E-Book, Catalan, Band 52, 280 Seiten
Reihe: D'un dia a l'altre
Attlee El violí d'en Lev
1. Auflage 2023
ISBN: 978-84-7727-677-7
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)
Una aventura italiana
E-Book, Catalan, Band 52, 280 Seiten
Reihe: D'un dia a l'altre
ISBN: 978-84-7727-677-7
Verlag: Quaderns Crema
Format: EPUB
Kopierschutz: Adobe DRM (»Systemvoraussetzungen)
Helena Attlee és autora de quatre llibres sobre jardins italians i sobre la història cultural dels jardins arreu del món. A més a més, és membre de la fundació d'escriptors professionals Royal Literary Fund de Londres i ha treballat a Itàlia durant trenta anys. «The Land Where Lemons Grow: The Story of Italy and Its Citrus Fruit» ('La terra on floreix el llimoner. La història d'Itàlia i els seus cítrics'; 2015) va ser escollit llibre de l'any pel «Times Literary Supplement» i ha estat traduït a diverses llengu?es.
Weitere Infos & Material
PRELUDI
Encara ho recordo tot, el vespre càlid, les fileres de seients, tots ocupats, i el meu just a primera fila. La música omplia la sala sumida en la foscor i es desbordava a través de les finestres obertes cap als carrers d’una petita ciutat gal·lesa. Ara no importa quina melodia klezmer ens va fer regirar a les cadires, o va fer aixecar uns quants espectadors i els va fer ballar en aquell espai tan estret. El que importa és el moment en què el violinista va fer dues passes cap al davant de l’escenari, i tots els altres instruments, l’acordió, el piano, la bateria i el contrabaix, es van quedar en silenci. Perquè va ser llavors que vaig sentir parlar el violí per primer cop, amb una veu prou potent per obrir els porus i desentumir les articulacions, calant tan profundament en el nostre esperit que ens va deixar a tots atuïts anhelant emocions més intenses, més desenfrenades, més tristes i més joioses que les que havíem experimentat mai. I quan els aplaudiments es van esvair i els llums es van encendre, la meva vella amiga Rhoda em va mirar somrient i va dir: «¿Com gosa parlar-nos així? Som dones casades!».
En sortir de l’edifici, vaig veure el violinista plantat a fora i m’hi vaig acostar per compartir la broma de la Rhoda, aclarint que era una vella amiga en tots els sentits, ja que en aquell moment ja tenia més de vuitanta anys. Suposo que m’esperava que el violinista rigués i se n’anés, però en lloc d’això em va portar a part i va mormolar alguna cosa sobre el que va anomenar la «història mestissa» del seu violí, com si allò pogués explicar, o potser fins i tot excusar, la irresistible profunditat i l’inquietant poder de la música que produïa. «M’han explicat que el van fabricar a Itàlia al principi del segle XVIII—va dir—, però va arribar aquí des de Rússia. Tothom el coneix com el violí d’en Lev, pel nom del propietari anterior». ¿Un violí italià que es deia Lev? Em va semblar d’allò més inversemblant. Llavors el noi es va girar i va dir: «Doni-hi un cop d’ull, si vol», tot assenyalant l’estoig repenjat a la paret, al meu costat. Quan el vaig obrir i vaig mirar a dins, la primera impressió que vaig tenir va ser la d’un objecte tan gastat i afuat que semblava una cosa que podies trobar a la vora d’una platja, potser un tros de fusta de deriva, un còdol arrodonit per l’aigua o l’esvelta despulla d’algun ésser marí. Si mai havia mirat algun violí, sempre l’havia percebut com una combinació de corbes i angles, amb les vores nítides accentuades per una línia fosca de fusta incrustada. Però la vida havia gastat les vores i havia difuminat els angles del violí d’en Lev, de manera que en alguns punts les juntures estaven gairebé arran dels costats, com si la música que durant segles n’havia llepat el contorn les hagués erosionat com una costa fràgil.
Posat dins l’estoig, es veia tan inanimat com un moble petit, però llavors em vaig ajupir per agafar-lo. En aquell moment de la meva vida, segurament havia tingut a les mans més ocells que no pas instruments de corda, i la sensació em va recordar la d’agafar una gallina de la barra, amb el cosset sempre molt més lleuger del que t’esperes i palpitant de vida. Les gallines fan olor de gallina, però el violí d’en Lev feia una forta aroma humana, l’íntim residu de la suor de generacions de músics. Fins llavors havia vist els violins com a instruments de precisió, amb un vernís brillant que captava la llum i hi jugava, com si tinguessin ganes de ser vistos. Però aquell violí era d’un marró mat molt apagat, i duia gravada al cos una història de desgràcies, un uniforme d’obrer fet de cicatrius fosques i rascades profundes tan expressives com les arrugues d’un rostre vell.
