De Ahumada Monges

2. Auflage 2024
ISBN: 979-13-8754802-5
Verlag: Fragmenta Editorial
Format: EPUB
Kopierschutz: 0 - No protection

E-Book, Catalan, Band 8, 297 Seiten

Reihe: Fragmentos

Un llibre de converses íntim i agosarat, que intenta trencar amb la imatge estereotipada que es té de les monges per acostar-nos a la riquesa i diversitat que viuen totes i cadascuna. Només una pregunta -«¿Quin és el teu desig profund?»- aboca totes les confidències i les fa totes diferents. Una pregunta rebuda en silenci i en silenci desgranada, teixida amb el fil de la memòria fins a abocar-la en un monòleg pausat. Així, la conversa s'allunya de l'entrevista periodística per entrar en el món interior. Berta Meneses, Carme Sardà i Tort, Catalina Terrats, Eulàlia Bofill, Griselda Cos, Lucía Caram, Mariàngels Segalés, Maria Lluïsa Cortès, Mireia Galobart, Montserrat Domingo, Montserrat Viñas, Pepa Vignau, Pilar Sauquet i Muntal, Rosa M. Barber, Rosa M. Piquer, Rosa Prat, Roser Garriga, Teresa Forcades i Vila, Teresa Losada i Victòria Molins són vint monges catòliques de diferents ordes religiosos i que treballen en diferents àmbits: l'ensenyament, l'acollida, el món de la marginació, la contemplació, el diàleg interreligiós..., amb una única característica comuna: són dones, dones singulars, fidels a un desig profund que les fa viure amb plenitud. Conté un epíleg de l'autora per la segona edició. «La reivindicació feminista de Laia de Ahumada rescata de l'ombra vint dones que van adoptar al seu dia un camí radical, seguir un desig profund, ser monges. Amb summa senzillesa parlen de com van sentir una crida interior -una experiència existencial- que va donar sentit a les seves vides. Amb el seu testimoni trenquen els tòpics que té la major part de la població sobre les monges. S'expressen amb una franquesa i profunditat inusitades i totes les històries resulten tan magnètiques que bé podrien convertir-se en guions de cinema» Ada Castells, La Vanguardia «M'hauria agradat dir a les protagonistes de 'Monges' que les admiro, com admiro dues de les meves amigues més agnòstiques, que són, a la vegada, les persones més caritatives entre el meu cercle d'amistats. I els hauria dit amb molta consciència que pertanyo a la generació atea o agnòstica del 68. Les admiro totes, perquè cadascuna d'elles parla de dues coses que valoro: amor i felicitat, per més que en el meu codi siguin conceptes vitals que, ben segur, difereixen dels seus» Marta Pessarrodona, Avui «'Monges' es un volum pioner en explicitar el pensament d'unes persones que han viscut la vida consagrada des de diferents òptiques, encara que és rellevant els àmbits amb intervenció social, com l'ensenyament o marginació» Joaquim Bohigas, Diari de Girona

Laia de Ahumada (Barcelona, 1957), és doctora en filologia catalana i escriptora. Inspiradora del Centre Obert Heura i de l'associació Terra Franca. La temàtica de la seva escriptura és el camí espiritual i la recerca interior. S'interessa per la creació d'un nou llenguatge que transmeti l'experiència espiritual fora dels àmbits religiosos, amb la intenció d'apropar-la a tota persona que estigui en recerca. Com a investigadora centra els seus estudis en l'escriptura femenina de l'època moderna. Ha col·laborat en projectes de la Universitat de Barcelona i de l'Institut d'Estudis Catalans. És membre del consell assessor de la col·lecció Sagrats i Clàssics de Fragmenta. Imparteix cursos, xerrades i conferències sobre diferents temes del seu àmbit d'acció, d'estudi i pensament, i col·labora en diferents publicacions i mitjans de comunicació, empesa per un únic desig que enfila l'escriptura, la investigació i el treball social: comunicar i compartir la riquesa de saber qui som. És autora dels llibres A cau d'orella. Teresa de Jesús llegida avui (Claret, 1996), Vull parlar de Déu (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2001), Epistolaris d'Hipòlita Roís de Liori i d'Estefania de Requesens (s. XVI) (Universitat de València, 2003), Hipòlita Roís de Liori (1479-1546) (Ediciones del Orto, 2005), Paraules des del silenci (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2005), Monges (Fragmenta, 2008), Els noms de Déu (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2010), Monjas (Fragmenta, 2011), La vivència de Jesús des de l'espiritualitat (Ed. Claret, 2012), A cel ras. Converses amb joves pastors (Pagès, 2013), co-autora, amb Teresa Forcades i Àngela Volpini, del llibre Una nova imatge de Déu i de l'ésser humà (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2012), autora del llibre d'entrevistes Espirituals sense religió (Fragmenta, 2015) i autora del llibre infantil El sisè sentit, amb il·lustracions de Mercè López (Fragmenta, 2017). També és autora d'un contrapunt del llibre L'hinduisme, de Svami Satyananda Sarasvati (Fragmenta 2013). A la base de dades d'autors de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana: http://www.escriptors.cat/autors/ahumadal/

Autoren/Hrsg.

