E-Book, Catalan, 332 Seiten
AAVV Vapor Negre: Barcelona steampunk, 1911
1. Auflage 2023
ISBN: 978-84-19627-10-0
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark
E-Book, Catalan, 332 Seiten
ISBN: 978-84-19627-10-0
Verlag: Editorial Clandestina/Crims.cat
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark
Autors: Jordi Font-Agustí, Teresa Solana, A. Munné-Jordà, Empar Fernández, Andreu Martín, Margarida Aritzeta, Salvador Macip, Susana Hernández, Inés Machpherson, Carme Torras, Jordi de Manuel.
Autoren/Hrsg.
Weitere Infos & Material
LA CIUTAT HIPERCALÒRICA
JORDI FONT-AGUSTÍ
Jordi Font-Agustí (Badalona, 1955). Enginyer i filòleg. Ha publicat, entre altres, les novel·les, (Premi Ciutat de Badalona 1999), (Premi El lector de l’Odissea 2000), (Premi de ciència-ficció UPC 2003), (Premi Manuel de Pedrolo 2010 i Premi Ictineu 2011) i (2017). És membre de la Societat catalana de ciència-ficció i fantasia.
La ciutat hipercalòrica
El 2 de juny de 1911, l’enginyer i empresari Carles Emili Montañès va arribar amb el seu Hispano-Suiza model Alfonso XIII a la cantonada de l’avinguda del Tibidabo amb la carretera d’Horta. Allà s’aixecava la Torre Andreu, l’hostatgeria privada i discreta acabada d’inaugurar que proclamava que el modernisme amb floritures, rajoletes de colors i gàrgoles amb forma de drac era l’estil dels triomfadors de la ciutat i del país. El xofer es va aturar davant la porta principal i, no havia tingut temps de parar el motor de turbina de vapor hipercalòric, que un grum va sortir a obrir la portella de l’automòbil. En Montañès va entrar al vestíbul a l’hora en punt que havien quedat i al mig de la sala ja l’esperava palplantat Frederick Stark Pearson. Els dos homes feren una encaixada de mans mentre es miraven als ulls a través dels respectius monocles irisomètrics. Tots dos devien veure en l’altre motius per confiar-hi, perquè les espatlles es relaxaren i sortiren al carrer convidant-se l’un a l’altre a passar primer.
En Montañès estava convençut que l’economia basada en l’aigua hipercalòrica acabaria deixant pas a un nou paradigma tecnològic i que, en un moment o altre, les màquines, les turbines i els electrodomèstics accionats pel supervapor que produïa acabarien deixant pas a un món regit per l’energia del futur: l’electricitat. Havia buscat finançament en els banquers catalans per al seu gran projecte d’electrificació del país, però els Arnús i els Jovers no creien que el ric i exuberant món en què vivien presentés cap símptoma d’esgotar-se. Els banquers anglesos que anà a trobar sí que pensaven que seria una bona aposta, però no es refiaven de la seguretat de la inversió després de veure com havien anat les coses a la Setmana Tràgica. Aleshores en Montañès havia entrat en contacte amb en Pearson, que ja havia posat en marxa clarividents negocis de producció d’electricitat a Amèrica i buscava on invertir a Europa. La reunió que tindrien aquell matí havia de ser decisiva i l’enginyer català tenia clar que l’havia de fer pujar al Tibidabo perquè contemplés el pla de Barcelona, el Baix Llobregat i el Vallès i veiés amb els seus propis ulls on li comprarien el corrent que produïssin a les centrals hidroelèctriques que construirien als Pirineus.
Feia una temperatura esplèndida i, en ser al carrer, en Pearson sentí que aquell clima li eixamplava l’esperit. Estava observant les cases senyorials de l’avinguda quan un tramvia d’un sol cotxe es va aturar davant mateix de l’hotel.
—Sembla que aquest puja a aquesta muntanya on m’ha dit que aniríem, oi? —va preguntar amb un to eufòric mentre assenyalava el cartell del tramvia.
—Sí, però he vingut amb el meu automòbil nou, fabricat aquí a Barcelona mateix, i m’agradaria que el provés.
—I no hi podem anar amb el tramvia? Em faria gràcia.
En Montañès feu una indicació al xofer perquè seguís el tramvia i hi pujà seguit d’en Pearson.
Un cop al Tibidabo, voltaren pel costat de les atraccions, que a aquella hora mandrejaven mentre els operaris els obrien les tapes per deixar a la vista els engranatges, les llebes i els pistons de vapor per posar-les a punt, i s’acostaren a la barana. A dreta i esquerra de la ciutat de Barcelona, arran del Besòs i al Baix Llobregat, hi havia boscos de xemeneies que llançaven a l’aire columnes de fum primes i verticals. A la desembocadura del Besòs s’hi veia girar la gegantina roda dentada del transport submarí amb Mallorca.
—Veig molt poc fum per a tanta fàbrica —digué en Pearson.
—Recordi que treballen amb aigua hipercalòrica i, com que aquesta aigua quan arriba als 100 °C deixa anar el vapor a 999 °C, es crema deu vegades menys carbó —explicà en Montañès amb diligència—. Però quan l’aigua s’acabi...
