Hernàndez i de Fuenmayor La balada del funicular miner

1. Auflage 2013
ISBN: 978-84-661-3392-0
Verlag: Editorial Cruïlla
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, 208 Seiten

Reihe: Gran Angular

L'Alda arriba com a professora de matemàtiques a la vall de Tamasca, una zona d'alta muntanya on les comunicacions a l'hivern són molt difícils. Arrossega un passat enigmàtic que li ha deixat com a seqüela una greu coixesa. Allà, a l'ombra del vell funicular miner que domina la vall, haurà d'iniciar una nova vida. És casualitat que just ara es comenci a parlar d'una misteriosa bèstia sanguinària que ronda la vall a les nits?

Autoren/Hrsg.

Hernàndez i de Fuenmayor, Pau Joan

Leseproben

1 Vall de Tamasca

JA FEIA una bona estona que el conductor de l’autocar havia anunciat la primera parada de la vall de Tamasca, un poble petit el nom del qual ella havia oblidat just després de sentir-lo. L’estreta carretera s’havia convertit en un carrer més estret encara, flanquejat per cases amb façanes de pedra fosca, teulades de pissarra i aspecte sever. No es veia ningú, però això era lògic a aquella hora del migdia, perquè la majoria de la gent devia ser a casa acabant de dinar.

Amb les rodes trontollant damunt el vell empedrat, l’autocar havia arribat a una petita plaça i havia anat a aturar-se entre un bar petit i fosc i una botiga de queviures que s’endevinava estreta i trista rere la persiana abaixada. Les portes s’havien obert i dues dones s’havien afanyat a baixar, després d’acomiadar-se del conductor. De tots els passatgers –d’això se n’havia adonat tan bon punt havia pujat a l’autocar, al començament de la línia, davant l’estació de trens de la capital de província–, ella era l’única que no coneixia ni l’home gros i taciturn que conduïa ni, de fet, ningú.

Era l’única forastera.

I tanmateix, si havia arribat fins allà era per quedar-s’hi: aquells pobles, aquella vall, s’havien de convertir en la seva terra, en casa seva, si més no durant els anys següents.

L’Alda va sospirar i va mirar per la finestra mentre l’autocar sortia ja del poble, de camí cap a l’última parada de la línia, el seu destí.

Només dues setmanes enrere, ni tan sols no havia sentit mai a parlar de la vall de Tamasca, i ara vet aquí que es trobava en l’estranya situació de qui examina un lloc desconegut sabent que en poc temps s’ha de convertir en familiar.

Aquells darrers mesos havien estat d’una activitat frenètica. Havia hagut de convalidar els seus estudis, fer cursos de capacitació pedagògica, buscar feina... I també recuperar-se, és clar. Rehabilitació cada dia, visites al metge, exercici físic. Tres intervencions quirúrgiques per intentar reconstruir tot el que allò li havia destrossat en un instant.

Allò que havia acabat amb la seva professió, que havia canviat de cap a cap la seva vida, que l’obligava a tornar a començar.

Ara arribava a la vall de Tamasca com a... professora de matemàtiques! Es podia imaginar un canvi de vida més radical? Al cap d’un parell de dies ensenyaria fraccions i equacions a grups d’adolescents en un institut que, segons s’havien afanyat a explicar-li quan li van oferir la plaça, no era ni tan sols un institut normal, sinó un centre amb unes característiques ben particulars.

Però les característiques del centre no tenien, de moment, cap importància. El que comptava de debò era que aquella seria la seva nova vida: a partir de l’endemà –o potser a partir d’allò, mesos enrere–, ella passaria a ser l’Alda Torres, professora de matemàtiques de secundària. De la seva vida anterior, de la seva professió anterior, no se’n tornaria a parlar mai més, per poc que ella pogués impedir-ho.

Va apartar un instant els ulls de la finestra per passejar la mirada per l’interior de l’autocar. Un jove vestit amb pantalons de ratlles i pentinat amb rastes dormia en un seient de l’última fila. De fet, havia estat dormint des que havien sortit de la ciutat i l’Alda li havia envejat aquella tranquil·litat, aquella despreocupació que ella tan poques vegades a la vida havia sentit.

Uns seients més endavant, dues dones parlaven a mitja veu. Havien deixat als seus peus bosses de colors de diferents botigues: semblaven mestresses de casa que haguessin dedicat el dia a anticipar les compres de Nadal, tot i que eren just a principi d’octubre. El detall també li va cridar l’atenció: als pobles, encara hi havia gent que agafava el cotxe de línia per anar a la capital a fer determinades compres que ella mateixa, en el seu lloc, potser hauria optat per fer per Internet. Les velles tradicions no moren, i qui sap si en aquelles muntanyes encara menys que a cap altre lloc.