De Ahumada, Laia

Leseproben

introducció

És un títol agosarat, el que encapçala aquest llibre, però no es pot emmascarar amb cap subtítol perquè precisament el que pretén és desemmascarar, treure pàtines, trencar la imatge estereotipada que es té de les monges per tal d’acostar-nos a la riquesa i diversitat que viuen totes i cadascuna. És una pretensió al capdavall humil, perquè no vol demostrar res, sinó únicament mostrar el que viuen vint monges catòliques de diferents ordes religiosos, que es mouen en diferents àmbits: l’ensenyament, l’acollida, el món de la marginació, la contemplació, el diàleg interreligiós…, amb una única característica comuna: que són dones, dones singulars, fidels a un desig profund que les fa viure amb plenitud.

Monges és un títol provocador. Al llarg de la història les monges han estat venerades i menyspreades, respectades i ofeses, beatificades i objecte de mofa; se n’han explicat mil i una històries —la literatura n’és plena—, totes inventades per homes que a més d’enclaustrar-les dins dels murs del monestir, de vegades contra la seva voluntat, s’han permès el dret de menystenir-les. La història de les monges és una part de la història descarnada de les dones. I no és estrany que la paraula monja, i el derivat mongívol, hagi esdevingut actualment sinònim de persona melindrosa; i per això també és un títol confús, perquè el significat equívoc del mot desorienta el possible lector i el convida a cercar què amaga la paraula, si burla o discreció, abans de triar-ne la lectura.

Però malgrat la gosadia, la provocació i la confusió, no es podia fer altrament, i així ho creuen totes les monges que participen en aquest llibre, que són conscients que arrosseguen el mot com un estigma. Per aquest motiu s’han prestat coratjoses a desfer malentesos i a defensar la seva vocació personal, que és en definitiva una vocació humana.

Monja, etimològicament parlant, prové de mónos —d’on es deriva monaché—, és a dir, ‘sola, única, apartada de la multiplicitat, en recerca de la unificació interior i de la unió amb l’Absolut’; tècnicament parlant és només la que professa en un monestir i fa vida contemplativa, però el nom s’ha estès a totes les religioses que fan vots dins d’un orde religiós, i actualment la vox populi no en fa cap distinció. Religioses i monges han anat a parar al mateix sac, i jo tampoc no n’he fet la tria, perquè malgrat que el seu carisma és diferent, les iguala l’opció per una vida religiosa, eremítica o comunitària, i la professió d’uns vots, privats o públics, de pobresa, castedat i obediència. Des de la fundació dels primers monestirs fins a les congregacions modernes han passat molts segles que han donat a llum un bon nombre d’ordes religiosos femenins —cada un amb un carisma diferent, segons el moment històric— que sovint s’han escindit, amb afany reformador, per constituir-ne de nous. En els fonaments de cada fundació hi ha el desig profund d’unes dones per viure l’Absolut d’una manera totalitzadora, una set de Déu que s’ha manifestat en forma de renúncia i ascesi, i que ha utilitzat l’exclusió del món com un camí cap a la Totalitat.

Costa actualment reformular aquesta idea de renúncia i aquest sotmetiment a l’obediència que semblen evocar temps obscurs de la història. Des dels postulats contemporanis de llibertat i igualtat de la dona, de contemplació dins de l’acció de la vida laica, es fa difícil d’entendre que una dona pugui escollir de fer-se monja. Ens trobem en un moment crucial de la vida religiosa, inquietant i esperançador alhora: l’escassetat de joves i l’envelliment de la població dins dels ordes religiosos anuncien la data de caducitat d’un projecte secular.

Si ens remuntem als orígens de la vida religiosa, ens trobem que la primera paraula que defineix aquestes dones assedegades de Déu és la virginitat. Ja des de temps immemorial, el vot privat de virginitat ha primat tàcitament per damunt de la vida matrimonial i la maternitat. Durant segles, la dona només ha tingut dues opcions: el claustre monàstic o el claustre domèstic. Aquesta situació, encara que sembli d’històries passades, ha durat fins no fa gaire, i la majoria de les monges entrevistades encara van patir aquesta rèmora de segles; això explica que el despertar d’una crida a la vida espiritual les fes triar entre el matrimoni i el convent, sense gaires més opcions de vida religiosa. Era impensable temps enrere que un grup de dones es plantegés de viure una recerca interior de Déu sense cap subjecció reglada. L’Església no ha aprovat mai cap moviment religiós sense una intermediació de la jerarquia, i menys encara si es tractava d’un grup femení al qual s’havia de vigilar mitjançant la figura —vigent encara actualment— d’un visitador masculí. La dona, considerada per l’home com un ésser inferior, ha hagut d’estar sempre sotmesa a una autoritat masculina: el pare, el marit, el fill, el confessor, el visitador, el sacerdot. Això explica que qualsevol intent de viure la fe d’una manera lliure i original fos sospitosa d’heretgia i escapçada de soca-rel o reconduïda cap a un orde ja existent o cap a la creació d’un de nou, sempre amb el vistiplau de les autoritats corresponents.