Mirant avall, em vaig adonar que sostenia el violí com si fos un nadó, aguantant-li el cap amb una mà i el cos amb l’altra. Però no era pas un nadó. La seva vida ja abraçava uns quants segles, estava gastat per incomptables anys de feina intensa, i havia viatjat pel món al costat de diverses generacions de músics, vivint amb ells en una estreta i urgent proximitat. Després d’anys d’intens servei, al seu cos hi havia xifrat l’ADN de tots els qui l’havien tocat, i per això vaig tenir la sensació que sostenia molt més que un instrument a les mans. Segurament havia absorbit el neguit dels seus intèrprets junt amb el greix de les puntes dels dits, havia respost als diferents arquets i a les diferents tècniques d’interpretació que havien fet servir, al to dels seus músculs i al to de les seves veus. Al llarg dels segles havia fet canvis infinitesimals en la seva pròpia estructura per adaptar-se a les peculiaritats de cada nou intèrpret i al sentiment i els ideals de cada nova època, de manera que s’havia convertit en un testimoni físic de la vida de totes aquelles persones, dels viatges que van fer i de la música que van interpretar.
No sé quanta estona feia que estava allà plantada quan el violinista va tornar a aparèixer amb una gerra de cervesa en una mà i una cigarreta cargolada a l’altra. «En realitat, el van fabricar a Cremona—va explicar—, però quan el vaig dur a taxar em van dir que no té cap valor». No he pogut oblidar mai aquestes paraules. En aquell moment sabia tan poc sobre els violins i sobre la manera com es taxen que m’hauria resultat més fàcil esbrinar el valor d’un gos o d’un pastís. Tot i així, fins i tot jo sabia que la petita ciutat italiana de Cremona era el bressol d’Antonio Stradivari, i també sabia—com tothom sap—que els violins Stradivarius són alguns dels instruments més valuosos del món. Dir que el teu violí és de Cremona és donar-li el pedigrí més alt possible que pugui tenir un instrument de corda, i em va indignar pensar que el violí d’en Lev, amb una procedència tan distingida, una història tan llarga i una veu tan meravellosa, pogués ser considerat com un instrument sense valor. De fet, sentir «Cremona» i «sense valor» en la mateixa frase va ser gairebé tan inquietant com la veu vigorosa i apassionada que havia sentit sortir de la caixa de ressonància vella i ratllada del violí.
Si el violinista m’hagués dit que el seu instrument provenia de qualsevol altre lloc del món, potser hauria recordat durant un any o així la sensació de tenir-lo a les mans, hauria reproduït dins el cap el so de la seva veu tan bonica durant una temporada, i després me n’hauria oblidat per complet. Però el cas és que Itàlia m’ha agradat des que era una adolescent, i hi he treballat, d’una manera o una altra, durant bona part de la meva vida adulta, ja sigui guiant turistes o fent recerca per escriure llibres i articles de revista. Amb tot, malgrat els anys de voltar pel , malgrat els anys d’estudi de la història italiana, no havia estat mai a Cremona. No sabia res dels violins que la feien famosa, i era igual d’ignorant respecte a la música que produïen. Plantada al carrer fosc aquell vespre, vaig sentir-hi curiositat per primera vegada.
La concurrència anava minvant a mesura que la gent deia bona nit i s’allunyava, però el violinista no semblava tenir pressa per marxar, així que li vaig fer companyia una estona més mentre s’acabava la cigarreta. Jo no parava de donar voltes a la infinitat d’històries que s’amagaven en el modest instrument que encara bressolava, unes històries que prometien dur-me a llocs absolutament nous en el país que feia tant de temps que coneixia, a noves destinacions en el paisatge familiar de la història d’Itàlia, a nous territoris per descobrir i per explorar. Al final li vaig tornar el violí i ens vam dir bona nit. Però, en endinsar-me en la foscor, vaig tenir la intensa sensació d’haver-me deixat alguna cosa fràgil i molt valuosa, i vaig haver de reprimir l’impuls de tornar corrent a buscar-la. I si hagués tornat corrent, ¿què hauria trobat? Només la vorera buida on havíem estat, o potser el violinista encara plantat al costat del violí, que era sens dubte molt fràgil i molt valuós per a ell, però que no tenia res a veure amb mi.
Si dic que aquell estiu em vaig trobar pensant en el violí una vegada i una altra, potser us imaginareu que no tenia prou coses per pensar, però en realitat va ser una època especialment moguda. O potser suposareu que no era el violí el que em distreia, sinó el record del seu intèrpret, amb la seva fesomia esplèndida i la seva música apassionada, però tampoc no és això. La nostra trobada va coincidir amb un moment trist i estrany de la meva vida, perquè la meva mare acabava de morir i estàvem buidant la casa de les seves pertinences, desprenent-nos d’objectes que hi havien proliferat des de la meva infància i llançant-los a la deriva a la recerca de noves llars. La majoria d’aquells objectes tenien històries pròpies, unes històries que em pensava que coneixia perquè les havia sentides una vegada i una altra al llarg dels anys. Ara que els meus pares ja no hi eren, però, em vaig adonar que no els havia escoltat mai, per la qual cosa alguns d’aquells relats s’havien perdut per sempre. Aquesta tristesa va fer que les històries que intuïa que rondaven al voltant del violí d’en Lev em semblessin encara més interessants i més valuoses.
Durant els dies i les setmanes següents, em vaig trobar imaginant les grans places i els estrets carrers de Cremona, on la boira hivernal queia com un vel. Vaig començar a poblar la ciutat llegint llibres sobre els cèlebres lutiers cremonesos, i aviat vaig quedar captivada per la manera com havien transformat el violí d’un tendre nouvingut al món...
