Gallego Cròniques de la Torre III. La crida dels morts

1. Auflage 2010
ISBN: 978-84-661-2786-8
Verlag: Editorial Cruïlla
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, 320 Seiten

Reihe: Crónicas de la Torre

Després de l'arribada a la Torre d'en Saevin, un noi amb uns poders excepcionals, la Dana sent que alguna cosa estranya està a punt de passar i decideix viatjar a la Ciutat Oblidada per visitar el Temple Sense Nom i consultar l'Oracle. L'aterridora profecia que li anuncia, en què hi ha implicades onze persones, la inquieta encara més. Hi pot haver algú capaç de manipular els designis del destí?

Autoren/Hrsg.

Gallego, Laura

Weitere Mitwirkende

Pérez de Muti, Marcelo

Gibert I Álvarez, Ferran

Leseproben

II

LA PROFECIA

–JA SÉ qui va ser el culpable, Mestra –va dir en Jonàs–. Suposo que deus voler parlar amb ell, oi?

La Dana va arrufar el nas i va desplaçar la mirada pel bell paisatge que es veia des de la finestra del seu despatx, al capdamunt de la Torre.

–Ja sé qui ho va fer, Jonàs. Sé que va estar practicant tota la nit per preparar-se per a la Prova del Foc i que per això se li va escapar el dimoni que havia invocat.

–Oh. Ja ho saps.

–És que no t’he cridat pas per això. –La Senyora de la Torre es va girar cap a ell.– Juntament amb en Kai, tu has estat la meva mà dreta des que en Fenris se’n va anar. –Les seves paraules van acabar amb un lleuger sospir en record de l’amic absent.– Per això vull parlar amb tu.

En Jonàs es va posar vermell i va abaixar els ulls.

–Dana, jo... –va començar, però ella el va fer callar amb un gest.

–No em preocupa que un alumne de quart grau perdi el control sobre un dimoni, ja que, fins a cert punt, és comprensible. Però sí que m’amoïna el fet que un noi que no ha estudiat mai màgia sigui capaç d’enviar-lo un altre cop al seu pla amb una simple ordre.

En Jonàs la va mirar sense poder-se creure el que sentia.

–En Saevin va fer això?

–Pel que m’ha explicat l’Iris, sí. La seva habitació és a prop de la d’ella, de manera que quan la va sentir cridar no va trigar gens a arribar-hi. Així i tot, no va tenir gaire temps per encarar-se amb el dimoni abans que jo hi fes acte de presència: vaig utilitzar l’encanteri de teletransportació gairebé de seguida.

»Segons l’Iris, en Saevin es va limitar a mirar el dimoni i dir-li: “Vés-te’n.” I ell va obeir. No se’n va anar a un altre lloc de la Torre o del món, sinó que va tornar a la seva dimensió, sense més ni més.

En Jonàs estava francament impressionat.

–Però això és impossible...

–No és impossible, Jonàs. Si bé, certament, és absolutament excepcional.

Va mirar el jove fetiller fixament.

–A vegades neix una persona... Predestinada. Escollida. Amb una missió important per complir al món. –Semblava que la Senyora de la Torre trobava dificultats a l’hora d’explicar-ho.– A canvi d’aquesta..., diguem-ne, «obligació», la persona en qüestió neix amb uns poders sobrehumans, possiblement més grans que els de molts mags i alguns Arximags. Així i tot, aquest poder només es manifesta en ocasions puntuals. Pel que s’ha pogut observar, d’altra banda, aquesta mena de persones no solen destacar especialment en els estudis de màgia.

En Jonàs no sabia què dir. La Dana continuava mostrant una expressió greu.

–Com pots veure, després de l’episodi d’aquesta nit passada m’he afanyat a buscar informació –va afegir ella.

–Vols dir... –va poder preguntar llavors en Jonàs– que tenim una mena d’heroi entre nosaltres?

–No. Podria ser un heroi, però també podria no ser-ho. Podria ser tot el contrari. És possible que estigui cridat a fer grans coses... Com a ésser maligne.

En Jonàs va inspirar profundament.

–Entesos. Què hem de fer, doncs? Com caldria tractar-lo?

–No ho sé pas. Evidentment, si s’ha de convertir en una criatura perversa, la nostra missió és aturar-lo com més aviat millor. Si, per contra, ha estat escollit per fer el bé, el nostre deure és ajudar-lo i ensenyar-li a utilitzar el seu poder fins que li arribi el moment de complir el seu destí.

–I com ho sabrem, Dana?

–No ho podem saber. Nosaltres, no.

–Qui, doncs?

La Senyora de la Torre va callar un moment, perduda en els seus pensaments.

–Hi ha un lloc –va dir finalment–. Cap a l’est, molt lluny d’aquí, hi ha la Ciutat Oblidada, on es troba el Temple Sense Nom. Allà hi ha un Oracle. Si algú ens pot dir què passarà en el futur, aquesta és ella.

