E-Book, Spanisch, 248 Seiten
ISBN: 978-84-19627-44-5
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark
David Goodis (Filadèlfia, 1917-1967). Novel·lista d'un pessimisme radicalitzat, ens va deixar prop d'una vintena de novel·les, entre les quals destaquen El lladre (1953), Carrer sense retorn (1954) o Dispareu contra el pianista (1956). Se'l considera un dels autors més destacats de la segona generació de la novel·la negra nord-americana juntament amb Jim Thompson i Charles Williams, i moltes de les seves obres han estat portades a la pantalla per directors com Delmer Daves, Jacques Tourneur, François Truffaut o Samuel Fuller.
Autoren/Hrsg.
Weitere Infos & Material
1
Al final d’un carreró que donava al carrer Vernon, un gat de color gris esperava que una rata emergís del seu amagatall. La rata era força gran i s’havia ficat dins d’una barraca de fusta esmunyint-se a través d’una escletxa, i el gat es dedicava a inspeccionar totes i cadascuna de les escletxes i es preguntava com s’ho havia fet la rata per introduir-se per un lloc tan estret. El gat va quedar a l’aguait durant més de mitja hora, amagat en la foscor d’una nit de juliol especialment xafogosa. Quan va marxar, passada ja la mitjanit, va deixar la marca de les seves petjades sobre la sang seca de la noia que set mesos enrere havia mort en aquell carreró. Durant uns instants, el carreró va quedar en silenci. Llavors es va sentir el soroll de les passes d’un home que avançava lentament pel carrer Vernon. L’home va entrar al carreró, il·luminat per la llum de la lluna, i es va quedar mirant les taques de sang. L’home es deia William Kerrigan i era el germà de la noia que havia mort en aquell carreró. No li agradava visitar el lloc, però era un hàbit que tenia i que no sabia com trencar. Últimament hi havia anat nit rere nit, sense saber ben bé què l’impulsava a seguir-hi anant. De vegades, tenia la sensació que el seu comportament estava vagament relacionat amb la culpa, com si, d’alguna manera, ell no hagués estat capaç de prevenir la seva mort. D’altres, quan hi pensava de manera més racional, comprenia que la seva germana havia mort senzillament perquè volia morir. Les taques de sang les havia causat la fulla rovellada de la navalla que havia fet servir per tallar-se el coll. En el moment en què va passar, ell estava convalescent al pavelló d’un hospital. En Kerrigan era estibador i treballava als molls, i un dia una caixa enorme es va deslligar del seu amarratge i el va colpejar amb tanta violència que li va trencar les dues cames. Feia tres setmanes que era a l’hospital quan li van comunicar la notícia que la seva germana s’havia suïcidat. Definitivament es tractava d’un suïcidi, però les circumstàncies eren més aviat inusuals i les autoritats van decidir fer-li l’autòpsia. Van descobrir que a la noia l’havien violat i que l’assalt l’havia desposseït de la seva virginitat. La conclusió a què van arribar va ser que ella no havia pogut suportar el trauma, la vergonya, i que s’havia llevat la vida en un moment de desesperació. No hi havia cap pista que indiqués qui havia estat l’assaltant. Era la mena de barri on el nombre de sospitosos seria inacabable. L’únic que van fer va ser detenir-ne uns quants, interrogar-los i deixar-los anar. I això va ser tot. «Ja han passat set mesos», va pensar en Kerrigan mentre contemplava les taques de sang. Havien intentat netejar-les i, de fet, les pluges estivals les havien suavitzat una mica, però aquelles clapes vermelles havien acabat convertint-se en una part més de l’asfalt. No hi havia manera d’esborrar-les, i la llum de la lluna es vessava sobre elles i les feia brillar. En Kerrigan va acotar el cap i va tancar els ulls amb força. La pena que sentia es barrejava amb un sentiment de ràbia inútil, i ell es preguntava si algun dia aquella ràbia trobaria l’objectiu contra el qual anava dirigida. Quan va tornar a obrir els ulls, es va trobar de nou amb aquelles taques vermelles i va ser com veure un signe d’interrogació pintat amb tinta indeleble. Va sospirar fort. En Kerrigan era un home grandot, rabassut, i els noranta quilos que pesava, repartits en gairebé un metre vuitanta d’alçada, eren pur múscul i se li acumulaven sobretot a les espatlles. Tenia els cabells negres, llisos i gruixuts, els ulls de color blau i un nas que s’havia trencat dues vegades però que encaixava amb la resta de la seva cara. Al front hi tenia una cicatriu boteruda que li baixava per la galta esquerra, resultat d’una topada als molls amb algú que havia fet servit un puny americà, i a l’altra banda de la cara, al costat de la boca, una altra línia de carn cicatritzada causada per un ganivet. Les cicatrius no tenien res d’extraordinari, tan sols eren un parell d’insígnies que proclamaven que vivia al carrer Vernon i que treballava als molls. En Bill Kerrigan tenia trenta-cinc anys i no era res més que un estibador que pensava en una noia morta que es deia Catherine palplantat enmig d’un carreró