E-Book, Catalan, 128 Seiten
Reihe: Ilustrados
Catalá La mare balena i altres contes
1. Auflage 2023
ISBN: 978-84-19735-28-7
Verlag: Nórdica Libros
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark
E-Book, Catalan, 128 Seiten
Reihe: Ilustrados
ISBN: 978-84-19735-28-7
Verlag: Nórdica Libros
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark
Caterina Albert (La Escala, 1869-1966) Más conocida por el seudónimo Víctor Català, fue una escritora española en catalán, conocida sobre todo por su novela Solitud (1905). Escribió otra novela, Un filme, 3000 metres, y muchas recopilaciones de cuentos: Drames rurals (1902), Caires vius (1907), Contrallums (1930) o Jubileu (1951). También cultivó la poesía, el teatro, el cine, el deporte, la pintura o la danza.
Weitere Infos & Material
Pròleg
La quarta banda del cor
de Care Santos
En el seu Curs de literatura catalana contemporània el poeta, traductor i crític Gabriel Ferrater va comparar Solitud, la novel·la més reconeguda de Víctor Català, amb Cims borrascosos, d’Emily Brontë. Malgrat totes les reticències de l’autor a considerar-les obres igual de valuoses i de l’actitud de menyspreu o condescendència amb què molts dels escriptors de tots els temps han tractat les seves contemporànies escriptores, no hi ha dubte que és una comparació magnífica. No només perquè totes dues novel·les, diu Ferrater, són «una al·lucinació eròtica» —i molt més!—, també perquè comparteixen la seva dimensió simbòlica, el to de tragèdia inefable, la gegantina dimensió psicològica de les seves protagonistes, la valentia i la originalitat de la mirada de les seves dues autores i —el més important— la seva condició d’alta literatura. Literatura escrita contracorrent.
M’agrada imaginar Caterina Albert i Paradís, nom real de Víctor Català, com a part d’una germandat de dones insòlites de la qual també en formarien part Jane Austen, Emily Brontë, George Eliot, Emily Dickinson, Emilia Pardo Bazán, Mercè Rodoreda i tantes altres. Dones que van escriure en un món d’homes, que van imaginar estratègies per continuar amb les seves activitats quotidianes malgrat les dificultats, que van pagar el seu atreviment amb vides solitàries, diferents, encara avui misterioses, molt allunyades de la majoria de les dones del seu temps. Autores que van desconcertar, escandalitzar o espantar la majoria d’homes de la seva època, inclosos, és clar, els seus col·legues intel·lectuals, especialment aquells que més es vantaven de la seva condició.
Caterina Albert i Paradís va néixer l’11 de setembre de 1869 a L’Escala, en el si d’una família benestant i terratinent. El seu pare era advocat, polític, republicà i federalista. Va estar implicat en els fets del 6 d’octubre de 1869 ocorreguts durant l’aixecament federalista de La Bisbal i com a conseqüència va conèixer l’exili. En tornar, va ser alcalde de L’Escala i diputat provincial. La mare de l’autora era la pubilla de Can Botonada, un dels masos més importants de la població, a més d’aficionada a escriure versos. En aquella casa hi havia l’ambient perfecte pel despertar de vocacions artístiques. Caterina va ser la gran de quatre germans. Per fugir dels freds humits de la Costa Brava, la família passava els hiverns al carrer València de Barcelona. A la ciutat va entrar en contacte no només amb la vida cultural barcelonina i amb la intel·lectualitat del seu temps. Va interessar-se per l’escultura i la pintura. En totes dues disciplines va rebre lliçons de professors particulars, tot i que les va acabar abandonant per l’escriptura, una tasca que va prendre’s amb seriositat i disciplina, malgrat que sempre va afirmar que només era una simple aficionada. Va començar a publicar poemes amb poc més de vint anys, a L’Almanach de L’Esquella de la Torratxa. Poc abans de fer els trenta anys va enllestir un monòleg dramàtic, La infanticida, i el va presentar als Jocs Florals d’Olot.
La infanticida és el monòleg interior d’una dona, la Nela, que ha estat tancada en un sanatori mental després de matar el seu nadó llençant-lo a la roda d’un molí. El relat està carregat de violència, no només per l’assumpte principal, també per la condició de la seva protagonista, sotmesa des de nena a les amenaces d’un pare abusador, enganyada en la relació que va acabar en embaràs, abandó i traïció.
El jurat dels Jocs Florals, íntegrament format per homes, va valorar la qualitat literària i el coratge d’una obra —en paraules de la professora Margarida Casacuberta— «exasperadament realista». Van puntualitzar, però, que convenia fer algunes correccions al text per evitar atemptats contra la moral i el bon gust, però igualment el van creure mereixedor del guardó i, per descomptat, de la publicació que comportava. No esperaven pas que l’autor fos una dona. Cap membre del jurat, com tampoc la molt conservadora societat olotina, va poder pair que aquella obra estripada, dura, que deia veritats tan grans sobre la vulnerabilitat de les dones i sobre les mentides de la maternitat, hagués sorgit d’una ment femenina. Van titllar La infanticida d’immoral. Van decidir no publicar-la. Pitjor encara: van retirar a la seva autora el guardó que acabaven de concedir-li. Aquesta història, prou coneguda, és molt aclaridora de la doble moral que imposaven els qui manegaven el molt masculí món literari, però també parla amb eloqüència sobre què s’esperava de les dones, en general, i, particularment, de les dones escriptores. I queda ben palès que Caterina Albert no era ni feia allò que s’esperava d’ella.