Es va girar cap al mag i el va mirar als ulls.

–En Kai i jo ens en anirem immediatament, Jonàs. Muntada a la seva esquena només trigaré alguns dies a anar fins a l’Oracle i tornar. Vull que, mentrestant, agafis el comandament de la Torre.

En Jonàs va empal·lidir.

–Però, Mestra, jo...

–Estàs perfectament capacitat per encarregar-te de l’escola durant uns quants dies. Ho sé. Et conec, t’he educat i gairebé es podria dir que t’he criat. Estic segura que faràs una bona feina.

En Jonàs va obrir la boca per replicar, però finalment va callar i va acceptar la responsabilitat.

–No et decebré, Mestra –va murmurar.

L’Iris es va aturar un moment davant la porta. Tremolava com un flam i tenia les galtes lleugerament pàl·lides. Va respirar fondo una, dues, tres vegades, i llavors va trucar suaument.

La porta es va obrir gairebé de seguida. Quan en Saevin va sortir al llindar, la pal·lidesa de la noia va ser substituïda per una vermellor intensa.

–Ho..., hola –va dir l’Iris en veu baixa.

–Hola –va respondre en Saevin; els seus ulls, clars com el glaç, l’observaven atentament, i ella va acotar el cap.

–Em sap greu molestar-te.

En Saevin no va dir res. Simplement va esperar. L’Iris va fer el cor fort i, vencent la timidesa, va dir:

–Només et volia donar les gràcies per allò d’ahir a la nit. Vas ser molt valent.

En Saevin la continuava mirant sense dir res. L’Iris volia fer-se fonedissa. Havia estat molt estúpida d’anar a parlar amb ell, va pensar. Tot i que ella ja duia la túnica verda i en Saevin acabava d’arribar a la Torre, ell era més gran d’edat. I era evident que hi devia haver un error respecte al grau que li havien assignat: un estudiant de primer grau no podia conjurar dimonis.

Quan anava a repetir que li sabia greu haver-lo molestat, ell va somriure inesperadament, i aquell somriure a l’Iris li va arribar al fons del cor, que li va començar a bategar molt més de pressa.

–De res –va dir ell, tan sols.

La Dana estudiava un mapa antic que havia desplegat damunt la taula del despatx. El Temple Sense Nom era lluny, enclavat entre muntanyes que hi dificultaven l’accés. Això no obstant, ella i en Kai hi arribarien per l’aire. Era important, doncs, tenir clar quina ruta calia seguir.

Tot d’una, va sentir al clatell una cosa semblant a una ràfega glaçada, i se li van posar els pèls de punta. Sabia molt bé què significava. Li passava de tant en tant.

Es va girar a poc a poc. Malgrat que estava preparada per a qualsevol cosa, no esperava, però, veure-la a ella: una dona no gaire alta, de mitjana edat, cabells foscos i ulls terrosos, que duia, com la Dana, una túnica daurada.

La nouvinguda va somriure. La seva imatge etèria semblava estar feta de boira, però, així i tot, la Dana li va adreçar la paraula:

–Benvinguda a la Torre de nou, Aònia. Feia molt temps que no venies a visitar-me.

–Quan una és morta, el temps passa en un tres i no res –va respondre ella–. Et veig molt gran, Dana. Quant temps ha passat?

–Gairebé vint anys. –La Senyora de la Torre va somriure.– Durant tot aquest temps t’he volgut agrair tot el que vas fer llavors per mi.

El fantasma de la fetillera va somriure un altre cop.

–Estava escrit –va dir tan sols–. Però la meva visita no és casual, Dana. He vingut a parlar-te d’una cosa que passarà, una cosa molt important tant per als vius com per als habitants de l’Altra Banda. Una cosa que podria canviar per sempre els destins de les dues dimensions.

La Dana es va estremir.

–Parla. T’escolto.

–Saps que ets una Kin-Shannay, Dana –va dir ella–. Saps que vas néixer amb el poder de comunicar-te amb els esperits dels morts. Però el que no saps és que, a hores d’ara, ets l’única Kin-Shannay que hi ha al món. I tampoc saps per què.

–No, no ho sabia. De debò hi ha una raó que ho expliqui?

–Hi acostuma a haver una raó per a tot –va replicar l’Aònia–. El teu naixement no va ser casual. Calia que hi hagués al món dels vius una Kin-Shannay en la plenitud dels seus poders per quan arribés el Moment.

–El moment de què?

–El Moment. –El fantasma li va llançar una mirada insondable.– Una vegada cada cert nombre de mil·lennis s’esdevé que la dimensió dels vius i la dimensió dels morts s’aproximen fins al punt que la línia que les separa es torna molt prima... I aquest Moment està a punt d’arribar. Serà d’aquí a un parell de setmanes, Dana. I tu ocupes un lloc molt important en els plans de molta gent.

La Dana es va redreçar, amb un bri d’ira espurnejant-li...