E-Book, Catalan, 496 Seiten
ISBN: 978-84-19627-13-1
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark
Shane Craig Stevens (8 d'octubre de 1941 - 2007[1]) va ser un autor nord-americà de novel·les policials. Els seus pares són John i Caroline (Royale) Stevens. Les seves novel·les inclouen Go Down Dead (1966), Way Uptown in Another World (1971), Dead City (1973), Rat Pack (1974), By Reason of Insanity (1979) i The Anvil Chorus (1985). Stephen King va escriure una apreciació de Stevens a l'epílogo de la seva novel·la The Dark Half i li va retre homenatge en aquest llibre, en què Thad Beaumont escriu novel·les de crims violents protagonitzades per un personatge anomenat 'Alexis Machine', una referència a un personatge de Stevens. novel·la Ciutat morta. A la novel·la de Stevens By Reason of Insanity, el personatge de l'assassí en sèrie, Thomas Bishop, creu que és fill de Caryl Chessman, que va ser executat el 1960 per diversos crims, com ara violació i segrest. L'heroi de la seva novel·la posterior The Anvil Chorus, un inspector de policia de París, és un jueu alsacià aparentment relacionat amb Alfred Dreyfus. Stevens també va escriure dues novel·les policials sota el pseudònim de J.W. Rider: Jersey Tomatoes (Arbor 1986) i Hot Tickets (Arbor 1987). El protagonista és Ryder Malone en amb
Autoren/Hrsg.
Weitere Infos & Material
1
Vivia sol a l’Exchange Place Hotel, una relíquia rabassuda de sis plantes que pertanyia a l’època en què la ciutat s’havia fet a si mateixa a base de maons de color vermell brut i el riu Hudson baixava net i ple de peixos furiosos. Qualsevol encant que en el seu dia hagués pogut tenir l’hotel havia quedat enterrat sota les catifes enfosquides i les cortines amb floridures, però Charley Flowers no reparava en aquestes coses. Ell guardava el tratge dins una bossa de roba que penjava a l’armari, i les camises i els mitjons dins una bossa d’anar a comprar que col·locava sota el llit. De vegades, la seva professió l’obligava a canviar precipitadament de residència i, per a ell, tots els hotels de Jersey eren iguals. Tots li produïen la mateixa sensació, la d’una llòbrega ciutat fluvial dominada per les fàbriques i els magatzems, les estacions de ferrocarril i els molls de fusta podrida, les terminals de camions, les tanques de filferro i les interminables fileres de cases de fusta prefabricades esmorteint amb els seus cruixits el silenci dels carrers desolats. Les finestres de l’habitació de Flowers donaven a carrerons esquitxats d’escombraries. Als passadissos de l’hotel, sumits en la foscor, la gent renegava, llençava ampolles de vi, plorava per amors no correspostos o donava ganivetades a l’aire. El sutge, en forma de cendra, flotava per tot arreu. Envaïa els llocs més inaccessibles, s’esmunyia per les cantonades i entre els edificis, i s’acabava dipositant als vidres de les finestres. Flowers, però, no les obria mai, les finestres. A la seva habitació, l’olor humida, esdolceïda, de massa anys i massa gent impregnava cada peça del mobiliari i cada centímetre de l’espai. El matalàs estava esquinçat, la pica, trencada, i les tovalloles, que li canviaven dos cops per setmana, sempre tenien forats. Charley Flowers era un goril·la a sou que treballava per al sindicat de Jersey. Una mica més alt que la mitjana, prim, no excessivament musculós però ossut i de cintura prima, la seva aparença feia pensar més en aguant que no pas en força bruta, en resolució i determinació. El seu rostre, estranyament atractiu, era de faccions tosques i estava solcat d’arrugues. A la galta dreta, un clotet s’aplanava fins a convertir-se en una línia molt fina que li arribava gairebé fins a la mandíbula. Tenia els llavis molsuts, i el nas, que semblava esculpit, transmetia un aire imperiós. Els cabells, més aviat llargs i de color castany, se li arrissaven a l’altura del clatell i li tapaven les orelles. Tanmateix, eren els ulls, d’un gris fred i acerat, el que proclamaven què era. Practicant davant el mirall, imitant Humphrey Bogart, havia aconseguit ser capaç de mantenir-los oberts, amb la mirada fixa, durant tot un minut i fins i tot una mica més, una habilitat que havia desenvolupat enganxant-se les parpelles amb cinta adhesiva i sostenint-hi al davant una espelma encesa. Això sempre impressionava. A Flowers, feia un parell d’anys que el sindicat no li encarregava cap assassinat; ara el feien servir en les operacions d’usura i altres martingales per l’estil. Ell no acabava d’entendre per què, als seus trenta-dos anys, l’havien relegat a fer aquesta classe de feinetes, i això el neguitejava. El que l’amoïnava, sobretot, era no poder fer-hi res al respecte. Després de deixar enrere el reguitzell de botigues rònegues del carrer Montgomery, va continuar fins a la cantonada i va agafar l’autobús en direcció a Journal Square. Tenia una altra feina entre mans, una feina per a principiants. Es va deprimir només de pensar-ho i es va posar a mirar distretament per la finestra; a aquella hora de la tarda, els carrers ja presentaven un aspecte enfosquit. En un saló de massatges de l’avinguda Sip, situat a pocs blocs de Journal Square, Flowers es va despullar. A la base de la columna tenia una petita ferida de bala que s’havia acabat convertint en una lletja cicatriu de color marró, un record d’un assassinat que havia anat malament, i, a la cuixa esquerra, una llarga cicatriu, causada per un ganivet de serra, que anava baixant i li arribava