Karski Història d'un Estat clandestí

1. Auflage 2011
ISBN: 978-84-7727-501-5
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, Band 7, 560 Seiten

Reihe: D'un dia a l'altre

Després de la invasió alemanya de Polònia, l'estat polonès es va instal·lar a Londres. El jove Jan Kozielewski, (Jan Karski), va rebre la important missió de fer de correu entre el govern polonès a l'exili i la resistència interior. Així comença una història trepidant d'espionatge, detencions, lleialtat i camaraderia que el va fer recórrer Europa en plena guerra, i que s'acaba amb una sorprenent visita al gueto de Varsòvia i el descobriment, quan va entrar clandestinament en un camp de concentració, de l'existència del terrible pla d'assassinat sistemàtic del poble jueu, que va anunciar per primera vegada al món davant d'unes orelles incrèdules. El llibre, escrit pel seu autor al cap d'un any de les seves extraordinàries aventures, recull, amb una enorme capacitat narrativa, tots els detalls i les històries que li van sobrevenir. En paraules del mateix Karski: 'L'autor no explica res més que allò que ell mateix ha viscut, vist i escoltat'. 'Karski va revelar als poderosos d'aquest món allò que el món no volia saber'. Jorge Semprún 'Entre els homes més grans del segle XX, sens dubte hi ha Jan Karski. Aquest resistent polonès resumeix en la seva figura tot l'embolic tràgic del passat segle'. Melcior Comes, Presència 'Magnífiques memòries, tan ben escrites i tan apassionants'. Pere Cardús, El Punt Avui 'Un document excepcional' Lluís Bonada, El Temps

Jan Kozielewski (Jan Karski), Lodz, Polònia, 1914 - Washington D.C., 2000. Per aconseguir dedicar-se a la carrera diplomàtica, que des de ben jove havia sigut la seva autèntica vocació, va estudiar a la Universitat Jean Casimir, de Lvóv, i posteriorment es va sotmetre al procés de formació i selecció del ministeri d'Afers Estrangers. A causa dels seus dots extraordinaris va ser escollit com a emissari de confiança del govern polonès. Acabada la guerra, va emigrar primer al Canadà i més tard a Washington, on va obtenir un doctorat a Georgetown el 1952 i hi va impartir classes durant quaranta anys.

Autoren/Hrsg.

