Pigem Pandèmia i postveritat

La vida, la consciència i la Quarta Revolució Industrial
1. Auflage 2024
ISBN: 978-84-10188-39-6
Verlag: Fragmenta Editorial
Format: EPUB
Kopierschutz: 6 - ePub Watermark

E-Book, Catalan, Band 70, 144 Seiten

Reihe: Assaig

Estem personalitzant els robots i, a la vegada, estem robotitzant les persones. Sembla una paradoxa. No ho és. Contrastant les clàssiques novel·les distòpiques d'Orwell i Huxley amb les propostes del Fòrum Econòmic Mundial i altres heralds del poder polític i econòmic, Pandèmia i postveritat analitza un gran nombre d'esdeveniments inesperats que ens toca comprendre. Escrita amb rigor i no sense ironia, amb un estil fluid, un ritme intens i un horitzó molt ampli -de la literatura contemporània als estudis pioners sobre la biologia i les ciències de la salut, de la filosofia i la psicologia a la sociologia del poder polític, digital i financer-, l'obra ajuda a comprendre les complexitats que envolten la pandèmia. I el que es mou en el fons dels corrents que estan transformant el món des de fa anys. Una invitació a veure-hi més enllà de les màscares i a restablir el sentit comú en relació amb la tecnologia, la salut i la vida.

Jordi Pigem (1964) és filòsof de la ciència i escriptor. Doctor en filosofia per la Universitat de Barcelona amb la tesi El pensament de Raimon Panikkar: Una filosofia de la interdependència (Institut d'Estudis Catalans, 2007). Del 1998 al 2003 fou professor i coordinador de l'Àrea de Filosofia del Masters in Holistic Science del Schumacher College a Dartington (Universitat de Plymouth, Anglaterra). Ha sigut professor invitat o ponent en diverses universitats d'Europa i Amèrica. Entre els seus llibres destaquen Consciència o col·lapse (2024), Tècnica i totalitarisme (2022) Pandèmia i postveritat (Fragmenta, 2021), Àngels i robots (Viena, 2017; en castellà, ampliat i amb el títol Ángeles o robots, a Fragmenta, 2018), Intel·ligència vital (Kairós, 2016), La nova realitat (Kairós, 2013) i Bona crisi (Ara Llibres, 2009). Va ser un dels entrevistats per Laia de Ahumada al llibre Espirituals sense religió (Fragmenta, 2015). Va ser coordinador de la revista Integral (1989-1992) i dels tres primers volums de l'edició catalana de l'Opera Omnia Raimon Panikkar. Ha participat a l'obra col·lectiva Panikkar avui (Fragmenta, 2022) i ha editat una recopilació dels textos de Panikkar sobre Ecosofia (Fragmenta, 2021). Ha obtingut el Premi de Filosofia de l'Institut d'Estudis Catalans (1999), el Premi d'Assaig de Resurgence i de la Scientific and Medical Network (2006) i el Premi d'Assaig Joan Maragall (2016). Mai no ha tingut un compte en xarxes socials.

Autoren/Hrsg.