Al peu de les xemeneies es veien els edificis industrials, competint els uns amb els altres en façanes historiades, motllures amb flors acolorides, cúpules de coure enverdit i canonades de ferro i coure entrant i sortint i anant d’una nau a l’altra. Al mig, la ciutat mostrava la seva quadrícula de ciutat jardí, aquí i allà s’albiraven els edificis singulars, amb cúpules giratòries i sistemes de calefacció i refrigeració de vapor hipercalòric, pels carrers circulaven tramvies i, per les avingudes, trens elevats. Al fons, al port, una flota de vaixells amb turbines de vapor hipercalòric carregava i descarregava les mercaderies que hi arribaven i en sortien amb supercamions, autogirs i trens subterranis.
En Pearson feu una escombrada amb la mirada, posà cara que li agradava el que estava veient i adreçà un gest a en Montañès perquè comencés l’explicació, que era evident que duia ben preparada.
—Les centrals hidroelèctriques les construirem als Pirineus. Les muntanyes no es veuen des d’aquí, és clar, perquè són a cent seixanta quilòmetres.
—No és cap problema, he fet subministraments elèctrics a més distància.
—I per consumir el corrent hi ha les fàbriques que veu: tèxtil, metal·lúrgia, alimentació, química... Les que veu aquí, i les que hi ha a la nostra esquena, al Vallès...
—I el transport ferroviari, no se n’oblidi —el va interrompre en Pearson—, que fa de molt bon electrificar i, a més, permet fer negoci immobiliari a mesura que les línies avancen.
Quedaren en silenci i miraren el paisatge. No els feia falta dir-se res per saber que tots dos coincidien que eren davant d’una magnífica oportunitat de negoci així que l’era del vapor comencés a anar de baixa. Tampoc els calgué fer-se un signe d’intel·ligència per saber que tots dos esperaven i desitjaven que aquesta decadència comencés ben aviat.
Amagat rere l’estació del funicular, el detectiu privat Edgar Perot observava els dos homes i intentava sentir la conversa amb una trompeteta que li havien venut com a amplificadora del so, però que resultà que no els captava bé quan estaven d’esquena. Tot i així, en va tenir prou per entendre que parlaven d’un gran projecte per conduir quantitats ingents d’electricitat a Barcelona i la rodalia per substituir l’aigua hipercalòrica.
Acabada la conversa, els dos homes anaren cap on els esperava el xofer amb l’Hispano-Suiza. Quan l’automòbil enfilà la carretera de baixada, el detectiu privat va anar a pas viu cap a l’estació del funicular. Hauria estat més senzill seguir-los amb el seu automòbil que haver-se hagut d’enfilar al tramvia i al funicular, però l’havia dut al taller perquè el repassessin de pintura i no estava llest encara. Se sentia molt cofoi del seu Berliet de la primera fornada modificat per funcionar amb una màquina de vapor hipercalòric. Mentre el tramvia baixava fent xisclar les vies, en Perot es va treure una llibreteta de tapes negres de la butxaca i va prendre notes del que havia pogut captar de la conversa amb la meticulositat amb què ho feia tot, i més ara que havia de donar comptes de totes les perquisicions que feia a l’Enric Prat de la Riba, el president de la Diputació de Barcelona i impulsor de la Mancomunitat.
La feina no li havia anat mai malament perquè en aquella ciutat hiperactiva i hipercalòrica sempre hi havia qui li encarregava la tasca de trobar un sabotejador a la fàbrica, localitzar una filla que havia fugit amb un Don Joan, atrapar un saltataulells que s’havia volatilitzat amb la caixa, trobar els draps bruts de l’amo de la competència o saber on vivia l’amant del marit. Feia tres mesos que s’havia presentat al seu despatx, que era al tercer pis d’un edifici del Paral·lel, un home corpulent, amb vestit negre i bombí. Li havia donat una targeta amb capçalera de la Diputació de Barcelona en què sota el seu nom deia «assessor de seguretat» i, sense demanar permís, havia fet una inspecció ocular al despatx, al salonet contigu i al bany. Mentre anava fent la revisió sense cap escrúpol per obrir calaixos i armaris, li havia dit:
—El president de la Diputació el vol al seu despatx demà a les nou del matí. No hi falti.
No, no podia faltar-hi, els seus clients eren de famílies benestants, gairebé tots militants de la Lliga, que l’havien anat recomanant els uns als altres, i no li estranyaria que fossin ells qui l’haguessin suggerit al seu cap de files.
En arribar a la porta del Palau a la plaça de Sant Jaume, ja l’esperava l’assessor de seguretat, que el conduí de seguida fins al despatx del president. En Prat de la Riba amb prou feines li arribava a l’espatlla, però transmetia una autoritat que de seguida el predisposà a escoltar-lo amb atenció i respecte.
—Aniré al gra —digué amb el seu accent vallesà—, necessito un detectiu privat de confiança i me l’han recomanat molts prohoms dels quals em refio i que han fet servir els seus serveis; necessito algú que es pugui bellugar amb comoditat entre industrials, rendistes i gent que remena diners.
L’Edgar Perot va fer un gest de gratitud i va esperar que el president continués.
—Com vostè ja sap, l’aigua hipercalòrica...
