Atwood Àlies Grace

1. Auflage 2019
ISBN: 978-84-7727-611-1
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)

E-Book, Catalan, Band 552, 552 Seiten

Reihe: Biblioteca Mínima

És l'any 1851, i la Grace Marks compleix condemna al penal de Kingston per l'assassinat d'en Thomas Kinnear i la Nancy Montgomery, l'amo i la governanta de la casa on servia. Detinguda als setze anys, en fa vuit que és objecte dels judicis discordants de l'opinió pública, propensa a veure-la ara com una santa, ara com un botxí. Cada setmana s'entrevista amb el doctor Jordan, un jove psicòleg a qui ha contractat un grup de feligresos convençuts de la innocència de la Grace, per tal d'esclarir els fets i, així, aconseguir l'indult per a la reclusa. Mentre l'ajuda a recuperar la memòria, en Jordan no pot evitar quedar fascinat per la jove, rere la candidesa de la qual s'intueix una personalitat complexa i enigmàtica. Basada en la vida d'un dels personatges més populars de la crònica negra del Canadà, 'Àlies Grace' és el retrat captivador d'algú doblement víctima de la societat-en tant que dona i de classe treballadora-en què Margaret Atwood denuncia les grans contradiccions d'un món incapaç d'acceptar l'altre. 'Brillant [...] La prosa d'Atwood és penetrant, tan intimista que sembla escrita a flor de pell'. Hilary Mantel, Literary Review 'No m'havia captivat mai tant un llibre [...] Àlies Grace és, sens dubte, la novel·la elevada a la màxima expressió'. Julie Myerson, Independent on Sunday 'Amb la prosa elegant que la caracteritza i la combinació de diverses tècniques narratives, Margaret Atwood no només crea una història extremadament inquietant d'assassinat i obsessió, sinó també un retrat fascinant sobre la vida de les dones en una altra època'. Kirkus 'Com va ocórrer amb la tenebrosa història d'El conte de la serventa, es tornen a posar sobre la palestra les xacres que les dones porten arrossegant sobre elles des de temps immemorials i contra les quals la protagonista d'Àlies Grace es rebel·la a la seva manera'. Natalia Marcos, El País 'No costa gaire entendre la tria d'Atwood. La funció de la serventa és ser útil i passar desapercebuda. És algú gairebé invisible a la societat, i també als llibres. Àlies Grace ens fa pensar en la flagrant absència de protagonistes femenines pobres a la literatura'. Time Out 'Atwood proporciona els elements per a una bona lectura: suspens, misteri, emoció i un entorn històric totalment elaborat'. St. Louis Post-Dispatch 'Una novel·la impressionant i seductora, amb el poder d'involucrar-nos'. Houston Chronicle

Margaret Atwood (Ottawa, 1939) és autora de més de seixanta títols, entre els quals obres narratives, reculls de poemes i assaigs. A més del llibre que el lector té a les mans, cal destacar les seves novel·les 'Life Before Man' (1979), 'El conte de la Serventa' (1985; Quaderns Crema, 2018), 'Ull de gat' (1988), 'L'assassí cec' (2000)-guanyadora del Premi Man Booker-i 'Oryx and Crake' (2003). L'any 2008 va rebre el Premi Príncep d'Astúries de les Lletres.

Autoren/Hrsg.

Atwood, Margaret

Weitere Mitwirkende

Pàmies, Xavier

Leseproben

IV

QUIMERES D’UN JOVE

Entre aquestes boges rematades vaig reconèixer la fesomia peculiar de la Grace Marks, amb una expressió que havia deixat de ser trista i desconsolada i es veia il·luminada pel foc de la follia, amb una lluïssor d’una repulsiva alegria maligna. Quan es va adonar que una gent desconeguda l’observava, va fugir xisclant com una esperitada i es va ficar en una de les sales adjacents. Es veu que fins i tot durant els atacs més violents del seu mal terrible se sent constantment perseguida pels records del passat. Pobra noia! ¿Quan acabarà el llarg horror del seu càstig i el seu remordiment? ¿Quan s’asseurà als peus de Jesús, coberta amb la vestidura impol·luta de la seva Justícia, amb la mà neta de la taca de sang, l’ànima redimida, perdonada, i recobrat el seny?