Pigem, Jordi

Leseproben

1
Estem personalitzant els robots i, al mateix temps, estem robotitzant les persones. Empleats d’empreses com Amazon (una de les que més van créixer l’any 2020) s’han manifestat en diverses ocasions queixant-se, explícitament, que són tractats com a robots. Treballen amb robots i han d’executar els seus moviments amb pautes mecànicament programades, com si ells mateixos fossin robots. Càmeres i altres sistemes de vigilància asseguren que s’ajustin a aquestes pautes. Poden ser un cas extrem, però no són una excepció. Centenars de milions d’homes i dones, durant la major part de la seva existència, són tractats com a simples «recursos humans», gestionats cada vegada més no per caps de carn i ossos sinó per algoritmes digitals. És la lògica del tecnocapitalisme, el nou capitalisme propel·lit per l’allau de desenvolupaments tecnològics. Però la robotització de l’existència no es limita al treball: cada cop vivim més entre quatre parets, davant d’una o diverses pantalles, actuant d’una manera potser més propera al que és robòtic i controlable que no pas al que ens faria sentir espontàniament vius i plenament humans. Per a les persones bufen vents de robotització. En canvi, per als robots bufen vents d’expansió, avenç, autonomia, personalització. Al Japó no és estrany emprar robots com a «animals de companyia», lluents imitacions dels animals i les companyies de debò (rere el consumisme tecnològic hi ha una profunda experiència d’aïllament i desemparament que d’alguna manera cal pal·liar). L’any 2021, en algunes botigues del Japó han aparegut robots de vigilància que controlen els clients perquè portin sempre la mascareta i mantinguin la distància de seguretat. És evident que està augmentant el poder dels robots i de la tecnologia en general. Ara bé, ¿està augmentant també l’empoderament de les persones? ¿O augmenta més l’alienació? Personalitzar els robots i, alhora, robotitzar les persones sembla una paradoxa. Però no ho és. És una de les claus del nostre temps, en què, pel que sembla, anem cap a una societat cada cop més alienada. 2
Anem cap a una societat cada cop més alienada, va intuir ja Erich Fromm. En el seu breu assaig «The present human condition» (‘La condició humana actual’), publicat el 1955, advertia que anem cap a una societat tan curulla de prodigis tecnològics com mancada de saviesa per emprar-los, una societat en què les persones no guien la tecnologia sinó que la tecnologia les guia a elles. Fromm creia que «en els propers cinquanta o cent anys» (ja som de ple en aquest interval) podem arribar a un món en què les persones «es transformen cada cop més en robots», persones robotitzades que, al seu torn, fabriquen robots que actuen com a persones. Efectivament, així és el nostre temps. La tecnologia ha deixat de ser un instrument i avui porta les regnes, cada vegada més. Per una banda ens empodera, multiplica enormement les nostres posibilitats. Per l’altra, amplia el buit existencial que ja va començar a treure el cap en temps de Kafka, Joyce i Camus. La tecnologia fa créixer simultàniament el nostre poder i la nostra alienació. Una recepta perfecta per al desastre. Fromm preveu que «els processos que fomenten l’alienació humana continuaran» en el segle xxi. El perill, conclou, és que les persones, cada vegada més alienades, esdevinguin una espècie de robots. Aleshores, ¿cap a quin món anem? Cap a un món, escriu, en què els éssers humans no dedicaran el seu esforç «al servei de la vida» i dels grans valors («amor, veritat, justícia»), sinó que «destruiran el seu món i es destruiran a si mateixos perquè seran incapaços d’aguantar l’avorriment d’una vida sense sentit». L’únic que avui sembla importar és la supervivència biològica i l’eficiència tecnocràtica. L’eficiència i el control són la cara (atractiva) i la creu (funesta) de la mateixa lògica tecnocràtica que s’ha anat imposant i que va eclipsant l’alegria de viure i el sentit de l’existència. En el mateix número de The American Scholar en què Fromm publica el seu text, una dotzena de pàgines més endavant hi ha un altre petit assaig, «Freedom and the control of men» (‘La llibertat i el control dels homes’), de B. F. Skinner. Per aquest científic, pare de la psicologia conductista, l’únic que és rellevant en els éssers humans és allò que és estrictament quantificable i (en les seves paraules) «manipulable». En l’última frase del text, Skinner defineix l’aventura humana sobre la Terra com «la llarga lluita de l’home per controlar la natura i a si mateix». Quantificació, manipulació, control: tot això creix més i més en un món tecnocràtic com el d’avui. En el món dels fets, s’ha anat imposant la mirada de Skinner. Però la mirada de Fromm és més profunda i encertada: estem destruint la xarxa de la vida i ens estem autodestruint perquè no podem aguantar l’avorriment d’una vida sense sentit. 3
