Bennasar El somriure dels guepards

1. Auflage 2022
ISBN: 978-84-18584-36-7
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 0 - No protection

E-Book, Catalan, Band 64, 168 Seiten

Reihe: crims.cat

Gener del 2022. Amb Catalunya en plena onada de fred, en Pascal Neige ha d'esbrinar qui ha matat en Michel Aubriot, un dels darrers supervivents de la màfia lionesa que dirigia el seu pare i que ara lidera ell amb les seves germanes i el seu amant. A la vegada, ha de controlar que tothom que conrea marihuana al país pagui el seu tribut. A en Pascal l'espera una setmana de bojos si vol continuar mantenint el somriure dels guepards. Després d'El país dels crepuscles, On mai no creix l'herba i L'imperi dels lleons (guanyadora del premi València Negra a la millor novel·la negra en català), Sebastià Bennasar torna a la col·lecció «crims.cat» i ens ofereix una nova història de la família Neige i la seva banda criminal. Una novel·la addictiva, violenta, sexual, que aconsegueix barrejar amb eficàcia la brutalitat de sèries com Gangs of London amb la millor tradició literària del gènere negre a casa nostra.

Sebastià Bennasar Llobera (Palma, 1976). És escriptor. Sobreviu fent tota mena de feines vinculades amb la literatura. Ha publicat una trentena de llibres de tots els gèneres literaris excepte el teatre. Destaquen les seves contribucions al gènere negre com a autor (amb nou novel•les publicades); i també cal destacar la seva tasca com a estudiós i com a divulgador. Va dirigir el festival Tiana Negra. En aquesta col•lecció ha publicat El país dels crepuscles (2013) i On mai no creix l'herba (2015).

Autoren/Hrsg.

Bennasar, Sebastià

Leseproben

2

RAVAL SOUND

Abans li agradava passejar pel carrer de Joaquim Costa. Ara fa temps que no. Tot i això, decideix que no té més remei que esperar i que, posats a fer, millor passar-ho bé que no pas estar-se al carrer de qualsevol manera. Li sap greu que la gent sigui impuntual, però no hi pot fer res, els temps han canviat a pitjor i la formalitat ja no és un valor a l’alça. La culpa de tot, assegura per a si mateix, la tenen les noves tecnologies. Abans la gent quedava a una hora i prou. Si no hi eres, t’esperaven deu minuts, i si no apareixies, ja et podies fer fotre. Ara, amb el telèfon, tot déu s’excusa i assegura que ja arriba quan ni tan sols ha sortit de casa. Sort que s’ha fet vell, perquè aquest món és cada vegada més una gran merda.

Ha entrat, com sempre, a la llibreria anarquista i ha estat fullejant algun dels títols que hi ha sobre la taula. Hi entra, sobretot, perquè és una llibreria i no se’n pot estar i perquè pensa que qui sap si tots ells han estat una mica anarquistes en el seu moment. Potser sí que és cert que han aprofitat les estructures i oportunitats del sistema capitalista per enriquir-se cada vegada més, però ho han fet des de la llibertat individual i rebentant el sistema per dins. «Para el carro, que t’embales», es diu a si mateix mentre acaba de decidir-se per una biografia de la Frederica Montseny.

La noia de la caixa, que no deu tenir més de vint-i-cinc anys, és guapa en la seva estètica revolucionària. Du rastes llargues i un pírcing al nas i s’intueix que no porta sostenidors sota el jersei de llana de coll alt que vesteix. Fa molt de fred, a la llibreria; aquest gener arrenca com l’any passat, amb nevades i temperatures molt baixes, i la llibreria La Rosa de Foc està més ben equipada per suportar els tòrrids estius barcelonins que no pas per fer front a una onada gèlida com la que estem vivint. En Michel rep contrariat el missatge, però es resigna a esperar perquè no hi ha res més fotut que l’amor a la vellesa, quan a un home gran i amb tot el poder del món una noieta el fa semblar un titella. Decideix fer temps esperant al bar Almirall, que tot just acaba d’obrir les portes. Ginebra blava amb un dau de gel en una taula ben il·luminada per començar a llegir el llibre que acaba de comprar. Des de la taula pot controlar l’Olivier, el guardaespatlles que l’acompanya a tot arreu des de fa tres anys. És el qui li ha suggerit el bar perquè és aquí on l’espera sempre, cada quinze dies, fent allargar també els vasos de ginebra sola i atent a qualsevol cosa. Fa dies, també, que li demana que ho deixi estar.

