Grau L'hivern del coiot

1. Auflage 2020
ISBN: 978-84-17847-40-1
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 51, 198 Seiten

Reihe: crims.cat

La nit del 24 de novembre del 2004 va ser trobat, al maleter del seu cotxe, el cos sense vida de la Isabel Bascuñana, una universitària lleidatana de vint-i-un anys. Una setmana més tard, i després d'una investigació policial en temps rècord, es va esbrinar qui havia comès aquella atrocitat. Però allò no era tot. Poc després, el que semblava un fet aïllat es va convertir en la culminació d'una sèrie d'assassinats macabres que sacsejarien dues societats separades per un oceà i per una dècada. Dues societats que havien mirat el mal directament als ulls. La Isabel va ser l'últim d'aquells crims. El crim que va marcar una ciutat. El crim que va marcar una generació. El crim que va marcar un periodista que no volia ser periodista. El crim que va convertir un periodista en escriptor. Un crim real. Real.

Ferran Grau (Lleida, 1982) és llicenciat en Periodisme per la Universitat Autònoma de Barcelona. Actualment treballa a RNE. Ha publicat el recull d'entrevistes  I jo, què pinto aquí?  (Bcnpress, 2008) i el llibre  La nit dels ignorants 2.0  (Angle Editorial, 2013). És autor de  Dues cicatrius  (Capital Books, 2016) i coautor de la sèrie detectivesca  Cazeneuve  (Capital Books, 2018, i Capital Books, 2019).  L'hivern del coiot  és la seva última novel·la.

Autoren/Hrsg.

Grau, Ferran

Leseproben

2

Aquesta part parla de l’inici d’un malson que no té final feliç o potser senzillament no té final. Si algun aspirant o algun novel·lista volgués escriure’n un capítol, el titularia «La desaparició».

Per cert, el calendari remuga que és un dimecres 24 de novembre del 2004. Som a Lleida. Una ciutat de frontera difícil de descriure. Ella es diu Isabel Bascuñana. Ella és una dona jove. Ella no ha tornat a casa seva en tota la nit. No és normal. Ella sempre avisa. Què ha passat?

La família esperava que arribés en cotxe al cap de mitja hora o quaranta-cinc minuts després que els truqués en sortir de la universitat, però la Isabel no fa acte de presència ni en trenta, ni en quaranta, ni en cinquanta. Ni en dues hores. El telèfon de la noia no dona senyal, ni el donarà mai més. Apagat o fora de cobertura. Neguit absolut. La mitjanit ja ha passat de llarg. On para la nostra filla, a aquestes hores? El cas és que el seu pare i els seus dos germans grans la comencen a buscar per la ciutat a trenc d’alba. Alguna cosa els diu que van mal dades. Per a aquesta gent ha començat l’estació de l’any més freda abans d’hora. Les idees que els passen pel cap no són gens esperançadores. Ens podem imaginar aquest avern?

El sol d’un dia gèlid ja ha despuntat i els horaris comercials es van posant a lloc, ganduls i al ralentí; fusa, semifusa, garrapatea, rodona. Intenten anar tots tres familiars a preguntar pels llocs on es movia o pensaven que es movia la filla i germana respectivament. Les primeres preguntes no obtenen cap resposta, cap resultat d’una matinada literalment en blanc. Llavors, se’n van als Mossos d’Esquadra a denunciar la seva desaparició perquè no n’hi ha ni rastre, malgrat que els indiquen que encara no poden engegar cap dispositiu per buscar-la: no han passat les vint-i-quatre hores pertinents. Malgrat això, tothom comença a entendre que l’Isa, com li deien afectuosament a casa, s’ha volatilitzat, s’ha esvaït del mapa. Ella i el cotxe.

Després de sortir de comissaria, comencen una nova i intensa batuda per localitzar-la. Ara ja no van els tres homes sols, sinó que altres afins i amics també els ajuden. Vinga a buscar-la pertot arreu. Amunt i avall. D’extrem a extrem de la ciutat. I res de res. Ningú no en sap ni mica o molt poc. En un moment de la recerca, el pare i els dos germans grans rastregen per segon cop l’Illa de l’Oci, el complex lúdic amb un multisales, bars i cafeteries del nou campus de la Universitat de Lleida, des d’on la noia havia fet la presumpta darrera trucada. No paren de preguntar a tort i a dret per la Isabel. Els nervis òptics no els donen l’abast. Veuen sospitosos a cada angle i malfactors a cada racó igual que ho farien les retines d’un novel·lista postulant si hagués format part d’aquest grup de percaç. Sospitosos. Suspectes. Sospitosos. Suspectes. Com el bidell d’Empresarials o d’Econòmiques que els ha sostingut la mirada mentre fumava una cigarreta negra al costat del cendrer de la facultat, vestit de blau marí. Tot ell, mossegant les patilles de les ulleres de prop, i que els ha dit bon dia mentre es mirava la foto de la noia amb un aire desinteressat, tot i que ha reconegut conèixer-la. Després han pujat a les aules, fins i tot han interromput una classe on la professora explicava alguna teoria postkeynesiana a la pissarra, i han fet una crida pública per si algun assistent tenia alguna informació de l’Isa. També han vist en els gestos d’alguns alumnes, especialment en els de tres o quatre nois, un posat de responsabilitat, un lleu rictus de causant. Tot seguit, de nou al carrer, s’han apropat als manobres que foraden la vorera per reparar una averia o per reformar el cablejat soterrani, els han fet aturar el martell pneumàtic i han repetit el procediment que estan fent fa estona. Els obrers, amb diversos argots nadius, que els han semblat més propers als transilvànics que als tangerins, han negat qualsevol noció sobre la xicota desapareguda. Però un d’ells ha dubtat. El capatàs, concretament. Li han insistit i ell s’ha acabat encongint d’espatlles, transformant un principi de convenciment en un dubte garantit. Seguidament, el paleta ha esbufegat, ha girat cua mentre el percutor reiniciava els batecs sobre les llambordes, i el pare de la Isabel s’ha consultat irracionalment a si mateix: «De què carai em sona aquest home?».

