Dennis La tieta Mame

1. Auflage 2011
ISBN: 978-84-7727-499-5
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, Band 6, 384 Seiten

Reihe: Biblioteca Mínima

Un nen de deu anys es queda orfe a la poc edificant Amèrica del 1920 i és posat sota la potestat d'una dama excèntrica, obsessionada per estar 'à la page', vital, capritxosa, seductora i adorable. Al seu costat, passarà els trenta anys següents immers en una espiral incessant de festes, amors, aventures i diversos cops de fortuna. El lector, atònit, suspès entre la fascinació d'advertir molts dels tics risibles de la seva pròpia època i la riallada explosiva de qui es veu arrossegat cap a un vertiginós remolí, viurà la comicitat en tots els seus registres, 'des del dickensià fins al pastís llançat a la cara' (en ajustades paraules de Pietro Citati). I tot això per obra i gràcia d'una de les tietes més inoblidables que hagi concebut mai cap escriptor modern, el perfum de la qual sentim surar en l'aire, amb les llàgrimes presents encara als ulls, molt després d'haver tancat el llibre. 'Divertida i eixelebrada, aventurera i capritxosa'. Antonio Lozano, La Vanguardia 'Demanin-la als Reis, si no la Tieta Mame en persona, almenys la novel·la. Per estrenar el calendari amb un somriure.' Isabel Gómez Melenchón, La Vanguardia 'Un llibre que farà riure per dins i per fora.' ELLE 'Exquisida novel·la que provoca riallades.' Vanity Fair

Patrick Dennis (Evanston, Illinois, 1921 - Nova York, 1976), pseudònim d'Edward Everett Tanner III, va ser una icona de la bohèmia de Nova York, a més de ser també un dels escriptors nord-americans més populars dels anys cinquanta i seixanta del segle passat. La tieta Mame, que havia estat rebutjada per dinou editors, va vendre, en ser publicada el 1955, més de dos milions d'exemplars als Estats Units, i es va mantenir cent dotze setmanes a la llista dels deu llibres més venuts del New York Times. Dennis es va convertir, el 1956, en el primer escriptor que va aconseguir col·locar en aquesta mateixa llista tres títols, firmats amb tres pseudònims diferents: La tieta Mame (Quaderns Crema, 2010), The Loving Couple: His (and Her) i Guestward, Ho! El 2013, Quaderns Crema ha publicat La volta al món amb la tieta Mame.

Autoren/Hrsg.

Dennis, Patrick

Weitere Mitwirkende

Parcerisas Vásquez, Francesc

Leseproben

I.
LA TIETA MAME
I L’ORFENET

Tot el dia que plou. La pluja tant se me’n dóna, però justament avui havia promès que muntaria els batents amb la mosquitera i que duria el meu fill a la platja. També volia pintar amb uns agosarats estergidors les parets de la sala del soterrani que el de la immobiliària va batejar com l’Habitació de les Andròmines i començar a enllestir el que ell va descriure com un Àtic a Mig Acabar, Ideal per a Habitació de Convidats, Sala de Jocs, Estudi o Racó dels Mals Endreços.

Per alguna raó, en acabar d’esmorzar, me n’he distret.

Tot ha començat amb un número vell del Reader’s Digest. És una revista que no llegeixo gairebé mai. Ni em cal; cada matí sento com en discuteixen tots els articles al tren de les set cinquanta-un i tots els vespres al de les sis i tres. A Verdant Greens, una urbanització de dues-centes cases en quatre estils diferents, tothom jura en nom del Reader’s Digest. El cert és que no parlen de res més.

I jo trobo que la revista també exerceix damunt meu la mateixa fascinació que hi ha entre l’ocell i la serp. Gairebé sense voler, llegeixo sobre les amenaces a les nostres escoles públiques; els plaers del part natural; com un poblet d’Oregon es va desfer d’una xarxa de tràfic de drogues, i sobre algú que un escriptor famós, ara no recordo qui, considera que és el Personatge Més Inoblidable que ha conegut mai.

Això és el que m’ha cridat l’atenció.