«No, no vull ser monja!», van expressar algunes de les entrevistades en el moment que els va passar pel cap la idea de ser-ho. Els horroritzava el propòsit, perquè les monges ja eren considerades persones peculiars. Però hi van accedir perquè el seu desig les portava més enllà de les formes i van saber trobar allò que les ajudava en la seva recerca; i, malgrat que són persones crítiques, s’hi han mantingut. La gran majoria van entrar molt joves al convent, abans dels vint anys, cosa que elles mateixes reconeixen que és impensable actualment. Els temps han canviat molt ràpidament, i la vida d’aquestes dones és la crònica de tota una època. Moltes recorden les humiliacions del noviciat i com sublimaven la renúncia a la família, a l’amor de parella, amb el convenciment de l’autenticitat d’allò que les habitava i que les guiava més enllà d’elles mateixes cap a no sabien on. Per damunt de tot, lluitaven per ser fidels a la pròpia consciència. Totes reconeixen l’obertura que va suposar en els ordes religiosos la celebració, entre 1962 i 1965, del concili Vaticà II, que va pretendre una posada al dia de l’Església per tal d’adaptar-la a les necessitats dels nous temps. L’aire fresc va enderrocar les reixes de la clausura i va obrir les portes dels convents deixant-hi entrar la vida del carrer. Aleshores van poder acollir i compartir. Van poder restablir els lligams familiars, sortir del monestir i estudiar, crear comunitats petites, obertes als barris, al treball amb els més pobres. Van ser capaces de decidir per elles mateixes el seu futur i el futur de les congregacions. Algunes ho van deixar. Altres es van tancar encara més, per por dels canvis. Altres s’hi van quedar, perquè ho van voler, esperançades. El que no va canviar fou la situació de marginació de la monja, com a dona, dins de l’Església, per part de la jerarquia patriarcal. Algunes han lluitat per fer-s’hi un lloc, i altres han continuat vivint en un microcosmos on han anat fent la viu-viu sense molestar ni ser molestades.

En aquest llibre només hi ha representats alguns dels ordes religiosos existents, de vegades repetits, perquè la tria s’ha fet des de les persones, no des dels ordes als quals pertanyen. Majoritàriament són dones grans, perquè la perspectiva dels anys dona al camí interior una riquesa inqüestionable. Són monges conegudes, mediàtiques podríem dir-ne, o monges totalment anònimes, de comunitats urbanes o rurals, de barris benestants o de barris pobres, d’aquí o d’allà. Tan sols vaig establir un criteri a l’hora de fer la tria: dones que visquessin amb plenitud i que, en la història de l’encalç del seu somni, poguessin emmirallar-s’hi les persones que cerquen més enllà de l’anècdota o de l’efímera morbositat. Volia testimonis de persones entusiasmades en la recerca d’un anhel que dona sentit a la vida. Cap d’elles, doncs, no es va sorprendre davant la gosadia d’una única pregunta: «¿Quin és el teu desig profund?» Pregunta complexa, mig suggerida en el primer contacte. La van rebre en silenci i en silenci la van anar desgranant, teixint-la amb el fil de la memòria fins a abocar-la en un monòleg pausat. Així, d’una manera tan natural, el que havia de ser una entrevista es va convertir en una conversa sobre el sentit de la vida; i l’entrevistadora es va transformar en confident… Des de la primera conversa em vaig guardar les tòpiques preguntes i em vaig deixar aconduir pels viaranys de cada vida, intentant fer la menor nosa possible. D’una única pregunta van sorgir respostes diferents, senzillament perquè cada persona és diferent. Amb una certa timidesa al principi, i amb gosadia després, es van mostrar tal com eren, parlaven d’allò que els abellia i s’expressaven a la seva manera, amb uns interessos i uns moments vitals diversos. Va ser difícil per a algunes superar la tensió entre el silenci i la paraula: «¿Com explica un enamorat el que sent, o una mare l’amor pel seu fill?», em deien. Era present la por de profanar una experiència que no té paraules; la por de ser malinterpretada, titllada de visionària. I, paradoxalment, la necessitat profètica de comunicar l’experiència viscuda: ¿per què hem de callar si algú vol saber?

Agraeixo a totes elles l’esforç per no callar, per obrir-se i compartir. Jo m’he limitat a escoltar, transcriure i...