Gallego Cròniques de la Torre IV. Fenris, l'elf

1. Auflage 2010
ISBN: 978-84-661-2787-5
Verlag: Editorial Cruïlla
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, 320 Seiten

Reihe: Crónicas de la Torre

En Fenris és un elf molt especial. Té grans poders i, les nits de lluna plena, una força inexplicable l'arrossega fins a convertir-lo en un ésser sorprenent. L'amor per la Shi-Mae i l'enfrontament amb personatges poderosos del Regne dels Elfs determinaran el seu futur. Aquí comença el seu viatge fins a la Torre, l'escola de màgia situada a la Vall dels Llops.

Autoren/Hrsg.

Gallego, Laura

Weitere Mitwirkende

Pérez de Muti, Marcelo

Gibert I Álvarez, Ferran

Leseproben

I

L’ATAC

EL SO D’UN CORN es va estendre sobre les capçades dels arbres i es va enfilar cap a la lluna plena, que brillava majestuosa al cel nocturn. Els Sentinelles es van afanyar a situar-se als seus llocs i van carregar els arcs. El Pas del Sud, un dels pocs accessos al Regne dels Elfs, estava sent atacat.

No era pas senzill entrar a la terra dels elfs, envoltada del que anomenaven l’Anell, un cercle de bosc frondós i espès, gairebé impenetrable, que la protegia dels estranys. Els Sentinelles, encarregats de vigilar aquella frontera vegetal, eren elfs mig assilvestrats que es movien amb més comoditat per la boscúria que no pas per les ciutats èlfiques elegants del cor de la seva terra. Si bé els altres elfs els consideraven salvatges i poc refinats per ser elfs, també sabien que ningú coneixia l’Anell com ells, i que podien estar segurs que el seu regne es mantindria fora de perill mentre la mirada vigilant dels Sentinelles tingués cura d’aquella contrada.

Aquella nit, el perill era molt concret. Eren temps de vaques magres, i les terres que envoltaven el Regne dels Elfs s’havien agostejat. Molts animals havien anat a refugiar-se al bosc frondós de la frontera, el qual conservava la frescor i l’exuberància gràcies a la cura dels bruixots i els druides, i tots ells havien estat benvinguts. Això no obstant, els Sentinelles tenien ordre de no deixar passar cap humà, tret que portés un salconduit signat pel Rei dels Elfs.

Però no eren del tot humans, ni tampoc exactament animals, els qui aquella nit provaven d’assaltar el Pas del Sud, un congost que obria una escletxa a l’Anell i conduïa fins a un viarany que desembocava al cor del Regne. Era defensat per un baluard format per dues torrasses robustes, però elegants, entre les quals hi havia una gran porta tancada que els Sentinelles vigilaven zelosament. L’Eilai, una jove Sentinella d’ulls ambarins i cabells llargs color de mel, escrutava l’horitzó des dels merlets, amb l’arc a punt. Una vintena d’ombres fosques corrien cap a ells, xisclant i udolant.

–És que no es rendeixen mai? –va murmurar, irritada.

Al seu costat, l’Anthor va arrufar el nas.

–Licantrops! –va engegar de mala gana–. Els detesto.

Els licantrops eren persones que es podien transformar en animals, però en la majoria dels casos la paraula es referia als homes llop. Era una anomalia que no era pròpia dels elfs, i aquests, que menyspreaven els humans perquè els consideraven inferiors a ells, no solien fer servir l’expressió «home llop», ja que la trobaven certament insultant per als llops.

L’Eilai no va respondre. Aquelles criatures ja feia temps que provaven d’entrar al Regne dels Elfs. El mes anterior s’havien dividit i havien intentat penetrar a l’Anell per diferents fronts i per separat, ja que la boscúria no permetia que hi entressin tots alhora. Els Sentinelles, amos i senyors de l’Anell, havien repel·lit l’atac, però aquells éssers eren difícils de matar, i ara, al cap d’un mes, tornaven a la càrrega utilitzant l’estratègia contrària: un atac frontal contra un dels accessos principals del regne.

Els atacants s’acostaven. L’Anthor i l’Eilai van tensar encara més els arcs, però no van disparar fins que el Capità va donar l’ordre. Llavors, una pluja de fletxes va caure sobre els assaltants, un grup de llops enormes que ja estaven a punt de carregar contra la porta. Totes les fletxes van fer diana, però a les criatures no els van fer més mal que si es tractés de simples picades de mosquit.

–Al cor! –van sentir cridar el Capità–. És l’única manera de matar-los!

–No és pas l’única –va murmurar algú en veu baixa.

L’Eilai va comprendre per què ho deia. Els homes llop eren físicament molt forts, i la gran capacitat de regeneració del seu cos els feia gairebé invulnerables, per la qual cosa l’única manera d’abatre’ls era encertar-los directament el cor, cosa que els produïa una ferida de la qual no es podien refer. Això no obstant, la llegenda afirmava que també la plata era mortal per a aquells éssers. Però, tant si era veritat com si no, equipar els Sentinelles amb armes de fulla de plata era una despesa massa elevada que el Rei no estava disposat a assumir.

