Gisbert Els misteris d'Illa Negra

1. Auflage 2019
ISBN: 978-84-1318-272-8
Verlag: Ediciones SM España
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 2, 144 Seiten

Reihe: El Vaixell de Vapor Vermella

Els misteris d'Illa Negra combina la novel·la d'aventures i el relat d'intriga. Hi trobaràs personatges com ara l'aventurer Lluís Dalmau, l'espavilat d'Ulisses, l'excèntrica senyoreta Touqueville, la seua néta Alícia i una cangur molt especial, Laura. És, a més, un homenatge a les grans novel·les d'aventures. Una història plena de sorpreses que t'atraparà des del primer moment. I ara, t'atreviràs a descobrir els misteris d'Illa Negra?

Autoren/Hrsg.

Gisbert, Francesc

Weitere Mitwirkende

Huguet, Jesús

Leseproben

1 La necessitat i l’oportunitat

El meu oncle, estimats senyors, va dir el viatjant, era
un dels homes més cordials i divertits que han existit. Pensant-ho bé, amics, m’alegre que no el coneguéreu
perquè, si no, el curs natural de la seua vida hauria fet que ara, tots vosaltres fóreu morts o en un greu perill.

Charles Dickens, Per a llegir quan es fa fosc

si haguera d’escollir una paraula capaç de definir la situació familiar amb exactitud i contundència, no en dubtaria ni un segon: problemes. Una llarga llista de problemes de totes les mides, gustos i colors van determinar el meu viatge a Illa Negra.

En primer lloc, l’economia familiar. Més que precària, dramàtica. Mon pare feia anys que no posseïa cap ocupació estable. Havia passat per dotze oficis i tretze misèries. El recordava amb un de diferent, cada temporada: cambrer, pintor, recepcionista, venedor d’assegurances, perruquer de gossos, cuiner, mecànic... La veritat és que posseïa un do admirable per a trobar faena, quasi tant com per a perdre-la al cap de pocs dies. I un enginy i una espenta sorprenents per a acceptar responsabilitats sense tindre’n la menor idea. Quan la mare el reptava per tanta temeritat, sempre contestava amb una cita d’algun personatge històric que retocava a conveniència:

–Ja ho va dir Arquimedes, doneu-me un punt de suport i mouré el món! Doneu-me un nou treball i construiré un món nou!

Ma mare era infermera. Però no treballava a cap hospital. Tenia cura de persones grans i delicades, amb un horari variable, segons les necessitats dels malalts. Acostumava de veure-la un parell de voltes a la setmana, quan ens creuàvem pel corredor i ens saludàvem i abraçàvem, com dues velles amistats retrobades al carrer o a la cua de l’autobús després d’una pila d’anys. La columna vertebral de la família, el cap i les mans en la distància. Empaperava la porta de la nevera amb notes, escrites amb una lletra diminuta i recaragolada. Les tasques i obligacions del pare, quan no treballava i el responsabilitzava de la compra, la neteja i altres tasques quotidianes:

–Has comprat els ous?

–I tant, estimada.

–I on són? Ha vingut la gallina a rescatar-los?

–Es deuen haver acabat, perla.

–I el bany, no l’has netejat? T’ho vaig deixar escrit en una nota! Al remat, no podrem ni mirar-nos a l’espill!

–Com n’hi ha món, reina meua, que l’he netejat! Però em fa l’efecte que el veí de baix s’ha dutxat, ha pujat el vapor i l’ha deixat entelat.

El meu germà major, graduat en medicina, s’havia traslladat a Alemanya feia poc, per incorporar-se a la cadena de producció d’una empresa de medicaments. Compartia pis amb tres companys més i, segons explicava, invertia el que guanyava en el lloguer. Així i tot, cada mes ens passava una assignació per ajudar a parar casa. I no per reduïda deixava de ser agraïda. Parlàvem amb ell una vegada a la setmana, per mitjà d’una càmera web. Com que nosaltres no ens podíem permetre el cost de les noves tecnologies, aprofitàvem les visites a la residència d’ancians de l’àvia per connectar-nos amb Brandenburg. Era cosa de veure, nosaltres quatre apinyats davant l’ordinador, i darrere, un rogle de deu o dotze vellets saludant i volent dir la seua en els temes de conversa. Tenien tan poques visites dels familiars que ens esperaven amb candeleta:

–L’encarregat diu que aquest mes ens tocarà fer una hora extra al dia. El lema de l’empresa és «Treballem més, cobrem menys».

–Quan jo era jove, amb cinc duros en teníem prou i massa, per a tot el mes.

–Per això estàvem tots tan flacs i passàvem més gana que un ratolí a cal pintor.

–Volen fer el favor de callar? –protestava la mare–. No podem seguir el fil de la conversa amb el nostre fill.

–Ha perdut pes des la setmana passada. Xicons, feu-vos caldo de pollastre.

L’estricta necessitat va ser la raó principal per la qual em vaig incorporar al món laboral aquell mateix estiu, al punt d’acabar les classes de batxillerat. Havia aprovat totes les assignatures i l’accés universitari, no tenia deures pendents i calia donar un colp de mà, sobretot, si volia aplegar els diners necessaris per a estudiar. Em vaig oferir per treballar de mainadera i cuidar els xiquets del veïnat. El nostre no era un barri residencial, sinó més aïna de famílies modestes que sobrevivíem en l’estretor, per dir-ho amb una certa elegància. No obstant això, no exagere si afirme que vaig acumular, en poc temps, un bon grapat d’experiències valuosíssimes per al meu currículum.