Una mica més enllà, un home mudat, amb corbata, havia deixat una cartera al seient del costat i un abric pulcrament plegat al portapaquets. Un professional liberal, potser un agent comercial o alguna cosa per l’estil. Es va preguntar si viatjava d’anada o de tornada. En tot cas, la seva manera de vestir semblava una mica fora de lloc en aquell entorn.

Quan va pensar en la manera de vestir d’aquell home, l’Alda no va poder evitar de mirar la seva pròpia roba. Discreta, funcional, elegant, però sense passar-se. Havia estat la seva germana qui l’havia acompanyat a comprar-la, quan va sortir de l’hospital després de la segona operació. «Has d’aprendre a vestir-te», li havia dit. «No pots anar tota la vida de camionera.» Ella havia protestat, havia dit que no veia cap mal en allò d’anar de camionera i que sempre li havia costat de trobar roba que li resultés còmoda. Però hi ha germanes grans que continuen comportant-se com germanes grans encara que ja hagin passat dels trenta anys, i l’Alda al final havia hagut de cedir i deixar-se acompanyar a un seguit de botigues d’on van sortir carregades de bosses i amb una imatge nova per a una vida nova.

Una imatge que va acabar de completar-se quan la seva germana l’havia posat en mans d’una jove perruquera tot dient-li una cosa com ara «a veure si me la deixes una mica presentable».

L’Alda va sospirar pensant en la seva germana, en la poca família que deixava enrere, a la ciutat. Durant aquells mesos de recuperació i estudis, havia viscut a casa dels pares, al barri de quan era petita. Només un temps, abans de tornar a marxar lluny, com havia fet sempre.

Però ella, almenys, havia tornat.

Va dirigir de nou la seva atenció al paisatge que corria a l’altra banda de la finestra. No podien ser ja gaire lluny del poble. La vall s’havia fet més estreta, encaixonada entre altes muntanyes que devien deixar-la a l’ombra la major part del dia. Un riu corria paral·lel a la carretera, i els arbres de la riba tenien tots els colors de la tardor. Més amunt, als vessants de les muntanyes, predominaven els tons foscos dels boscos d’avets i de pi negre. Vall amunt, en direcció al poble, va descobrir una llarga línia recta que s’enfilava per la muntanya fins que gairebé es perdia de vista. Al principi va pensar que era una canalització d’aigua però, en ser més a prop, va veure que es tractava de la via d’un funicular. Probablement es tractava d’un funicular d’obra al servei d’alguna central hidroelèctrica o alguna presa. Una peça d’arqueologia industrial. Es va prometre que l’aniria a veure quan pogués.

A l’altra banda de la vall, al capdamunt d’un turó, una altra construcció li va atreure la mirada. Semblava un castell, però resultava evident que no ho era: les torratxes fantasioses i els amples finestrals oberts en el que en una fortificació de debò haurien estat panys de paret cecs feien pensar més aviat en una construcció modernista, el capritx d’un industrial o d’un ric estiuejant del segle dinou o començament del vint. Probablement, ara era un hotel o alguna cosa per l’estil. Per un moment es va preguntar si no devia ser l’escola on havia d’anar a treballar, però de seguida va descartar la idea: massa apartada del poble.

El castell i el funicular, però, aviat es van perdre de vista quan l’autocar va entrar al poble de Tamasca. L’Alda va veure fugaçment façanes fosques i austeres com les de l’altre poble, abans que el vehicle s’aturés en una plaça empedrada força gran, quadrada, presidida per una gran font de pedra que devia servir antigament per abeurar les bèsties. A una banda hi havia l’església; a l’altra, un parell de botigues –un forn de pa i un herbolari– i l’hostal on havia reservat habitació per a aquella nit, amb la idea de conèixer una mica l’entorn el dia abans d’incorporar-se a la feina.

L’autocar va obrir les portes i tothom es va aixecar. L’Alda ho va fer a poc a poc: la cama no l’havia molestat en tot el viatge, però sabia que es ressentiria d’haver estat tanta estona asseguda. Quan la va recolzar a terra, una ràpida fiblada de dolor li va córrer des de la planta del peu fins al maluc, com una descàrrega elèctrica.

Va serrar les dents i es va afanyar a baixar seguint els altres passatgers per agafar les seves coses del portamaletes.

Es va moure massa de pressa: en el moment de baixar l’escala, la cama li va fallar, i hauria caigut si el noi de les rastes, que anava davant seu, no s’hagués girat i l’hagués entomat amb un moviment ràpid. Ella, però, es va deixar anar amb un gest brusc, clavant-li una mirada hostil. El noi va aixecar les celles, va somriure, va arronsar les espatlles i va marxar carrer enllà tot cordant-se un abric gastat.

L’Alda es va penedir immediatament de la seva reacció. S’hi havia d’acostumar. No només a viure en un poble de muntanya i a ser una professora de matemàtiques de secundària. També, i sobretot, s’havia d’acostumar a ser coixa. Era normal que la gent l’ajudés a les escales. Era normal que la gent li obrís les portes. Era normal que la gent s’esverés si queia.

Per un...