Naíf. Súper (1996), traducida a diecinueve idiomas y considerada como un libro de culto de la generación de los 90. En sus obras utiliza recursos como la ironía, la exageración y el humor. Los protagonistas de sus libros son personas excéntricas, que se apartan de los caminos establecidos y con sus propias visiones de la vida.

Autoren/Hrsg.

Loe, Erlend

Weitere Mitwirkende

Salvany, Meritxell

Leseproben

DESEMBRE
D’adolescent, sovint trobava impossible viure sabent que a l’Àfrica hi havia tanta gent que s’ho passava malament de debò mentre que a mi no em faltava de res. Passava molts vespres escoltant The Wall i pensant en això. Gairebé tot el que passava al món em semblava ben tètric i ben injust, i tenia la sensació que no em trauria mai aquell pes del damunt. Però un dia em va passar i aquella sensació em va abandonar tan de sobte com m’havia envaït. I ara amb prou feines hi penso, en tot allò. Suposo que ara no disposo de gaires més recursos que la majoria d’africans. Visc amb una mà al davant i una altra al darrere. Soc un pobre caçador recol·lector, i diria que dedico el mateix temps a anar a buscar aigua que qualsevol africà mitjà. De vegades, quan tinc molta set, omplo l’ampolla amb aigua del pantà. És clar que té un to marronós i probablement està estancada de fa mil anys, i per això m’estimo més anar-ne a buscar a algun dels rierols de la zona. Però els cabals dels rierols no són gens regulars; de vegades, amb prou feines porten prou aigua, i això fa que mirar de recollir-ne una certa quantitat, per petita que sigui, sembli desenraonat. Llavors penso que, pel que es veu, aquests darrers dies m’ha tocat a mi fer d’Àfrica: en certa manera, i amb l’excepció del penis, el meu òrgan desenvolupat amb escreix, el que em defineix ara mateix és el subdesenvolupament, i la resta del món creu que necessito ajuda. Però, igual que el continent africà, tinc el meu orgull, jo, i m’estimo més espavilar-me tot sol. Així i tot, l’Àfrica i jo som diferents en el sentit que jo no suporto la gent, mentre que ella, l’Àfrica, l’adora. Aquella ànsia que té d’envoltar-se d’humanitat, de la família i els amics, sembla un dels trets característics de la personalitat del continent, i, en canvi, el que em caracteritza a mi és el meu afany d’evitar-los a tots tant com pugui. A part d’això, però, ara mateix soc l’estampa de l’Àfrica, jo. Així doncs, dedico un munt de temps a anar a buscar aigua. Per no parlar del temps que dedico a la llet. Però l’acord al qual vaig arribar amb l’encarregat de l’ICA funciona. Ell me la deixa allà on vam quedar i jo la recullo, i així sempre tinc cobertes les meves necessitats pel que fa a la ingestió de líquids. I la llet m’aporta vitamines i minerals, també, unes vitamines i minerals que s’afegeixen als que m’aporta la mare del Bongo, ja que encara tinc un munt de carn. Però el que no aconsegueixo satisfer de cap manera és la necessitat de coses dolces. No des que es va acabar la temporada de baies, si més no, i d’això ja en fa més d’un mes. D’ençà de llavors que no he tastat res dolç. Això em preocupa una mica, perquè jo, com tothom, soc una maquinària sofisticada que, per funcionar com cal, ha d’estar ben lubricada en tot moment. Si s’hi concentra un excés d’alguna cosa, la maquinària fallarà, i si li falta alguna altra cosa, el que sigui, també. Si em falta sucre, em deprimeixo, i quan m’adono que fa hores que em passejo amunt i avall a la tenda, com un animal malalt, i que l’única cosa en què soc capaç de pensar és en el sucre, començo a passar ànsia. Al final, després d’uns quants dies amb aquell neguit, me’n vaig amb el Bongo a casa d’en Düsseldorf. Sé per experiència que té xocolata a casa. El pobre hi està ben enganxat. D’altra banda, he ensenyat al Bongo a transportar càrrega. Amb la pell de la seva mare m’he fet una mena de bosses que van enganxades, bosses, alforges, o com es diguin; les hi passo per damunt dels lloms i després les hi lligo sota el ventre. Van de meravella, i a ell no sembla que li faci res, anar carregat. Per ser feliç, només li cal estar amb mi i que me l’endugui aquí i allà. Ara el Bongo és el meu ant de càrrega: transporta llenya, aigua i llet com si ho hagués fet tota la vida. Un cop a casa d’en Düsseldorf, ens quedem una bona estona palplantats a l’altre cantó de la tanca del jardí veient-lo treballar. Fa una altra maqueta de les seves; des d’allà on soc no veig què és, però se’l veu ben concentrat i fa servir unes pinces i cola. Sembla que acaba de tornar d’un d’aquells viatges que fa, i al taulell de la cuina hi ha el Toblerone més gran que es pot comprar amb diners. Pesa quatre quilos i mig, fa més d’un metre de llarg i té el gruix de les meves cuixes. N’he vist uns quants abans, de Toblerones com aquell, a Kastrup i a altres aeroports on solia anar a petar per qüestions de feina abans d’instal·lar-me al bosc. Però jo només en comprava de petits. Mai