Això de cuidar xiquets no em desagradava. Tret d’un lleuger inconvenient. Em considere una persona responsable i de conversa interessant. Però si puntuàrem de forma objectiva el meu grau d’afinitat amb els menuts, de l’u al zero, la nota resultant s’aproximaria perillosament al nivell de congelació.

L’àvia Genoveva, qui millor m’entén de la família, m’acusa d’una certa retirada a sergent d’infanteria. Per raons òbvies, no sóc la persona idònia per a jutjar-me amb imparcialitat. Confesse que, si no era cap de caps, millorava a poc a poc i no em faltava ni espenta ni il·lusió per a aprendre. La primera vegada que vaig tindre cura d’un xiquet, va ser de la filla d’una companya de treball de ma mare. Devia rondar els tres anys i els pares la deixaren a càrrec meu per anar-se’n a sopar.

Amanda semblava pacífica i encantadora. No us deixeu enganyar mai per les aparences… Em somreia, m’abraçava, em parlava, movia els bracets…, s’assemblava a una d’aquestes nines modernes. Maniobres de distracció. Tan bon punt els pares van eixir pel portal de casa, Amanda es transformà en una mescla de gremlin, trol i cabra que cridava, saltava, volava, s’enfilava per les parets, es gronxava del llum del sostre, pujava pels mobles, esgarrava coixins, repartia puntellons i llançava tota classe d’objectes al seu abast amb envejable punteria. En un tres i no res, deixà la casa com si haguera passat una estampida d’elefants.

No sóc de les que es deixen intimidar, davant l’adversitat. Vaig telefonar a l’àvia, tancada amb pestell dins del bany, mentre la bèstia bramava i amenaçava de tombar la porta a cabotades. L’àvia era l’últim recurs, l’arma secreta que mai no fallava:

–Iaia, iaia! Auxili!

–Què passa? Quin rebombori! Te n’has anat a un concert de rock? Qui actua?

–És la xiqueta, s’ha tornat boja!

–Què dius? Crida més fort, no t’entenc amb tant de soroll.

–Què hi puc fer? No para! Pots dur-me un dard per a adormir rinoceronts?

–No digues destrellats. Ei, això què era?

–No res. S’ha cansat de pegar cabotades a la porta i ara ha agafat l’escala per fer d’ariet. No sé quant de temps resistiré.

–Caram! Escolta’m bé. Quan tu i el teu germà éreu menuts i us quedàveu a casa a dormir, també movíeu uns canyarets per llogar-hi cadires. Per què no proves d’amansir-la amb un joc o…, millor encara, l’entretens amb una història?

L’àvia era una narradora excel·lent. M’havia encomanat el gust per contar i escoltar històries. Jo dubtava d’haver heretat aquesta qualitat. M’hi vaig decidir de colp i volta. La porta del bany va caure enmig d’un estrèpit infernal i Amanda entrà triomfal, llançant-me tots els peluixos al cap i brandant una piruleta amenaçadorament.

Per a la meua sorpresa i per a la del veïnat, que ja devia estar a punt de telefonar a la policia, als bombers i a la brigada paracaigudista perquè vingueren a esbrinar què hi passava, el truc va donar resultat. Li vaig explicar la rondalla L’estrella d’or, una de les meues preferides. Amanda es calmà i m’ajudà a ordenar la casa.

Ara ja coneixeu el motiu pel qual el pare em considerà més que apta per a aquella oferta laboral. Que fóra ell el portador de la proposta, degué alertar-nos. I que també hi estiguera implicat Lluís Dalmau, un dels seus amics de la infantesa, devia haver activat totes les alarmes i sirenes antidesgavells. Tots els negocis que mon pare emprenia acabaven malament. I els de l’oncle Lluís, com li deia des que tenia ús de raó, pitjor encara. Amb l’habilitat que el caracteritzava per a assabentar-se de les ofertes laborals més peregrines, em va assaltar a l’hora de sopar, amb un full a la mà:

–Laura, no t’ho creuràs! He trobat un treball d’estiu ideal per a tu.

La mare, més desperta i desconfiada que no jo, dreçà les orelles des de la cuina. Aquella nit lliurava i aprofitava per amanir un sopar en condicions, mentre el pare agranava el menjador, castigat:

–En quin desficaci pretens embolicar la xiqueta? Que ens coneixem, vés amb compte!

–En cap, aleta del meu cor, en cap –s’ajupí i em bufà, a cau d’orella–. Hui he parlat amb Lluís Dalmau…

–El teu amic calavera? –la mare no perdia detall de la conversa i li va caure un perol a terra–. Mira quin altre! Ara sí que no en vull saber res!

–Deixa’m parlar. Laura té dret a conéixer la proposta. Resulta que Lluís s’ha col·locat en un hotel, de promotor turístic.

–Sí, de llengua per a entabanar i enganyar pobres innocents no li n’ha faltat mai. Ni boja contractaria jo un viatge amb ell. És capaç de vendre’t una estada a Benidorm, amb la promesa de sol i platja, i enviar-te al desert del...