Karski, Jan

Weitere Mitwirkende

Miró Jordana, Carles

Leseproben

INTRODUCCIÓ
per CÉLINE GERVAIS-FRANCELLE Jan Karski va sortir de l’oblit l’octubre de 1981, amb ocasió de la Conferència Internacional dels Alliberadors dels Camps de Concentració organitzada per Elie Wiesel i el Consell Americà del Memorial de l’Holocaust. Responent a la invitació d’Elie Wiesel, l’antic emissari de la resistència polonesa trencava llavors el seu silenci per primera vegada des de 1945. Novament «donava testimoni» públicament d’allò que, l’estiu de 1942, havia vist de l’exterminació en marxa, que obstinadament va intentar fer entendre als dirigents aliats, des de la seva arribada a Londres a finals de novembre del mateix any, seguint la missió extraordinària que li havien confiat els representats del gueto de Varsòvia després de les grans deportacions cap a Treblinka. La seva conferència tenia per tema «El descobriment de l’existència d’un pla de “solució final”», que va abordar plantejant tres preguntes: «1. ¿Què van saber els dirigents i l’opinió occidentals, i quan ho van saber? 2. ¿Per quins mitjans els van arribar aquestes informacions? 3. ¿Quina va ser la seva reacció? ¿Quines proves hi ha? Vaig ser una de les moltes persones que va tenir un cert paper en aquest assumpte». El seu precís informe cronològic va tornar a la memòria dels nombrosos assistents les pàgines llegides temps enrere, que l’emissari Karski havia dedicat el 1944 a aquells mateixos fets en el seu llibre testimoni The story of a secret state, publicat als Estats Units i del qual es van imprimir quatre-cents mil exemplars que es van esgotar immediatament, tornat a publicar a la Gran Bretanya, traduït al suec el 1945, al noruec el 1946 i al francès el 1948, a l’editorial Self, amb el bell títol pres de l’últim capítol: Mon témoignage devant le monde. Histoire d’un État secret. El públic francès estava poc informat del ressò que va tenir als Estats Units i a Israel la intervenció de Jan Karski en aquella conferència d’octubre de 1981. El diputat de Nova York Stephen J. Solarz havia sol·licitat el 15 de desembre de 1981 a la Cambra de Representants la inscripció en el protocol de la sessió de la integritat del text de Karski, recordant amb emoció el seu discurs: Quan es va acabar la guerra, vaig saber que ni el govern ni els dirigents polítics, ni els científics, ni els escriptors no havien sabut el que passava als jueus. Estaven sorpresos. L’assassinat de sis milions d’éssers innocents era un secret. “Un secret terrorífic”, com en va dir Laqueur. Aquell dia em vaig fer jueu. Com la família de la meva dona, present aquí, en aquesta sala. […] Sóc un jueu cristià. Un catòlic practicant. I tot i que no sóc herètic, crec que la humanitat ha comès un segon pecat original: complint ordres o per negligència, per ignorància autoimposada o per insensibilitat, per egoisme o per hipocresia, o fins i tot per un càlcul fred. Aquest pecat perseguirà la humanitat fins a la fi del món. Aquest pecat em persegueix. I vull que sigui així. El juny de 1982, l’institut Yad Vashem, els membres del qual havien assistit a aquella conferència, va concedir a Jan Karski el títol de «Just entre les nacions». El públic francès no «redescobrirà», o més aviat descobrirà, Jan Karski fins quatre anys més tard, el 1985, quan el seu bell rostre banyat de llàgrimes apareix com a testimoni «citat» per Claude Lanzmann a la pel·lícula Shoah, en una entrevista filmada l’octubre de 1978. Però, a pesar de Shoah—o potser a causa de Shoah—, Jan Karski ha continuat sent tan desconegut com aquella resistència polonesa de la qual formava part i el seu estat clandestí, fenomen únic a l’Europa de la Segona Guerra Mundial. El fet que el seu llibre es tornés a publicar l’any 2004, en una versió totalment revisada i anotada, sens dubte va interessar als lectors, perquè l’obra es va esgotar aviat, però ha fet minvar poc els estereotips i les aproximacions d’alguns historiadors que s’han excedit en les seves interpretacions. El fet que Jan Karski mentrestant inspirés dos novel·listes en una mateixa «temporada literària», la de 2009, dues «reanimacions» o «ficcions», molt allunyades l’una de l’altra, però que van saber mobilitzar la curiositat per l’«autèntic» Karski, ens porta a proposar al lector de la present reedició del seu excel·lent llibre unes quantes precisions sobre la seva biografia. ¿Qui era, doncs, Jan Karski, que—fins a 1942—encara es deia Jan Kozielewski, el seu nom veritable? Havia nascut el 24 de juny de 1914, a Lódz, i era el