Minuts després, han seguit vagant amb desfici pel campus fins que s’han adreçat al Capuccino i al Gambrinus, dos establiments coneguts de la zona, i els han confirmat que havia passat per allí per demanar un entrepà i prou. Zero concloent. Com que no aconsegueixen gaires més referències, van cap a l’aparcament dels cinemes. Creuen que potser algun cop la Isabel hi estaciona el cotxe i no ho fa pas al descampat que hi ha darrere de les facultats, on també s’estila que alguns alumnes hi deixin els vehicles. Com que és un gran solar sense construir i sense llum, que s’havia condicionat a mitges, saben que la noia havia expressat alguna vegada la por de rondar-hi a soles. Llavors, es convencen que segurament aparcava al garatge obert al públic que hi ha a tocar. S’apropen al vigilant del pàrquing i li ensenyen la fotografia de la petita de casa i li descriuen el cotxe, per si l’havia vist. Els diu que no mentre escombra desganat la fullaraca de l’entrada. Gentilment, acompanya un dels germans i el pare a fer un volt per les dues plantes, mentre l’altre germà es queda esperant a la porta, a l’entrada. Ara és ell qui escruta el comportament del capatàs de les obres, que queden a uns quants metres de distància. Fins i tot pensa que l’està intimidant amb la mirada, com en els duels amb floret, d’espadatxí a espadatxí, desafiant-se en silenci. Un instant més tard, la hipòtesi imaginària s’esvaeix perquè sent la veu de son pare acostant-se. Evidentment, a dins del garatge no han trobat cap traça de la noia. Els tres familiars donen les gràcies al vigilant per haver-los atès i ell els xoca la mà, els diu que estiguin tranquils perquè segurament no troben la Isabel per una criaturada o una rebel·lia. Com si la noia s’hagués escapat per un rampell adolescent. Ja de nou a fora, el picoteig del martell pneumàtic sembla que ha augmentat el volum.

Recapitulem breument. Han passat onze o dotze hores i cal pensar que, de moment, encara no se sap res de la universitària. Ni on ha anat, ni amb qui ha pogut anar. Potser l’única intuïció que es pot tenir de la desaparició és que es desplaçava en auto. El que és segur, o mig segur, és que a priori la noia no hauria reaccionat d’una forma tan estranya i misteriosa per voluntat pròpia. No era gens corrent que s’hagués esfumat sense avisar absolutament a ningú. Aquí és on entra en escena la Bianca, una vident que els parents materns van a veure a mig matí per confiança o per desesperació o per totes dues coses. Qualsevol pista, pensen, ens serà útil.

—Teniu una foto de la noia? —els puntualitza la mèdium.

En porten una a sobre. És el mateix retrat en paper d’ella que duen el pare i els germans en aquesta mena de batuda per una ciutat que sembla anar perdent la seva innocència sobre la marxa. És el mateix retrat que un incipient escriptor, que en aquell moment encara no sap ni que es lamentarà de ser un etern novell en això de la literatura, mirarà i remirarà d’aquí a uns anys. I quan ELL mirarà i remirarà la fotografia, pensarà que ELLA és allí dins, enclaustrada però viva, a punt de parlar-li. Encara que aquest corol·lari, o més aviat al·lucinació, s’esvairà tot d’una. Li durarà sempre tres o quatre segons, a tot estirar. Després d’aquests moments descarnats amb si mateix, escoltarà un udol. Una segona al·lucinació, ara auditiva, de fet. Acut clarament del fons del retrat, com del darrere d’aquell primer pla del seu rostre. Serà un udol de mort o de preludi de la mort. No de la noia, no. De la seva. La mort del projecte de novel·lista. Soc natura morta, pensarà ELL al llarg dels primers anys de la seva maduresa mal portada. I també es preguntarà què pensava ELLA quan li van fer aquella foto que subjectarà aterrit amb les mans. Experimentava el mateix que l’aspirant? Sentia que tenia la dalla respirant-li arran del clatell?

Tot i això, en aquesta instantània que entreguen a la vident, i que acabarà filtrada als mitjans, es veu la Isabel somrient, amb un gest lateral en el cap i la mirada clavada a l’objectiu de la càmera. I quan la vident fixa els ulls al bust, un corrent elèctric li viatja per la part esquerra del cos, li enrampa sense concessions el braç, el coll i el crani i comença a sentir dificultats per respirar. Aquest estat d’alerta física, habitual en les seves visions, fa que tot d’una albiri un seguit d’imatges en el seu interior —com de pantalla panoràmica, diu— i els doni una informació que per a aquella família tribulada serà el punt de no retorn. Els explica que malauradament l’han violada, que la trobaran morta i que, a més, coincidiran amb el seu cos a partir de les onze de la nit. De moment, no s’ho creuen, o no s’ho volen creure.

La qüestió és que passa el migdia, passa la tarda i el capvespre i cap notícia. Parador ignorat. Ja no saben si les hores corren lentes o de pressa. Ja no saben a qui més preguntar ni quines pedres més han d’aixecar. Fins que a quarts d’onze, la Marina, propera a la família Bascuñana i que està al corrent de l’esvaniment de la jove, ensopega amb el cotxe en un punt relativament lluny de la universitat, en un altre barri de Lleida: la Bordeta. A simple vista, el Nissan està ben aparcat i no té cap rascada, ni té cap cop i sembla que a dins tot està en ordre. Però és insòlit que el cotxe sigui allà, la...