fins al genoll. Enfundat en una tovallola i unes sabatilles de paper, Flowers es va passejar per una habitació estreta i escassament il·luminada, va fer unes quantes flexions, es va tirar un senyor pet i, tot seguit, va anar cap a la llitera metàl·lica i s’hi va estirar. Quan la porta es va obrir, va girar el cap i es va quedar mirant la noia que acabava d’entrar. Duia posada una túnica blanca, sense mànigues, i s’havia adornat els cabells, d’un platejat tirant a blavós, amb un passador de color verd. Feia olor de desinfectant amb aroma de pi. Després de fer una ullada ràpida al cos de Flowers, la noia va anar cap a un armariet de fusta lacat, va agafar del prestatge de dalt un potet i unes quantes tovalloles de mà, i va col·locar les tovalloles a la part de dalt del moble. A continuació, amb el posat entre absent i malhumorat, es va girar. —Prefereixes que faci servir les mans o el vibrador? Flowers podia veure que ella no l’estava mirant. —M’agrada el contacte humà, tu ja m’entens, oi? Ara, la gent ja no es toca com solia fer-ho abans. La noia va arronsar lleugerament les espatlles, com volent dir que a ella tant li feia. Va agafar el potet de crema i va començar a fregar amb moviments ràpids les parts privades de Flowers sense deixar de mastegar xiclet. —Vols que em tregui la roba o està bé així? Estirat, començant a notar ja l’escalfor, amb la cara i les mans envermellides, Flowers li va dir que, a ell, li agradava mirar un bon cos. La noia es va treure la túnica. No portava sostenidors. —Si vols que em tregui les calces, hauràs de pagar un extra. Flowers va decidir que amb el que podia veure ja en tenia prou i així l’hi va fer saber. Amb el xiclet, la noia va fer una bombolla que, en petar, va fer força soroll. A continuació, va anar fins a l’armariet, va deixar l’ungüent al seu lloc i va tornar amb les tovalloles. Flowers no estava circumcidat. Això feia que li costés més arribar a l’orgasme, però ell estava convençut que la sensació era més intensa i que les dones s’ho passaven millor. Tanmateix, quan va escrutar la cara de la noia buscant algun senyal de plaer, l’únic que va poder veure va ser el moviment de les seves mandíbules. Finalment, la noia li va preguntar si es volia escórrer a la seva boca, i Flowers, incapaç de parlar, es va limitar a assentir amb el cap. Sabia que allò també ho hauria de pagar extra. Quan va acabar, la noia va anar cap a la pica, es va rentar la boca i, a continuació, va tornar per netejar-lo amb les tovalloles. Ell encara es va quedar ajagut tranquil·lament a soles una estona abans de vestir-se amb parsimònia i marxar. A les sis en punt, Flowers es trobava a Hudson Boulevard, a la cantonada d’on estava situat el saló de massatge, esperant el seu conductor. Duia posat l’únic tratge que tenia, d’un teixit de color marró, i un polo verd amb l’escot en pic. Li agradava posar-se el tratge quan treballava, considerava que el feia semblar menys sospitós. A l’hora convinguda, un Ford de color negre es va aturar a la vorera. Quan Flowers va obrir la porta del darrere, un jove llargarut que estava assegut al seient de davant li va dedicar una llambregada, va apujar la finestra i es va repapar al seient. Al seient de darrere no hi havia ningú. Flowers va pujar al vehicle, es va passar diverses vegades les mans pels cabells, va sospirar satisfet i va esperar que el noi digués alguna cosa. Després d’aquella primera ullada que li havia dedicat, ara el noi no movia ni un múscul i es limitava a mirar fixament per la finestra. Era l’actitud pròpia d’algú que estava fet un sac de nervis, i Flowers, amb un somriure comprensiu en recordar els seus dies de joventut, el va convidar a parlar, tot i que sabia per experiència que allò no faria que el xaval es calmés. —Ets un pistoler? —li va preguntar el noi, alarmat. Flowers li va captar el to crispat de la veu. —Ho era. Però ja no ho soc, si més no en aquests moments. Ara bé, no té res d’especial si tens el que es necessita. Saps què vull dir? Amb el cos mig girat cap a ell, el noi va assentir amb posat taciturn, com si no estigués segur de res. Flowers, exasperat, va dirigir la seva atenció cap al conductor, Hymie Cole, a qui coneixia d’alguns treballs anteriors, i hi va intercanviar algunes frases. Després d’això, van fer la resta del viatge en silenci. Hymie Cole era patidor de mena. Patia quan tenia diners i quan no en tenia, patia per la seva salut, per la seva dona i pels seus fills. Ara patia per la feina que havien de fer. Joe Zucco no volia que res sortís malament, i Zucco era algú prou important per aconseguir sempre el que volia. Hymie no era el paio més llest del planeta, però no era idiota i era molt prudent, una qualitat que Zucco apreciava. Zucco també sabia que Hymie seria capaç d’arribar fins a Dominick Spina, que era en definitiva del que es tractava. «Acosta’t al malparit —li havia dit— i fes-ho bé. Digue-li que estàs amb ell, que l’ajudaràs, digue-li el que sigui, però enxampa’l». La mà de Zucco tremolava de fúria quan va donar a Hymie l’ampolleta plena de sang. «Si m’assabento que camina sense crosses abans que s’acabi l’any, l’ampolla tornarà al carrer i serà per a tu». Hymie conduïa amb prudència. No tenia cap intenció de tornar a les estafes de carrer, als crims insignificants, a haver de jugar a lladres i serenos. Allò era per als jovenets. Ell tenia quaranta-sis anys, el fetge cascat i segurament problemes de cor, a banda d’una...