Va tornar a sonar el senyal, i els Sentinelles van disparar un altre cop. Només un home llop va caure, abatut per una fletxa que li va travessar el cor, i es va començar a transformar ràpidament en un ésser humà.

–Així no els aturarem pas –va dir l’Anthor, carregant l’arc de nou–. Des d’aquí dalt no podem encertar-los el cor.

–Hauríem de baixar a defensar la porta –va opinar l’Eilai, disparant en sonar novament el senyal.

Un so d’estelles trencades li va donar la raó. Els licantrops havien arribat fins a la porta i s’havien llançat a la càrrega. Grataven la fusta furiosament amb les seves grans urpes i ja havien aconseguit obrir-hi un parell d’esquerdes.

–Sí –va dir l’Anthor–. No aguantaran gaire temps aquí baix.

El Capità també se n’havia adonat. Va ordenar a la meitat dels Sentinelles que baixessin a assegurar la porta, mentre els millors tiradors es quedaven als merlets. L’Eilai va veure que l’Anthor deia alguna cosa al Capità. Aquest va assentir. Llavors, el Sentinella es va girar cap a ella.

–Queda’t aquí –li va dir–. No trigaré.

L’Eilai el va voler cridar, però el senyal es va sentir novament i va haver de disparar un altre cop juntament amb els altres arquers. Aquesta vegada hi va haver més sort, ja que alguns dels homes llop s’havien aixecat sobre les potes del darrere per arremetre contra la porta, tot deixant el pit descobert. En van caure dos més.

L’Eilai va carregar l’arc un altre cop, però la seva aguda vista èlfica va percebre alguna cosa que es movia cap a l’oest entre la foscor. La seva momentània distracció li va impedir disparar al mateix temps que els altres. Va col·locar una nova fletxa a la corda, va inclinar el cap i es va mossegar el llavi inferior, indecisa. Les ombres havien desaparegut, però ella sabia perfectament que les havia vist.

A baix, al túnel que unia les dues portes del baluard, els Sentinelles tenien problemes. Quan l’Anthor i els altres hi van arribar, els seus companys estaven empenyent el que quedava de la porta que donava a l’exterior. Però semblava que la lluita s’havia decantat a favor del bàndol contrari. Unes urpes enormes i terrorífiques sortien pels forats que havien obert a la gruixuda porta de fusta, i a l’altra banda els grunys dels homes llop venien carregats d’odi, de mort i de follia.

–No podrem resistir gaire estona més! –va cridar algú.

Quan tot just acabava de dir-ho, la porta va cedir definitivament i dos grans llops van saltar a l’interior del bastió, entre un núvol d’estelles. Un d’ells es va llançar sobre l’elf més pròxim. Els seus companys el van sentir cridar un moment, i després...

L’altre llop, en canvi, va anar a trobar la mort a les mans d’un Sentinella que li va disparar a boca de canó a l’últim moment. A aquella distància no podia fallar: la fletxa es va clavar al cor de la criatura.

Els elfs van carregar contra el primer llop, però mentrestant n’entraven més per l’obertura. L’Anthor va llançar una fletxa que es va clavar al coll d’un d’ells; el licantrop se la va treure del damunt i va continuar corrent. Llançant una maledicció a sota veu, l’Anthor va deixar de banda l’arc i es va treure una daga del cinyell.

–Tant de bo funcioni –va murmurar dintre seu preparant-se per defensar-se, mentre el llop se li llançava al damunt.

Amb un crit de guerra salvatge, l’Anthor va alçar el punyal enlaire i, quan el cos de l’enorme llop va caure damunt seu, li va enfonsar la daga al pit. I, malgrat que no li va encertar el cor, el llop es va recargolar de dolor; l’Anthor va veure que el tall de la daga corroïa la carn de la criatura, i li produïa una ferida fumejant, com si fos una cremada d’àcid. Va treure l’arma del cos del llop i la hi va tornar a clavar, aquesta vegada, al cor.

Es va treure de sobre el cadàver de l’home llop, que es tornava a metamorfosar en home, i va contemplar sorprès la daga.

–Llavors, era veritat! –va murmurar dintre seu.

Va veure que els seus companys tenien problemes. Continuaven provant de defensar la porta. Sortosament, els licantrops només podien entrar de dos en dos, però eren enemics temibles i uns quants elfs jeien morts prop de l’entrada. Quan l’Anthor, brandant la daga, es disposava a reunir-se amb els resistents, algú el va agafar pel braç.

–Eilai! –va exclamar l’elf en reconèixer-la–. Què hi fas, aquí?

–He vist una cosa des dels merlets, Anthor. La bandada s’ha dividit. Hi ha un grup que es dirigeix cap a l’oest. Crec que intentaran entrar al bosc travessant el riu pel gual.

L’Anthor va moure el cap, perplex.

–Una maniobra de distracció? No són tan intel·ligents.

El rostre...