Bilotti Dies de tempesta

1. Auflage 2021
ISBN: 978-84-17847-83-8
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 57, 320 Seiten

Reihe: crims.cat

Vittoria Morra, una jove que pateix atacs de pànic i angúnies respiratòries, viu gairebé reclosa dins d'un pis, amb una germana petita que pateix agorafòbia, una mare resignada i letàrgica i un pare exmilitar violent i possessiu. Tota aquesta traumàtica convivència la suporta en un condomini envoltada també d'estranys personatges. Un bon dia, la Lisa, una de les veïnes més estimades per la protagonista, desapareix sense deixar cap mena de rastre. Convençuda que li ha succeït alguna cosa, la Vittoria decidirà investigar pel seu compte, on haurà de superar bona part de les seves angoixes i pors per mirar d'esbrinar què hi ha darrere de tot plegat. Amb una escriptura elegant i una habilitat per explorar les ferides més profundes, Sara Bilotti acompanya els lectors en un descens real al mateix infern, perquè 'el malalt de debò no és pas el que perd el senderi després de patir un trauma, sinó el que sobreviu a la brutalitat de la infantesa sense cicatrius visibles'. I ho fa construint una novel·la molt negra, negríssima, plena de suspens, aconseguint el seu propòsit: crear un món real i angoixant, una atmosfera densa i tibant que no es descarrega fins al final, com una tempesta.

Autoren/Hrsg.

Bilotti, Sara

Leseproben

1

La primera vegada que vaig reparar en aquell silenci tan estrany va ser a la primeria d’agost, quan tornava de plaça.

Baixava a comprar al matí, molt d’hora, perquè per a mi sortir de l’edifici on vivia no era gens fàcil, i no volia espectadors. Igual que la meva germana, patia una forma greu d’agorafòbia que amb els anys s’havia atenuat prou per permetre’m incursions esporàdiques, fins a la facultat i tot. Hi havia hagut dies fumuts, però al final havia aconseguit acabar la carrera en un espai de temps relativament curt, atesa la meva situació. I el paper que ho atestava no era solament el resultat d’un periple d’estudi; implicava que la voluntat tenia un cert poder sobre el meu cos, cosa que temps enrere m’havia arribat a semblar un somni impossible. No estava curada, però d’una manera o altra m’havia avesat al cansament: això sí, una mena de nàusea insofrible em recordava que només m’hi podia estar durant una estona limitada.

Eren tres quarts de nou. Cada dia, a aquella hora exacta, la Lisa, la meva millor amiga, violava l’aire immòbil amb un somriure ple de coratge, tret de sortida cap a la facultat, fins on es desplaçava pràcticament corrent. No crec pas que per assistir realment a les classes: feia anys i panys que s’hauria d’haver llicenciat. I tanmateix arribava puntual i no es permetia de fer campana, com si considerés que per alguna raó la seva presència a classe era indispensable.

Vaig alçar els ulls cap al seu balcó mentre em canviava de mà la bossa tan carregada que duia i vaig veure les persianes abaixades. Devia haver sortit més d’hora. Però que no m’hagués avisat, encara que no en tingués cap obligació, en realitat m’irritava.

No tenia gaires distraccions, jo. No em feia amb ningú de fora del nostre pati. Allò era la meva vida: la Lisa que corria cap a la facultat, en Marco que tocava el piano, la seva germana Clara que m’odiava d’ençà que ell s’havia enamorat de la Lisa, en Daniel que resplendia, i para de comptar. I també el meu pare, la meva mare i la meva germana. Tot un univers encabit en no gaires metres quadrats.

Un segon abans que em decidís a travessar la portalada, en Daniel va sortir al balcó i va llançar una llosca al pati, indiferent a l’escridassada garantida del porter. Vaig sacsejar els braços perquè em veiés i va mirar cap a baix, els cabells encara més llargs que de costum i tota aquella bellesa insolent, superba, que l’emmarcava.

—Que has vist la Lisa? —li vaig demanar.

Va sacsejar el cap.

—Deu haver marxat, com sempre.

Normalment, cada tres o quatre mesos, la Lisa feia la maleta i se n’anava. No solia dir on, però em trucava cada vespre i m’enviava missatges sense parar per explicar-me les coses tan fantàstiques que feia. Darrere de cada frase s’hi ocultava un crit de menyspreu: «Tu això no ho podràs fer mai». Però a mi tant me feia: escoltant-la em sentia part d’alguna cosa infinitament més bonica, més interessant, més emocionant que la meva vida de no res.

La veritat és que jo també li era una mena de piloteta antiestrès per als dies que no estava de filis. Que no eren gaires, perquè la Lisa era una noia alegre, però en aquelles ocasions es passava hores queixant-se i fent la llista dels motius. En canvi, jo em guardava prou d’explicar-li gaires detalls de la meva vida: no volia que s’avorrís, o que l’angúnia per la meva mediocritat s’imposés a l’exaltació de sentir-se tan superior a mi. A més a més, jo no em queixava ni retreia res, mai. Els planys de la Lisa contra un destí poques vegades advers eren, en efecte, un senyal ben clar: que qui els empaita amb tanta determinació vol dir que no ha travessat mai l’infern.

Vaig tornar a mirar enlaire, mentre buscava una frase perfecta per dedicar-li, una frase que el tingués tot el dia rumiant, si més no en els meus somnis. Però en Daniel ja s’havia retirat. No es pot dir que em fes mai gaire cas, mentre que jo en sabia moltes coses, d’ell, perquè el seguia amb certa constància.