vuitè i últim fill d’un mestre baster polonès de la ciutat, propietari d’un taller d’albarderia. No tenia cap escut ni cap mansió familiar, com voldrien els que destaquen l’aire «aristocràtic» de Karski. Eren una sòlida família de la classe mitjana polonesa, de catolicisme ardent però obert i tolerant i d’un patriotisme que es posa ostensiblement sota el signe de Józef Pilsudski, és a dir, hostil a tot nacionalisme excloent (cf. capítol XXIII, nota 1), formant part de l’especificitat pluricultural de Lódz, «la ciutat de la meva joventut orgullosa i feliç», deia Karski. Fins a 1934, Walentyna Kozielewska, que va quedar viuda el 1920, va viure amb el seu fill petit al carrer Kilmski, número 71, on la majoria dels llogaters eren famílies jueves. Així doncs, des del pati de veïns fins als pupitres de l’institut Pilsudski—del qual va ser un alumne excel·lent—, Jan va tenir companys i va fer amistats amb conciutadans jueus. Quan va tornar a Lódz el maig de 2000 (menys de dos mesos abans de la seva mort) com a ciutadà d’honor de la ciutat, va declarar: «Mentalment, no me n’he anat mai. Sense el Lódz de llavors, sens dubte no hi hauria el Karski d’avui» (Gazeta Wyborcza, 16 de maig de 2000). El 1931 es va endur de Lódz records calorosos, però també els ideals d’un activista catòlic dels Legionaris de Maria (Sodalicje Marianskie) i un somni d’infant transformat en un pla de carrera: arribar a ser diplomàtic. El seu germà i tutor li va prendre la paraula, i li va exigir treball i excel·lència en els seus estudis a la Universitat Jean-Casimir de Lvóv (1931-1935) per beneficiar-se dels cursos a l’estranger i de borses d’estudis que li podia proporcionar (cf. capítol I, notes 1 i 5). Els pilsudskistes del primer temps eren molt partidaris de la meritocràcia, així com del sentit de servei a l’estat i a la seva fràgil independència i sobirania. Així doncs, a Lvóv Jan va formar part de la Legió dels Joves Estudiants Pilsudskistes. L’any 1999, responent a un periodista que li preguntava per aquells anys, va precisar: «Sí, vaig passar la joventut cridant “Visca Pilsudski!”. Però sobretot em vaig dedicar a treballar moltíssim» («Krzysztof Maslon entrevista Jan Karski», Kurier Czytelniczy, n.º 60, desembre de 1999). Somiant fer carrera diplomàtica, per definició civil, va manifestar la mateixa voluntat d’excel·lència a l’escola d’aspirants de reserva de l’artilleria muntada: va ser major de la promoció de 1936 i va obtenir la molt cobdiciada «espasa d’honor», lliurada pel president de la República. Stanislaw M. Jankowski ha publicat en el seu últim Karski. Raporty tajnego emisariusza (Karski. Els informes d’un emissari secret), Poznan, Rebis, 2009, el «jurament» de patriotisme, redactat en nom d’aquesta promoció de 1936, per l’aspirant redactor en cap Jan Kozielewski i el seu adjunt i amic, l’aspirant Jerzy Lerski (evocat amb calor al capítol «Lvóv»). També va ser el primer en la formació elitista de reclutament del Ministeri d’Afers Estrangers, que començava la seva «carrera» (cf. capítol I, nota 1). En una nota escrita de la seva mà el febrer de 1940 a Angers, després de la seva primera missió Varsòvia-París via Budapest, el sotstinent Jan Kozielewski (que signava amb el pseudònim Jan Kanicki) detallava per al general Sikorski l’itinerari que havia seguit després de la derrota de setembre de 1939: «detenció pels bolxevics, durant unes sis setmanes, prop de Poltava», «intercanvi» com a soldat ras entregat als alemanys perquè havia nascut a «Litzmannstadt [Lódz]», «presoner dels alemanys, deu dies, prop de Radom», evasió, clandestinitat. «Al país, he treballat en política. He estat il·legalment a Lvóv, Lódz, Vílnius, Poznan, Lublín, etc. Sóc germà de M. Konrad [és a dir, del coronel Kozielewski, cf. capítol I, nota 5]». Va treballar amb «M. Konrad» i van redactar conjuntament un primer informe per al govern des de desembre de 1939 (transmès per un diplomàtic d’un «país veí») sobre la situació general de les poblacions i sobre l’opinió pública polonesa—i aquesta és una de les fonts d’informació precisa que va demostrar tenir en els informes redactats a París el febrer de 1940—. Afegeix, a més a més, que quan va arribar a París es va allistar com a voluntari a l’exèrcit que s’estava formant. Però «si el govern estima que serà més útil per a Polònia que hi torni, estic preparat per fer-ho i quedar-m’hi». I acabava amb un compromís que anuncia el futur de Karski: «Aspiro a servir Polònia en les condicions més difícils». La paraula difícil va ser subratllada pel seu...