¿Personatge Inoblidable? Vaja, em sembla que aquest escriptor en deu haver conegut ben pocs! No pot tenir ni idea del que la paraula personatge vol dir llevat que hagi conegut la meva tieta Mame. Ningú no podria. I, tanmateix, hi ha certs paral·lelismes entre el seu Personatge Inoblidable i el meu. El seu Personatge Inoblidable era una solterona menuda i encisadora de Nova Anglaterra que vivia en una caseta de fusta tota blanca i encisadora, i que un matí va obrir l’encisadora porteta verda del seu jardí esperant trobar-hi el Hartfort Courant, un diari ultraconservador, però que en lloc d’això s’hi va trobar una cistelleta de vímet amb un nadó encisador a dins. La resta de l’article narra com aquell Personatge Inoblidable es va fer càrrec de la criatura i la va criar com si fos el seu fill. Doncs bé, arribat a aquest punt és quan he deixat el Reader’s Digest i he començat a pensar en la dama encisadora que em va criar a mi.

L’any 1928 el meu pare va tenir un lleu atac de cor i va haver de fer llit durant alguns dies. A més del dolor al pit, li agafà una certa consciència còsmica i la intuïció que no viuria per sempre. De manera que, com que no tenia res millor a fer, va telefonar a la seva secretària, que s’assemblava a l’actriu Bebe Daniels, i procedí a dictar-li el testament. La secretària va mecanografiar-ne l’original i quatre còpies en paper carbó, es va posar el barretet ben ajustat i va agafar un dels taxis grocs des del carrer La Salle fins a l’hotel Edgewater Beach perquè el meu pare hi estampés la seva signatura.

El testament era molt curt i molt original. Deia:

Quan em mori, tot allò que posseeixo en aquest món serà per al meu únic fill, Patrick. Si em morís abans que ell compleixi divuit anys, nomeno la meva germana, Mame Dennis, domiciliada a la plaça Beekman, número 3, de Nova York, com la seva tutora legal.

Haurà de ser educat dins el protestantisme i haurà d’anar a escoles conservadores. La Mame ja sap el que vull dir. Tot els diners en efectiu i en valors que llego seran administrats per la Knickerbocker Trust Company de la ciutat de Nova York. La Mame comprendrà de seguida que és el més assenyat. Tot i així, no voldria que es quedés sense diners per haver de criar el meu fill. Cada mes pot presentar les factures dels costos de manutenció, allotjament, vestit, educació, despeses mèdiques, etc. del meu fill. Però la Knickerbocker Trust Company tindrà dret a qüestionar qualsevol despesa que sembli estranya o excèntrica abans de reemborsar els diners a la meva germana.

També llego cinc mil dòlars (5000) a la nostra fidel criada Norah Muldoon perquè es pugui retirar confortablement en aquell indret d’Irlanda del qual sempre parla.

La Norah em va venir a buscar al parc i el pare em va llegir el testament amb veu tremolosa. Em va dir que la tieta Mame era una dona molt peculiar i que ser confiat a les seves mans era una sort que no desitjava ni a un gos, però que els captaires no poden triar i que la tieta Mame era l’únic familiar viu que tenia. La secretària i el cambrer que feia el servei d’habitacions van actuar com a testimonis del testament.

La setmana següent el meu pare havia oblidat completament la seva malaltia i ja tornava a jugar al golf. Un any més tard morí de cop a la sauna del Chicago Athletic Club i jo em vaig quedar orfe.

Del funeral del meu pare, no en recordo gran cosa, només que feia molta calor i que als gerros de la limusina Pierce Arrow de la funerària hi havia roses de debò. El seguici estava format per alguns homes corpulents i efusius que no van parar de fer-la petar sobre la manera d’aconseguir fer un mínim de nou forats quan s’acabés la cerimònia i, naturalment, sobre la Norah i jo.