Tant de bo totes les seves culpes passades siguin atribuïbles a l’acció incipient d’aquest mal anguniós.

SUSANNA MOODIE,

(1853)

•

És molt de doldre que no tinguem els coneixements que caldrien per guarir aquests pobres malalts. Un cirurgià pot obrir un abdomen i deixar la melsa a la vista. Els músculs es poden tallar per ensenyar-los als joves estudiants. La ment humana no es pot disseccionar, i els mecanismes del cervell no es poden deixar a la vista sobre una taula.

De petit jugava a aquests jocs en què et poses als ulls una bena que et priva de veure-hi. Ara sóc com aquell infant. Vaig a cegues, a les palpentes, sense saber cap on em dirigeixo ni si segueixo la direcció adequada. Algun dia algú ens traurà aquesta bena.

DOCTOR JOSEPH WORKMAN,

director mèdic,

manicomi provincial de Toronto,

carta a un tal Henry, un jove investigador inquiet (1866)

No cal ser una cambra per estar habitada,

no cal ser una casa,

el cervell té passadissos que ultrapassen

l’esfera física.

El nostre jo ocult darrere el nostre jo

és el que més hauria d’esglaiar-nos,

un assassí amagat a la nostra habitació

és un horror insignificant.

EMILY DICKINSON (. 1863)

6

.

Benvolgut doctor Jordan,

Acuso recepció de la seva carta del mes corrent i li agraeixo la carta de recomanació del meu estimat col·lega el doctor Binswanger de Suïssa, la fundació de la nova clínica del qual he seguit amb gran interès. No cal que li digui que, per la seva condició d’amic del doctor Binswanger, serà benvingut si en qualsevol moment vol fer una visita a l’establiment del qual sóc director. Estaré encantat de mostrar-n’hi jo mateix les dependències i d’explicar-li els nostres mètodes.

Ja que té intenció de fundar un establiment propi, voldria remarcar-li que les condicions higièniques i el sistema de desguàs són d’una importància cabdal, perquè no serveix de res voler tenir cura d’una ment malalta si el cos pateix infeccions. És un aspecte que massa sovint es negligeix. Quan vaig arribar aquí teníem molts brots de còlera, disenteries perforants, diarrees cròniques i tota la mortífera família dels tifus, que assolaven el manicomi. En el transcurs de les recerques que vaig fer per esbrinar-ne la causa, vaig descobrir que tota la part inferior dels soterranis estava ocupada per un gran pou mort extremament nociu que en alguns llocs tenia la consistència d’una infusió de te negre carregada i en d’altres era com sabó líquid viscós, i que no desaiguava perquè els constructors no havien connectat els desguassos a la claveguera principal; i a això s’afegia que el subministrament d’aigua per beure i per rentar arribava per una canonada procedent del llac que l’agafava d’una badia estancada, a tocar de la canonada per on la claveguera principal abocava el seu cabal putrefacte. No és estrany que els internats es queixessin sovint que l’aigua de beure tenia el gust d’una substància que ben pocs d’ells havien tingut mai gaire desig de consumir!

Els internats que tenim es divideixen de forma força equilibrada pel que fa al sexe; pel que fa als símptomes, n’hi ha una gran varietat. Observo que el fanatisme religiós és una causa de la bogeria tan freqüent i tan trasbalsadora com l’alcoholisme, però diria que ni la religió ni l’excés d’alcohol poden provocar la bogeria en una ment del tot sana, sinó que hi ha sempre una causa predisposant que fa que l’individu sigui susceptible a emmalaltir si mentalment o físicament l’afecta algun agent pertorbador.