—Ja sé que no em voldràs escoltar, Michel, però aquest lloc és indefensable. No sé per què no agafes la noia i te l’emportes a una caseta al camp en algun poble allunyat, o com a mínim deixa que vingui amb uns quants nois. Si passa alguna cosa aquí estem envoltats d’enemics, els Neige no som gaire populars al Raval.

—Precisament per això, Olivier, precisament per això, a ningú no se li ocorreria buscar-me aquí, és el lloc més segur per a mi i, sobretot, per a ella.

—Com tu diguis, patró.

—A més, et tinc a tu, o sigui que no he de tenir por de res.

—Em sobrevalores.

A l’Olivier no li agrada el Raval ni els barris semblants al Raval que hi ha arreu del món. Un no aconsegueix sortir de Le Panier, el barri vell de Marsella, amb ganes de tornar a sentir la mateixa olor de misèria en els carrerons. Sort que com a mínim hi sobreviu aquest bar amb estètica modernista que diuen que va obrir el 1860, però ves a saber fins a quin punt te’n pots refiar. A en Michel li agradava més anar al Lletraferit, que era a prop d’allà i que havia fundat l’Alexandre Diego, el fill de la Jeanne Seberg i de Romain Gary, però fa uns quants anys va haver de tancar les portes. Diu en Michel que la Seberg és la dona més guapa que mai ha vist. «Va ser a Cannes el 1975 o el 1976, no ho sé bé, i encara era una dona espectacular. Jo m’havia enamorat d’ella a , era un mite per a la nostra generació.» I ja ho veus, el fill havia acabat muntant aquell bar, per on havien passat tots els intel·lectuals o aspirants a ser-ho de Barcelona, una ciutat on abunden els fatxendes que diuen que volen ser escriptors i els poetes noctàmbuls amb ganes de menjar-se el món. Ves a saber si no era allò l’anarquia.

Els dos homes continuen fent temps fins que al cap de mitja hora, just quan el llibre comença a posar-se interessant, en Michel Aubriot rep el missatge definitiu: «Ja soc a casa, em sap greu haver-te fet esperar, amor».

En teoria, el missatge li ha enviat la Fàtima, que ara acaba de fer vint-i-cinc anys i que en fa deu que és amant d’en Michel. La va conèixer en una desfilada de moda a les festes del barri, on l’havien convidat a fer de jurat, i se’n va encapritxar com només fa la gent molt poderosa i disposada a pagar el que calgui. Amb els diners va aconseguir saber qui era, va conèixer els seus pares i va aconseguir intimar amb la noia. Li paga el pis, li havia pagat els estudis, i ara ella espera el seu primer fill mentre fa d’encarregada en una botiga de roba del Passeig de Gràcia que, per descomptat, també és de la banda. Un vegada, en Michel Aubriot havia sentit una bona definició del que era la màfia: «Una organització criminal que controla els negocis legals a més a més dels il·legals». I això volia dir de tot, des de grans negocis fins a botigues de roba com aquella on havia col·locat la seva amant, que ves a saber per què es negava a abandonar el barri on havia viscut tota la seva vida, i això feia que ara hagués de ser allà esperant-la en un barri que no li agradava gens, empassant-se la ginebra per controlar l’espera.