Com a conseqüència de tot plegat, va decidir convertir-se en Víctor Català. Traçar una línia ben gruixuda entre la seva vida privada, la seva personalitat real, i la seva obra literària. Va adoptar, com tantes altres escriptores, un pseudònim masculí, pensant que així s’evitaria problemes, explicacions i, sobretot, judicis morals. Es va parapetar. El pseudònim el va agafar del personatge principal d’una novel·la que estava escrivint i que mai no acabaria. En certa manera, doncs, va transformar-se en la seva pròpia ficció. En una entrevista que va concedir a la Revista de Catalunya va reflexionar sobre el que havia passat i sobre la seva concepció de l’art: «És que pot tenir límits l’obra de l’artista? No crec que unes normes morals puguin frenar-la. Crec elemental advocar per la independència de l’art. Gràcies a aquesta independència he pogut ser fidel a la meva vocació, que tothom hauria volgut intervenir. No reconec altra norma que la del bon gust, ni altra immoralitat que la de la inutilitat. L’obra mal feta és, per això mateix, l’obra immortal.»
La immoralitat, la cruesa, la violència dels seus arguments. Vet aquí algunes de les claus de la seva obra. Allò en el qual més van fixar-se els seus contemporanis, el que més li van criticar. Aquest punt de vista sense concessions, terrible si l’autor era un home, però insuportable si era una dona. Una dona explicant una violació? Una senyora parlant dels amors entre dues dones de diferents classes socials, una d’elles d’allò més respectable? Una dama que gosava revelar el capritx amorós d’una vella per un jovenet? No és estrany que Caterina Albert decidís protegir-se rere un pseudònim per poder escriure amb llibertat. Com va explicar a l’editor Josep Matheu en una carta datada el 22 d’abril de 1903: «Francament, com trobo que no val la pena de sotmetre’s al judici d’aqueixa multitud plena d’estúpids prejudicis, desitjo conservar l’anònim per a lliurar-me d’ella.»
Especialment curosa amb la seva soledat —«la solitud té tantes belleses i atractius com la més saborosa companyia», va escriure— de la «vida de casa seva», va fer tot el que va poder per defensar-la i conservar-la. I ho va aconseguir, fins i tot després que fos ben públic qui s’amagava rere el seu nom de ploma. Com afirma Casacuberta: «La solitud, una emersoniana confiança en si mateix i una cambra pròpia: heus aquí els ingredients bàsics de la creació literària en el context de la modernitat.» De la seva «cambra pròpia» a les golfes de la casa familiar, per cert, va escriure’n l’autora en el seu llibre Mosaic: «Tinc un niuet meu sota una teulada, com les orenetes, un niuet solament, i amb ell tinc totes les riqueses; totes aquelles riqueses que no es compten per milions i que, potser per això, els que tenen milions no poden contar-les.»
Els temes que recorren els relats d’aquesta breu col·lecció bé podrien considerar-se una mostra d’allò que Català va ser capaç de fer i de dir. No només ofereixen una bona varietat d’escenaris —reflex de les mateixes experiències de l’autora—, que van del camp a l’alegria dels pobles costaners, de la vida a les masies als maldecaps de les grans ciutats com Barcelona o Girona. Ho fan des de la proximitat d’allò més real i amb una gran cura pels detalls. La petita diferència insalvable, l’accident geogràfic només conegut a una escala molt local, les particularitats en la manera de parlar dels pobles de costa de l’Alt Empordà, tota la gama cromàtica d’un paisatge rural a diferents hores del dia… tot queda ben reflectit per una mirada observadora i calma. «Tot té la seva poesia en aquest món; tot, fins les teulades», va observar la seva autora. I va esmerçar-se a demostrar-ho, a compartir la poesia que ella veia en el món, en el seu món.
Les seves paraules, les expressions i la seva atenció al detall ens transporten a una Catalunya passada, en gran part desapareguda, que contrasta amb els assumptes en els quals se centra, tan avançats al seu temps que semblen extrets d’una sessió parlamentària d’ahir mateix, o d’una llista de xacres de la societat que ens ha tocat viure als habitants del primer quart del segle XXI. I és que els relats de Víctor Català semblen escrits per als lectors actuals més que no pas per als de finals del segle XIX o principis del XX. Hi trobem el tabú dels amors —o el capritx— d’una dona gran per un jovenet, l’assetjament perpetrat per un grapat de noiets contra un company de jocs, un amor lèsbic que suporta el llast de la diferència de classes, el desassossec de la infertilitat femenina i les seves conseqüències, l’abandonament dels...