D’altra banda, pel que fa a la informació relativa a l’objecte principal de la seva recerca, em sap greu haver de comunicar-li que haurà d’adreçar-se a un altre lloc. La presonera Grace Marks, culpable d’assassinat, va ser retornada al penal de Kingston l’agost del 1853 després d’una estada aquí de quinze mesos. Com que jo vaig rebre el nomenament tot just tres setmanes abans que ella se n’anés, no vaig tenir ocasió d’estudiar el seu cas a fons. Per això m’he permès remetre la seva carta al doctor Samuel Bannerling, que va tenir cura d’ella sota les ordres del meu predecessor. Respecte al grau de bogeria que patia la malalta, no n’hi sé dir res. Em va semblar que havia passat un temps força prolongat amb prou lucidesa perquè se li autoritzés l’alta. Vaig recomanar encaridament que se li apliqués un tracte disciplinari suau; i crec que en aquests moments passa una part de cada dia servint per a la família del director. Cap al final de la seva estada aquí s’havia comportat amb gran correcció, i, per la seva dedicació i la seva bondat envers els pacients, se la tenia per una interna útil i valuosa. De tant en tant pateix de nerviosisme i d’una preocupant hipertonia del cor.

Un dels problemes principals amb què es troba el director d’un establiment de finançament públic com aquest que dirigeixo és la tendència de les autoritats carceràries d’enviar-nos molts criminals conflictius, entre ells assassins sanguinaris, lladres de cases i saltejadors que no haurien de conviure amb alienats innocents i sense contaminar, només per no haver-los de tenir a la presó. És inversemblant que un edifici construït per fer possibles el confort i la recuperació dels alienats pugui ser un lloc de reclusió de bojos delinqüents, i encara més de delinqüents impostors; i m’inclino a sospitar que els d’aquesta última mena són més nombrosos del que s’acostuma a creure. A banda de les nefastes conseqüències que comporta inevitablement als pacients la barreja de bojos innocents amb bojos delinqüents, hi ha motius per témer que això causi una influència perniciosa sobre el caràcter i els hàbits dels guardians i els infermers del manicomi que els incapaciti per a l’adequat tracte humà que han de rebre els primers.

Com que l’establiment que pensa fundar és privat, però, vull creure que ensopegarà amb menys dificultats d’aquesta naturalesa i no haurà de patir tant la carregosa intromissió política que sovint impedeix de superar-les; i tant en això com en tota la resta li desitjo tot l’èxit en la seva iniciativa. Les empreses com la seva són molt necessàries malauradament avui dia, tant al nostre país com al seu, ja que les angoixes creixents pròpies de la vida moderna i els estats de nervis que causen fan que el ritme de construcció no arribi a satisfer el gran nombre de candidats a ingressar-hi. Vulgui acceptar, doncs, la meva humil ajuda en tot allò que estigui a les meves mans de proporcionar-li.

El saluda atentament,

JOSEPH WORKMAN,

doctor en medicina

.

Estimat fill,

Avui per fi ha arribat la teva nota amb la teva adreça actual i les instruccions per a la pomada del reuma. He tingut una alegria de tornar a veure la teva escriptura entranyable, encara que fos tan poca, i t’agraeixo molt que t’interessis per les meves xacres.

Aprofito per escriure’t quatre ratlles i per adjuntar-te la carta que va arribar a casa l’endemà que te n’anessis. L’última visita que ens vas fer va ser molt curta. ¿Quan et tornarem a veure amb la família i els amics? Tant viatjar no pot ser bo, ni per a la teva pau d’esperit ni per a la teva salut. Friso perquè arribi el dia que decideixis fixar la residència entre nosaltres i establir-te com convé i com et correspon.

No he pogut evitar veure que la carta adjunta és del manicomi de Toronto. M’imagino que deu ser perquè tens intenció d’anar a fer-hi una visita, tot i que a hores d’ara ja deus haver passat per tots els establiments del món d’aquesta mena i no crec que en treguis res de visitar-ne un altre. Les descripcions que ens vas fer...