A en Michel Aubriot se li ha il·luminat la cara quan l’ha rebut, i ha afegit una pastilleta blava de Viagra al darrer cul de ginebra que li quedava al got. Fa temps que la fa servir i ara sap que és millor anar avançant els efectes i guanyant una mica de temps. Així arribarà ben a punt per a la trobada. Per això sempre insisteix a la Fàtima perquè li digui quan ha arribat. Tampoc no vol prendre-la gaire d’hora i haver de caminar dissimulant segons què com si fos un puta adolescent.

Així, mig empalmat, és com l’enxampa la mort. Podria haver estat al revés, podria haver estat la mort que li hagués provocat l’empalmada, com passa amb els penjats, però ha estat la pastilleta blava. És una empalmada pre mortem i no una empalmada post mortem. De fet, diuen que l’èxit de les execucions públiques a la plaça no era tant per veure la gent morir, sinó per contemplar-ne llurs ereccions quan la corda acabava amb la seva vida. La teoria no té cap mena de fonament, perquè quan executaven dones a la foguera, la plaça també estava plena i no hi havia erecció possible, o sigui que la gent anava a les execucions perquè tots amaguem un psicòpata en potència en el nostre interior.

En Rachid Alawi s’ha estat esperant quasi mitja hora dins el pis suant com un porcell malgrat el fred i acaronant el revòlver amb només tres bales, les que li han deixat. Té setze anys i aquest serà el seu primer mort. Feina fàcil, en principi. Esperar que l’home truqui, obrir la porta, disparar al cap dues vegades. Comprovar que és mort. Marxar corrent i perdre’s durant uns quants dies allà on vulgui. Cinc mil euros ja a la mà i cinc mil més quan acabi la feina. No es pot queixar, sap que hi ha gent més experimentada que fa la mateixa feina per la meitat de diners, però el contractista li ha explicat que volen algú d’aquí que estigui net, en qui poder confiar. Saben que ell ja fa més d’un any que trafica i que deu ser intel·ligent perquè mai no l’han enxampat. I per això li diuen que confien en ell. Però només fins a un cert punt, perquè en cap cas no li diuen qui serà el mort. Reconeix que li encantaria saber-ho, però també sap que això és el que no li diran mai, només ho sabrà en el moment decisiu de disparar, un moment que cada cop és més a prop.

Qualsevol altre, al seu lloc, ja hauria pensat què fer amb els diners, però en Rachid no pot pensar gaire. Té prou problemes abans per resoldre i no té temps per a elucubracions. Els primers cinc mil, més uns altres dos mil que té estalviats, els ha deixat en un sobre per a la seva germana amb una carta on li diu que no es veuran durant un temps. Li ha dit que els guardi i que no li digui a ningú que els té, que els faci servir per coses bones i per pagar-se les medicines que no entren per la Seguretat Social, per fer-se l’ortodòncia, o per les pastilles per al ronyó que no sempre es pot prendre perquè no sempre tenen prou diners per al tractament i cada vegada que no les pren se li escurça la vida. Amb els altres cinc mil haurà de sobreviure ell. N’invertirà una part en comprar més haixix del compte i obtenir una mica més de benefici amb la venda, ara que ha fet uns quants clients estables que es fien d’ell. Invertir per créixer, però això serà quan torni, d’aquí a dos mesos, potser tres. Torna a mirar el rellotge, ja només falten un parell de minuts. Sort, perquè aquesta espera se li està fent més llarga que un dia sense pa. El que més greu li sap de tot això és que haurà de deixar de veure la Míriam, una mitja novieta que s’ha fet al barri amb qui s’enrotlla de tant en tant. Just ahir havia aconseguit que la noia es deixés tocar els pits per primera vegada per dins dels sostenidors. S’excita en recordar el tacte dels seus mugrons i com ella el va masturbar per dins els texans, i també el petó calidíssim que li va fer mentre ell s’escorria i amb prou feines podia respirar. Està tan concentrat que ni tan sols sent el mòbil que ha deixat en silenci...