La Norah va plorar molt. Jo no. Al llarg de tots els meus deu anys gairebé no havia parlat amb el meu pare. Ens trobàvem a l’hora d’esmorzar, que en el seu cas volia dir cafè, Bromo-Seltzer i el Chicago Tribune. Si mai no se m’acudia dir res, avançava el cap i deia: «No cridis, noi, que el pare té mal de cap», cosa que fins molts anys després de la seva mort mai no vaig entendre. Cada any, el dia del meu aniversari, ens enviava, a la Norah i a mi, a alguna funció matinal amb Joe Cook o Fred Stone o potser al circ Sells Floto. En una ocasió vam anar a dinar a un lloc anomenat Casa d’Alex on hi havia una senyora molt atractiva que es deia Lucille. Ens deia «rei» a tots dos i feia molt bona olor. Em va agradar. Llevat d’aquestes ocasions, gairebé no el veia mai. Em passava la vida a Chicago, a la Latin School per a nois, o la sala de jocs vigilada amb els altres nois que vivien a l’hotel, o esvalotant a la suite, amb la Norah.

Després que el van deixar «descansar per sempre», com va dir la Norah, els homes corpulents i efusius se’n van anar al camp de golf i la limusina ens va dur de tornada a Edgewater Beach. La Norah es va treure el barret i el vel negres i em va dir que ja em podia treure el vestit d’estamenya. Em va dir que vindria el soci del meu pare, el senyor Gilbert, amb un altre senyor, i que estigués localitzable per signar uns papers.

Vaig pujar a la meva habitació i vaig estar assajant la meva firma en paper de l’hotel, i el senyor Gilbert i l’altre home no trigaren gens a arribar. Vaig sentir que parlaven amb la Norah, però no vaig ser capaç d’entendre gaire el que deien. La Norah plorà una mica i va dir alguna cosa sobre aquell home estimat i benaventurat, encara calent a la tomba i generós com cap altre. El desconegut em va dir que es deia Babcock i que era el meu fideïcomissari, cosa que em va semblar molt excitant perquè la Norah i jo acabàvem de veure una pel·lícula en què un reu honrat era fet fideïcomissari i salvava la filla petita del vigilant enmig d’una gran fugida de la presó. El senyor Babcock va dir alguna cosa sobre un testament molt irregular, encara que totalment blindat.

La Norah va comentar que, tot i que ella no sabia gaire res de qüestions de diners, li semblava una quantitat considerable; d’això n’estava segura.

El senyor Gilbert va dir que «el noi» havia de signar el xec certificat en presència del representant de la Trust Company, que després el durien a cal notari i que amb això podríem considerar tota la transacció dada i beneïda per sempre més. A mi em sonà una mica sinistre. I el senyor Babcock va dir: «Aaah, sí, tens raó».

La Norah va tornar a plorar i va dir que una fortuna tan gran per a un noi tan petit…, i el fideïcomissari va dir que es tractava, efectivament, d’una quantitat considerable però que ell fins i tot havia tractat amb famílies com els Wilmerding i els Gould que eren gent que tenien diners de debò.

A mi em va semblar que, si tot plegat no tenia res a veure amb diners de veritat, feien molt d’enrenou per no res.

Aleshores la Norah va entrar a l’habitació i em va dir que sortís a donar la mà del senyor Gilbert i de l’altre cavaller i que fos «tot un homenet». Cosa que vaig fer. El senyor Gilbert em va dir que m’ho prenia com un veritable soldat i el senyor Babcock, el fideïcomissari, va dir que a Scarsdale tenia un fill de la meva mateixa edat i que esperava que ens féssim amics de debò.

El senyor Gilbert va trucar per telèfon i demanà si podien fer pujar el notari. Jo vaig signar dos trossos de paper. El notari balbucejà unes paraules i després segellà els papers. El senyor Gilbert va dir que allò era tot i que havia de posar-se en marxa si volia arribar a Winnetka. El senyor Babcock va dir que ell s’estava a l’University Club i que si la Norah volia res el trobaria allà. Van tornar a donar-me la mà i el senyor Gilbert em va repetir que estava fet un veritable soldat. Després van agafar els seus barrets de palla i se’n van anar.

Un cop ens vam quedar sols, la Norah va dir que m’havia portat molt bé i que si volia que baixéssim a la Sala Marina i hi féssim un bon àpat i que després podíem anar a veure una pel·lícula sonora Vitaphone.

Aquesta va...