no em vaig atrevir a fer un cop de cap i comprar-me’n un de gran com aquell. Diria que el que m’ho impedia era el fet de ser tan i tan aplicat. Sempre la mateixa història, tu… Les persones aplicades compren Toblerones petits; ajuden els pares a demostrar que són considerats amb la família, que se’n recorden i que la tenen sempre present. Els Toblerones grans, en canvi, són massa grans per ser una tria digna d’una persona aplicada. Són una exageració i expliquen històries no gaire clares de qui els compra, històries com ara que el comprador té algun problema d’hàbits alimentaris, o que és una persona solitària i excèntrica. Pot ser qualsevol cosa. Així i tot, diria que tinc un cert respecte per aquesta qualitat d’en Düsseldorf: la seva capacitat de pensar en gran. I, ara mateix, ventila. Té la porta que dona al jardí entreoberta perquè circuli l’aire dins de casa. I ventila perquè fuma. Avui dia, fins i tot els fumadors que viuen sols ventilen. És així. I jo me’n podria aprofitar, d’això. Demano al Bongo que s’esperi ben quiet darrere un arbust; tot seguit, m’acosto de puntetes a la porta i, un cop dins, m’arrossego pel terra de la cuina, de dret cap al Toblerone enorme, per no dir descomunal, que ara mateix desitjo amb tota la meva ànima. En realitat, és alguna cosa més que desig: el cos em demana sucre amb urgència, i és aquesta urgència la que m’empeny. Amb aquella quantitat de xocolata, cobriria les meves necessitats de sucre durant mesos o durant un any sencer, fins i tot. Estiro bé el braç, engrapo el colós i l’arrossego a poc a poc i amb compte cap a la vora del taulell fins que veig que la barra sobresurt del taulell i es balandreja. Tot això ho faig sense fer gens de soroll, a la manera dels caçadors recol·lectors; nosaltres no n’hem fet mai, de soroll, sinó que fa uns quaranta mil anys que obrem i ens movem amb cautela. Ja gairebé la tinc; continuo estirant-la cap a mi i, mentre estiro, no m’adono que en Düsseldorf s’acaba d’aixecar de la cadira i es dirigeix cap a la cuina. Estic tan i tan concentrat que el meu cervell filtra i elimina qualsevol soroll superflu, i es veu que ha decidit que el soroll que fa en Düsseldorf pertany a la categoria de superflu, un error fatal que fa que jo, com un idiota, no m’adoni de res fins que ell no es planta a la cuina, veu el que està a punt de passar, arrenca a córrer cap al Toblerone, l’agafa ben fort i comencem a forcejar. Jo em nego a deixar anar l’enorme botí mentre en Düsseldorf encara s’hi aferra com si l’hi anés la vida, i aquell és l’inici d’un clàssic combat cos a cos entre dos homes adults. I tot i que, en teoria, el més fort de tots dos hauria de ser jo, al cap d’una estona observo perplex com en Düsseldorf, després d’unes quantes contorsions, m’arrenca el Toblerone de les mans i, tot seguit, el fa servir per assestar-me uns quants cops al cap. De sobte, tot al meu voltant es torna ben negre, i, quan recupero la consciència, em sorprenc a mi mateix lligat de mans (malauradament, en el sentit literal de l’expressió) al terra de la cuina d’en Düsseldorf, un terra que, per cert, és de linòleum marró. Passen les hores. De la cuina estant, sento cada sorollet que fa en Düsseldorf amb el coi de maqueta a la sala d’estar. M’ha deixat allà ajagut per continuar fent la seva com si res, cosa que demostra un grau d’introversió que fa esgarrifar. Un autèntic monomaníac, és. En què treballes?, li pregunto per fi. Més sorollets de maqueta. En què treballes?, torno a preguntar. Suposo que vas ser tu, qui se me’n va endur uns quants pots de confitura i carn del soterrani, oi?, em deixa anar llavors. Doncs ja em sap greu, però sí, vaig ser jo. En un moment donat vaig agafar un parell de cosetes, però no ho he tornat a fer més. No ho has tornat a fer perquè vaig instal·lar una alarma, diu llavors ell. Potser tens raó, sí, li dic. Ara, però, hi has tornat, veig, continua ell. Saps què passa? Que necessito menjar alguna cosa dolça. El cos em demana sucre. En Düsseldorf es torna a concentrar en la maqueta. Poc després, sento que deixa alguna cosa sobre la taula i, tot seguit, s’aixeca altre cop. Entra a la cuina, obre el Toblerone i en talla un tros amb un ganivet de cuina. Després, me l’entafora a la boca. Oh, que bé!, pensa llavors el cos. Sucre, tu! Tot d’una, pel meu organisme comença a circular una mena d’alegria silent. Potser era ben poca cosa, allò, però era just el que necessitava. I és que estem fets així. Ben mirat, resulta tot ben banal. En Düsseldorf va altre cop cap a la sala d’estar. Així doncs, fas maquetes, eh?, dic al cap d’una estoneta, per veure si contesta. Sí, sí, maquetes, diu al final. Llavors penso que potser dirà alguna cosa més i espero ben quiet i en silenci que continuï. Però poc després es fa evident que ja ha dit tot el que volia dir. I quina maqueta fas, ara?, insisteixo. Sento que deixa alguna altra cosa a la taula. Després, silenci...