Gallego Memòries d'Idhun I. La Resistència

1. Auflage 2009
ISBN: 978-84-661-2535-2
Verlag: Editorial Cruïlla
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, 560 Seiten

Reihe: Memorias de Idhún

El dia que es va produir a Idhun la conjunció astral dels tres sols i les tres llunes, Ashran el nigromant es va fer amb el poder en aquell planeta. Al nostre món, un guerrer i un mag exiliats d'idhun han format la resistència, en la qual també hi ha Jack i Victoria, dos adolescents nascuts a la Terra. L'objectiu del grup és acabar amb el regnat de les Serps alades, però Kirtash, un jove i despietat assassí enviat per Ashran a la Terra, no els ho permetrà.

Autoren/Hrsg.

Gallego, Laura

Leseproben

I

JACK

E

L maig s’acabava, i ja s’havia fet de nit. Un noi de tretze anys s’en?lava amb bicicleta per una carretera comarcal envoltada de grans coníferes, de tornada cap a casa, una granja a tocar d’un bosquet.

Es deia Jack. Feia un parell d’anys que vivia amb els seus pares en aquella granja dels afores de Silkeborg, una petita ciutat danesa, i cada tarda, quan sortia de classe, si el temps no ho impedia, feia el trajecte amb bicicleta. Li agradava fer exercici i, a més, el recorregut enmig del bosc el relaxava i li desfeia les cabòries. 

Per alguna raó, però, aquell cop era diferent. 

Tot el dia que havia tingut una estranya intuïció referida a casa seva i als seus pares. No hauria sabut dir de què es tractava, però no s’havia pogut estar de trucar a la seva mare al migdia, per assegurar-se que estaven bé. Ho havia trobat tot en ordre. I tanmateix, tot just feia un moment, abans de sortir d’escola, havia notat que aquell pressentiment enutjós que l’havia atabalat tot el dia tornava amb més força. Sense motiu aparent, intuïa que la seva família estava en perill. I sabia que era absurd, sabia que no tenia cap explicació racional per a aquella sensació, però no ho podia evitar. Havia d’arribar de seguida a casa i assegurar-se que tot rutllava. 

Quan ?nalment va arribar a la granja, tenia el cor a punt de petar, de l’esforç. Va deixar la bicicleta per terra, al costat del cobert, sense preocupar-se de desar-la, i va córrer cap a l’entrada. 

Es va aturar de cop, amb el cor que li bategava a mil per hora. 

El Joker, el seu gos, no havia vingut a donar-li la benvinguda, com feia cada dia. Tampoc no en va sentir els lladrucs darrere la granja. «Deu ser al bosc», va pensar en Jack, fent esforços per calmar-se. 

No va poder evitar-ho. Va arrencar a córrer altre cop cap a la porta. La va trobar entreoberta i va entrar cap dins. 

Però alguna cosa el va deturar. 

Aparentment, tot era normal. El llum del menjador estava encès, i se sentia la remor sorda de la televisió. 

Però hi havia un ambient estrany. 

Va entrar-hi tremolant. El seu pare estava assegut al sofà, davant del televisor, d’esquena a ell. Li veia sortir el cap per damunt del respatller. 

—Papà... 

No hi va haver cap resposta. Feien un programa idiota d’imitadors de cantants famosos, i en Jack es va aferrar desesperadament a la idea que era lògic que el seu pare s’hi hagués quedat adormit. 

Va fer la volta al sofà i, després d’un breu instant de vacil·lació, va mirar el seu pare a la cara. 

Estava immòbil, pàl·lid, amb els ulls esbatanats, desenfocats, mirant cap enlloc. No hi havia cap senyal de sang o de violència, en el seu cos. 

Però en Jack va saber que era mort. 

Va sentir un xoc a la consciència, un cop fort de maça. Va ser com si el temps s’aturés un moment, i també el seu cor; però al seu costat, al cap de no res, el món va trontollar i va començar a giravoltar a una velocitat aclaparadora. Es va llançar sobre el seu pare i el va sacsejar uns quants cops, per fer-lo reaccionar. En el fons ja sabia que era inútil, però, simplement, no s’ho volia creure. 

—Papà! Papà, sisplau, papà, desperta’t... 

Un sanglot aterrit va trencar-li la veu. De sobte va pensar que potser no era massa tard, que havia de trucar a una ambulància, i potser... Va córrer cap al telèfon i va despenjar-lo. 

Però no hi havia línia. En Jack va penjar el telèfon amb violència, ràbia i desesperació; es va eixugar les llàgrimes amb la màniga del jersei, va fer mitja volta i va en?lar-se escales amunt. 

—Mamà! –va cridar–. Mamà, baixa corrents, porta el mòbil! 

Va ensopegar en un graó i va caure de genolls, però no es va aturar. Es va tornar a aixecar i va seguir corrent: 

—Mamà...!!! 

Va emmudir de cop, perquè hi havia algú al fons del passadís. Algú que no era la seva mare. Va frenar en sec, desconcertat. Tots dos es van mirar un moment. 

Era un home d’ulls de color d’avellana i trets delicats, però amb una expressió duraiunpèl burleta. Duia posada una mena de túnica que li arribava ?ns als peus, i tenia els cabells foscos i arrissats. 