La mare era al menjador traient la pols, però sense ganes, sense determinació. En realitat feia comèdia: era jo qui s’ocupava gairebé de totes les feines de casa, i d’anar a comprar, i de fer el dinar i el sopar. La mare es limitava a complir les ordres que de tant en tant li donava el seu marit, mentre la Maria, ma germana, voltava per tot el pis sense res a fer. Amb el temps, la malaltia li havia proporcionat la condició de fantasma. La seva presència constant a casa, en comptes de fer visibles tots els seus moviments, l’havia transformada en una entitat transparent. La Maria era un moble, un got, un plat, era les plantes del balcó, el penjador de l’entrada, el quadre del passadís, sempre igual a ella mateixa.

Vaig veure la seva ombra entrant a l’última habitació del fons del passadís, una mena de cel·la amb un finestró escarransit que donava a la banda més fosca de l’atri. Comptava que jo li aniria a dir hola de seguida, i jo, que no la defraudava mai, vaig fer veure que no sentia els sospirs de cansament de la mare i vaig fer-hi cap corrents.

—Que has vist la Lisa? —li vaig preguntar; era com si no sabés dir res més.

La Maria va arrufar el front, irritada.

—Per què no ho preguntes a en Daniel?

Sempre estava fastiguejada, però jo la comprenia. Viure reclosa entre quatre parets i passar-te massa estona amb tu mateix, sobretot això últim, et pot agrejar el caràcter.

—No, ell no l’ha vista. I, de tota manera, no calen indirectes.

Ella va fer la seva cara de sorpresa i després d’indignació.

—No et pensis que sempre vaig amb segones, eh, Vittoria.

—Ah, no?

—No. Si t’he dit que ho preguntessis a en Daniel és perquè últimament es veuen molt. Els veig xerrant a baix al pati. Cosa força sorprenent, sabent que la Lisa no el pot ni veure.

Vaig sospirar mentre m’asseia en aquell llit massa petit per a un adult, que tot i així la Maria es negava a abandonar.

—No és que no el pugui ni veure, només deia que era un…

—Un gracioset presumptuós.

Ho vaig deixar córrer. No valia la pena discutir amb la Maria: estava tan entrenada al derrotisme que no et permetia la més petita dialèctica, senzillament les coses eren tal com ella havia decidit dins del seu cap. No li calia elaborar res, ni tan sols el sentiment d’inutilitat dels seus dies, tots iguals, sense objectiu, sense futur.

Per la meva banda, jo mirava d’evitar el conflicte, especialment en les fases que el pare estava tranquil. Aquells dies no bufava vent de Tempesta. A casa hi regnava una calma absoluta, i ell gairebé semblava afectuós i tot.

Per a mi, que sempre havia estat la seva preferida, la calma entre les parets de casa era infern i paradís alhora. Si per un costat em garantia l’única primacia que creia merèixer, per l’altre constituïa el preludi dels seus esclats d’ira, tan inesperats com imprevisibles. I així vivia en equilibri entre la felicitat de la pau i el neguit de la guerra sempre a l’aguait, en l’alternança ineluctable de bellesa i horror que escandia cada alenada meva, el ritme de la meva vida, les seves dissonàncies.

—Em sap greu si ha tornat a marxar —em vaig limitar a dir, amb un to trist que devia estovar la Maria. Se’m va asseure al costat i va posar una mà damunt la meva.

—Ja saps que sempre va i ve.

—Sí, però normalment m’avisa, o m’envia missatges.

—Si realment se n’ha anat, ja veuràs que te n’enviarà un.

No en vaig rebre cap.

Al vespre, a taula, tots em miraven. Jo sempre era la que menjava amb més fam, no estaven avesats a veure’m pellucar desganada.

Però eren dos quarts de nou i la Lisa encara no m’havia enviat res.

La finestra de davant seguia amb les persianes abaixades, i a mi se m’encongia el cor.

—No entenc per què et poses així —va dir la Maria, apuntant-me amb el cullerot.

—Perquè pateixo per la Lisa.

El pare va tossir. Jo no era capaç de mirar-lo mai als ulls, però estava segura que ara devien expressar una desaprovació absoluta.

—Per què? —em va demanar.

—Des d’ahir que no en sé res.

—Qualsevol diria que és una criatura. Oi que se sap cuidar soleta? O és que potser li has de netejar tu el cul?

Com és lògic, no vaig respondre. Em vaig limitar a contemplar l’etern somriure buit de la mare, que hauria volgut dir alguna cosa com ara «No t’enfilis, tot va bé», però l’únic que aconseguia era irritar-me encara més. Què en sabien, ells, de la relació entre la Lisa i jo? Era l’única persona que em considerava digna d’atenció. Bonica i lliure com era, i en canvi em dedicava estones a mi.

No cal dir que no em feia il·lusions: darrere l’interès d’una persona brillant per una de mediocre sempre hi ha un motiu, que normalment té a veure amb un egocentrisme profund. La Lisa m’explicava els seus dies amb tots els ets i uts perquè en comparació amb mi se sentia una privilegiada. S’emmirallava en la veneració dels meus ulls i s’hi veia preciosa.

Vaig sentir el soroll de la reixa de l’altra escala i vaig fer un bot. Havia quedat amb en Daniel i ja no hi pensava.

En realitat, no era ben bé que haguéssim quedat. Jo sabia que en Daniel baixava a llençar la brossa pels volts de les nou i feia per manera de coincidir-hi. Si se n’havia adonat, no n’havia dit mai res, i, de fet, al vespre sempre estava més xerraire.

Em vaig aixecar d’un bot i vaig córrer cap a la cuina, mentre la Maria reia. L’hauria matada. Coneixia tots els meus secrets i se n’aprofitava.

—Quina...