L’avorriment d’una vida sense sentit es manifiesta en la cultura europea almenys des que el terme nihilisme pren carta de naturalització. El nihilisme, el més inquietant dels hostes, com el defineix Nietzsche, és la constatació que no hi ha res (nihil, en llatí) que pugui servir-nos realment com a fonament o horitzó: res en el fons té sentit. El terme nihilisme apareix per primer cop en un personatge de Turguénev, però la seva presència ja s’havia deixat sentir en autors de les generacions anteriors (Jean Paul, Hölderlin, Leopardi). De fet, la seva expressió més rotunda apareix molt abans, a principis del segle xvii, quan Macbeth descriu l’existència com «a tale told by an idiot, full of sound and fury, | signifying nothing»: «un conte contat per un idiota, ple de so i de fúria, que no significa res». En Els germans Karamàzov, la gran novel·la filosòfica de Dostoievski, Ivan constata que Déu és mort i que, per tant, l’ésser humà és lliure. Però la mort de Déu, sense cap altre horitzó que en substitueixi l’absència, deixa el món sense nord i l’ésser humà sense rumb. «Tot està permès», escriu Dostoievski: la nova llibertat no posa límits als instints més egoistes i criminals. Nietzsche aviat en pren nota: «El perill dels perills: Res no té sentit» («Die Gefahr der Gefahren: Alles hat keinen Sinn»). L’experiència que res no té sentit es troba en el nucli de les grans obres de Kafka, Joyce, Beckett i tants altres testimonis del segle xx, relats que no signifiquen res més enllà de la constatació de l’absurd i de la manca de sentit, i en els quals ja ni tan sols queda la fúria. Avui trobem la mateixa constatació sota l’efervescent escuma de les distraccions electròniques. David Foster Wallace, descrit per The New York Times després del seu suïcidi l’any 2008 com «la millor ment de la seva generació», va intentar expressar l’angoixa i l’esgarriament que sentia en el fons d’un món acomodat com el seu: Hi ha alguna cosa especialment trista en això, alguna cosa que no té a veure gaire amb les circumstàncies físiques, o amb l’economia, o amb res del que es parla a les notícies. És més com una angoixa al nivell de l’estómac. La veig en mi i en els meus amics de diverses maneres. Es manifesta com una mena d’esgarriament (lostness). En moments de silenci o confinament, si no caiem en les distraccions o en la por, potser ens demanem què és tot això, què hi fem aquí. No es tracta de fantasies de persones massa sensibles. També n’han donat testimoni científics del més alt nivell. Jacques Monod, premi Nobel de Medicina, afirmava que l’ésser humà es troba perdut en un univers que és «sord a la seva música» i «tan indiferent a les seves esperances com al seu patiment o als seus crims». Steven Weinberg, premi Nobel de Física, escriu que l’univers és «aclaparadorament hostil» i que com més el coneixem, més comprovem que no té cap sentit. La manca de sentit no és exclusiva del món contemporani. Si l’ésser humà està extraviat, ho està des de fa temps. Però des fa poc més d’un segle, des de l’esclat de la Primera Guerra Mundial, aquest esgarriament se sent amb més intensitat. I amb més intensitat encara se sent des de la Segona Guerra Mundial. En quatre camps de concentració nazis va estar internat el psiquiatra Viktor Frankl. Allà va comprovar que només les persones que tenien una motivació profunda aconseguien reunir les forces per sobreviure, físicament i psicològicament, en aquelles condicions infernals. Frankl va entendre que allò que en el fons més ens motiva no és la set de plaer o de poder, sinó la cerca del sentit de la pròpia vida, d’un horitzó cap al qual valgui la pena caminar en l’aventura de l’existència. El sentit de la pròpia vida, únic i intransferible, no és res que hàgim d’inventar, sinó quelcom que anem descobrint a cada moment i al llarg dels anys. Frankl assenyalava que el buit existencial, la incapacitat de trobar sentit a la vida, «és un fenomen generalitzat en el segle xx». Produeix una frustració íntima de la qual brollen múltiples formes de depressió, ansietat i adicció. D’aquesta manca de sentit també en deriven la set cobejosa de diners i poder i la desorientació que avui impregna el món. Un filòsof versat en qüestions de psiquiatria, David Michael Levin, assenyalava fa ja més de tres...