—Qui..., qui és, vostè? –va murmurar en Jack, confós, i amb els ulls encara plens de llàgrimes. 

Una altra cosa, però, li va cridar l’atenció. Damunt el parquet, als peus de l’individu de la túnica, s’hi endevinava una ombra, alguna cosa immòbil. En Jack va veure clar què era, i va sentir com les cames li feien ?ga; va haver de recolzar-se a la paret per no caure. 

Era la seva mare, estirada a terra, pàl·lida, amb el cap girat cap a ell i els ulls oberts. 

En Jack va sentir que la sang se li glaçava a les venes. No podia ser, tot plegat... 

Però no hi havia dubte possible. La mirada de la seva mare era buida, inexpressiva. 

Tenia els ulls morts. 

—Mamààà!!! –va cridar, fora de si. 

Va arrencar a córrer cap a ella, despreocupat del tot de la presència d’aquell home de cabells negres... 

Tot va passar molt de pressa. El desconegut va cridar unes paraules en una llengua que en Jack no coneixia (però que, de sobte, li va sonar vagament familiar) i alguna cosa va picar-li al pit, el va deixar sense respiració i el va llançar enrere. 

En Jack va xocar amb la paret. Va sacsejar el cap, atordit i amb di?cultats per respirar. No tenia ni idea de què era el que l’havia empès amb tanta violència; l’individu de la túnica no el tenia ni de lluny a l’abast quan allò, fos el que fos, l’havia estampat contra la paret. 

Però no es va aturar gens a rumiar-hi. El cop el va fer tornar a la realitat. 

Es va adonar que, molt probablement, l’individu estrafolari era el responsable de la mort dels seus pares; i una part de si mateix, que estava oculta i adormida i només es despertava en ocasions concretes, i que, tot i així, en Jack coneixia molt bé, deixava anar esgarips de dolor, ira i set de venjança. 

D’altra banda, sabia que la cosa més prudent era girar cua i arrencar a córrer, fugir, avisar la policia... 

Afortunadament per a ell, va aconseguir dominar la ira i fer pas al seny. Es va aixecar d’un bot, amb una reacciómés ràpida del que havia previst el seu oponent. Va arrencar a córrer cap a les escales i el va sentir cridar darrere seu, però no es va aturar. Va baixar a cuita-corrents i, amb les presses, va ensopegar altre cop i va caure a tomballons ?ns al menjador. 

Quan ja estava a punt d’alçar-se, va sentir darrere seu una presència gèlida, i es va estremir, no ho va poder evitar. Es va girar a poc a poc... 

Tenia davant un noi una mica més gran que ell, tot vestit de negre. Era prim i musculós, de faccions suaus, i els cabells, de color castany clar, molt ?ns i llisos, li queien a banda i banda de la cara. Els seus ulls blaus, inquisitius, el van travessar. 

Era el primer cop que es veien, d’això en Jack n’estava segur. Però, per alguna raó, no va poder contenir un sentiment sobtat de repulsió, com si el mer fet de ser a prop d’aquell desconegut el fes estremir. 

Va reprimir una esgarrifança i se’l va mirar als ulls. 

I de sobte va notar una cosa estranya, un sacseig, com si alguna cosa se li hagués ?cat a dintre i explorés els seus pensaments més secrets i els seus sentiments més íntims. 

I va sentir encara una altra cosa. 

Fred. 

En Jack va quedar paralitzat, embruixat per la mirada del xicot vestit de negre. 

«Et buscava», va sentir que li deia una veu dins el cervell. 

I, en aquell mateix instant, en Jack va ser conscient, no sabia com, que havia de morir. Com ho sap la mosca que queda atrapada en una teranyina, com ho sap un ratolí que topa amb la mirada d’una serp. 

Però llavors alguna cosa el va estirar, el va llançar amb violència cap a un costat i el va apartar del noi vestit de negre. En Jack va caure a terra, a l’estora, va sacsejar el cap i es va girar per veure què passava i qui l’havia allunyat de la mirada de la mort. 

El seu salvador era un xicot de vora vint anys, alt i musculós, de cabells castanys curts i expressió greu i severa, sorgit del no-res, que s’havia interposat entre en Jack i l’altre noi. Tenia un no sé què que infonia respecte, a pesar de la seva vestimenta singular. El noi de negre se’l va mirar sense immutar-se, però va adoptar una postura cautelosa i serena. I llavors, davant la mirada atònita d’en Jack, el nou visitant va treure’s una espasa del cinyell i va plantar cara al seu oponent. Va semblar que el noi de negre acceptava el repte, perquè va desenfundar la seva pròpia espasa d’una beina que duia penjada a l’esquena i va deturar el cop del contrincant amb una rapidesa i una agilitat gairebé sobrehumanes. En Jack, paralitzat pel terror, va quedar-se mirant com aquells dos desconeguts emprenien un duel d’espases al menjador de casa seva. Van tirar la taula per terra, van esquinçar les cortines, van destrossar el televisor amb una estocada que no va fer diana. En Jack assistia impotent a aquell desgavell, però no gosava ni bellugar-se. El nouvingut es movia amb seguretat i serenor, i els cops que etzibava eren més forts; però el noi de negre era molt més ràpid, silenciós i letal.  En Jack es va adonar que, cada cop que les dues espases es trobaven, en...