fosc. «Realment era una noia fora de sèrie —es va dir a si mateix—, honesta com ella sola, i això encara ho fa més trist. Però li has de reconèixer el mèrit, perquè malgrat haver-se criat en aquest carrer de dròpols, entre vagabunds, drogates i borratxos, ella va aconseguir mantenir-se al marge de tota aquesta immundícia que l’envoltava durant els vint-i-tres anys que va durar la seva vida». Amb un sospir, va remenar el cap i es va disposar a sortir del carreró. Just en aquell moment, va sentir que algú cridava el seu nom, i, en girar-se, de seguida va veure el polo descolorit, els pantalons esfilagarsats i plens de pegats, el cadàver de galtes enfonsades en què s’havia convertit el seu germà petit. A la cara i el cos d’en Frank s’acumulaven els estralls d’una vida completament malaguanyada. —Hola, Frank —va dir en Kerrigan. —T’he estat buscant. —I això? En Kerrigan, però, ja sabia què volia en Frank. Ho sabia sempre, només li calia mirar-li la cara. —Necessito pasta —va dir en Frank, arronsant les espatlles. —Quant? —li va preguntar en Kerrigan, ansiós per desfer-se del seu germà. —Cinquanta dòlars. —Deixem-ho en cinquanta centaus —va replicar en Kerrigan amb un somriure murri. En Frank va tornar a arronsar les espatlles. —Suposo que m’hauré d’espavilar amb això. En Frank va acceptar la moneda, la va sospesar i se la va guardar a la butxaca dels pantalons. Tenia vint-i-nou anys i la majoria dels cabells ja se li havien tornat blancs. La seva dieta diària consistia principalment en barres de xocolata de cinc centaus, en els cacauets que comprava a les màquines expenedores i en tot l’alcohol que podia fer baixar coll avall. Era prou hàbil amb les cartes, els daus i els pals de billar, però com a carterista no tenia gens de traça. Tot i així, no l’havien enviat mai a la presó. S’havien limitat a dur-lo a una de les habitacions interiors de la comissaria i a donar-li una pallissa, i després d’això ell havia renunciat a continuar perpetrant petits robatoris. En Frank, però, estava molt orgullós dels seus antecedents criminals i li agradava parlar de les grans operacions que algun dia organitzaria, dels importants tractes i transaccions que duria a terme, dels territoris que abastaria. Ja feia molt de temps que en Kerrigan havia perdut l’esperança que el seu germà arribés a ser mai alguna cosa més que un borratxo i un vagabund. —Et sobra un piti? —li va preguntar en Frank. En Kerrigan va treure un paquet de tabac, va donar un cigarret a en Frank i, tot posant-se’n un ell a la boca, va encendre un misto. Llavors es va adonar que els ulls plorosos del seu germà estaven clavats en el carreró i que la seva mirada s’obria pas a través de la foscor i apuntava al terra. A poc a poc, l’expressió capficada d’en Frank va adquirir un aire inquisitiu. —Hi vens sovint, aquí? —li va preguntar finalment, amb un filet de veu. —De tant en tant. En Frank va arrufar les celles. —Per què hi vens? —No n’estic segur —va fer en Kerrigan, arronsant les espatlles—. Tant de bo ho sabés. —Era una bona nana —va dir en Frank, al cap d’un moment—. N’hi ha poques així. En Kerrigan va fer que sí amb el cap. En Frank va xuclar el cigarret i va deixar sortir lentament el fum. —Massa bona per a un lloc com aquest. —Tu també ho penses? —li va preguntar en Kerrigan amb un somriure entendrit. Es van mirar l’un a l’altre. A la cara d’en Frank no s’hi dibuixava cap expressió, però tot d’una els llavis se li van contraure amb una mena de tic i es va posar a parpellejar. Va fer la impressió que anava a dir alguna cosa, però de seguida va prémer els llavis amb força per evitar dir-la en veu alta. Les cordes vocals se li van moure espasmòdicament mentre s’empassava les paraules que no havia arribat a pronunciar. En Kerrigan va arrufar lleugerament les celles. —En què penses? —li va preguntar. —En res. —Sembles nerviós. —Jo sempre estic nerviós —va dir en Frank. —Tranquil·litza’t —li va suggerir en Kerrigan—. Ningú no t’està perseguint. En Frank es va posar el cigarret a la boca i va fer una pipada apressada. Va mossegar alguns trossets de tabac i els va escopir. —Per què m’hauria de perseguir ningú? —va replicar, desviant la mirada. —Per cap motiu. Si no és que has fet alguna cosa, és clar —va dir en Kerrigan sense immutar-se. Per dins, però, notava que començava a estar una mica tens. En Frank va respirar fondo i va mirar cap a una altra banda. —Com ara què? —va dir, gairebé sense moure els llavis. —A mi, no m’ho preguntis. Jo no em dedico a vigilar-te. —N’estàs segur, que no ho fas? —Per què ho hauria de fer? Ja ets prou grandet per cuidar-te sol! —M’alegro que te n’hagis adonat. En Frank va redreçar l’esquena i va intentar adoptar un posat dur i fred. Als llavis, però, hi continuava tenint un tic nerviós i no podia deixar de parpellejar. Va fer una última calada al cigarret i va dir: —Fins després. En Kerrigan es va quedar mirant com el seu germà es posava a caminar i es dirigia al bar de mala mort que hi havia...
